Tothom contra el pobre Duran. Embolicat en una espiral conspirativa on veu papus per tot arreu, no s’està
de res i engega pestes a tort i a dret. El to i les paraules que va usar
divendres davant de 200 militants d’unió no són propis d’una persona escollida
pel poble. Un hom recorre a l’atac indiscriminat i indecent quan es veu
acorralat, i no precisament per l’enemic. Josep A. Duran i Lleida s’ha begut el
seny d’un sol glop i repapieja. Postures de baixa estofa com les seves en els
darrers mesos, traint el programa de govern que va acordar i rebaixant les esperances
del país i la seva gent a l’alçada dels beneits, aquestes postures, deia, només
mereixen el cognom de l’estultícia. Les paraules gruixudes, senyor Duran, no el
faran més home. En canvi, l’autocrítica i la reflexió li farien molt de bé,
però no sé si encara és a temps de rectificar: molts n’estem tips. La culpa és
negra i ningú la vol, senyor Duran, ni vostè.
flagel de periodistes i mitjans; tralla de polítics, martell d'hipòcrites i mentiders; fornal d'idees emprenyadores... el poema.
dimarts, 25 de juny del 2013
Quan la guineu...
Aquesta setmana passada, Pere Navarro ha criticat d’una
banda la Cadena Humana per la Independència i el Concert per la Llibertat. No
deixa de ser curiós que ho faci des de l’esquerra: contra la independència i la
llibertat? Bé, segons l’original pensament perenavarrià,
aquests conceptes varien segons la posició de l’espectador; això ja ho va
demostrar Einstein. És evident que tothom entén que idees tan importants i
bàsiques com aquestes tenen diferents accepcions i poden suscitar, i han
suscitat durant segles, discussions i controvèrsies inacabables. Però ara no
estem discutint l’accepció original, Pere. Vostè es queixa perquè la seva idea
de llibertat i independència no suscita tanta acceptació com la dels seus rivals
polítics i, davant d’un èxit cantat de les dues convocatòries, es dedica al
noble art de la destrucció. Quan la guineu no les pot haver, diu que són
verdes, diu la parèmia popular que no sé si vostè recorda. És aquella faula
segons la qual una guineu prova d’abastar unes magnífiques figaflors. En no
aconseguir-ho, davant la burla dels congèneres, diu que com que eren verdes no
valien la pena. Com que vostè (la guineu) no és capaç d’organitzar una cadena o
un concert prou exitosos (les figaflors) per la federalització es dedica a
desprestigiar-ho. Per acabar, n’hi engego una altra: se li veu el llautó, Pere.
Publicat a La Vanguardia
Publicat a La Vanguardia
dijous, 20 de juny del 2013
L’IVA de Na Teresa
En una intervenció de Teresa Forcades, al fòrum “Enciende la Tierra”, organitzat per la
Fundació CajaCanarias, fa el que ella en diu una “crítica ètica” al
capitalisme. En una part del seu discurs explica que s’entén que l’activitat
econòmica, sigui quina sigui, genera un benefici que està gravat per un impost,
i que aquest impost és l’IVA. Error: l’IVA no grava el benefici sinó el valor
afegit, i no el paga l’empresari sinó el consumidor. El que grava el benefici
és l’Impost de Societats. Tal vegada Na Teresa sigui una experta en farmacèutiques,
però és evident que en economia li falta formació. A voltes, un hom es llença,
amb bona fe, a opinar sobre temes que coneix poc i corre el risc evident de
deixar anar bunyols dialèctics. Tota vegada que a Na Teresa, per la seva
condició de religiosa, se li suposa la bona fe, també cal recordar-li que la humilitat
forma part de la regla de sant Benet. Que si pretén transformar la societat des
de la base, cal que informi bé els seus oients. La moto, Teresa, ja ens l'ha
venut el capitalisme.
dimarts, 18 de juny del 2013
Quatre dies
José de la Cavada, responsable de relacions laborals de la
CEOE, pensa que quatre dies de permís són massa dies quan se’t mor el pare.
Pensa que com que ara es viatja a velocitats vertiginoses ja no cal tant de
temps per enterrar-lo. Diu que “S'ha
d'aconseguir que l'absentisme no tingui cap justificació a la qual acollir-se”.
O sigui que ara resultarà que la mort del pare és una justificació per l’absentisme.
Dit amb tots els respectes: desitjo que al seu enterrament no hi vagi cap dels
seus fills, no fos el cas que els fotessin de potes al carrer. Amb l’enterramorts
n’hi haurà prou i de sobres. Fins i tot, tal com deia el gran Capri, el podrien
deixar a la porta, en una bossa d’escombraries, i que el llencessin a l’abocador.
Directament.
Aquest és un personatge que l’any 2010 va ser condemnat per
una falta molt greu per la Inspecció de Treball i a pagar una multa de 25.000 €.
Aleshores, el diari El
País (edició del 4 d’octubre de 2010) va publicar que (sic) “...someter
a prácticas humillantes a sus subordinados. ‘Todos los trabajadores
entrevistados por la comisión de investigación manifiestan haber sufrido alguna
vez un trato humillante por parte del director del departamento. [...]. Los
testimonios son contundentes, reiterados, coincidentes y claros’”. Aquesta
és la mena de personatge que la CEOE té com a responsable de relacions laborals,
contra el qual la direcció de Juan Rosell no va prendre cap mesura, segons el
mateix diari (sic): “La inspección también acredita la nula voluntad de
la patronal para solucionar este problema. De hecho, el secretario general de
la CEOE, José María Lacasa, recibió una denuncia interna de los trabajadores contra
De la Cavada” i “ante una situación conflictiva de tales
características, la empresa está obligada a intervenir, cosa que no hizo
suficientemente pese a la queja de los trabajadores [...]”.
Amb aquests antecedents doncs, no ens ha d’estranyar l’extraordinària
empatia, el respecte immaculat que aquest home té per les persones i els seus
sentiments. Quan es mori, diré aquella frase de pronunciaven els avis quan
traspassava algú especialment cretí: Déu l’hagi perdonat.
dilluns, 17 de juny del 2013
Mester d'amor
Avui, endreçant papers, he trobat aquest poema de Salvat-Papasseit picat amb una antiga màquina d'escriure, d'aquelles que més que picar havies de colpejar. Sempre m'ha agradat molt perquè m'inspira tendresa.
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa't besar —sacrifici fervent—
com més roent més fidel la besada.
Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada —la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Joan Salvat-Papasseit
Mester d'amor
dijous, 13 de juny del 2013
No anem pa bé
Pere Navarro dixit (sic): “A tots aquells, de dins i de fora del socialisme, que parlen de la
falsa insolidaritat catalana els demano que m’acompanyin en la proposta d’eliminar
el privilegi que suposen els sistemes de concert basc i navarrès”.
Benvolgut Pere, de tant pixar i pixar fora de test, la teva tita ha perdut el
nord (perdoneu). O sigui que, segons tu, per arribar a una hipotètica i onírica
federació ens cal tornar al “café para
todos” tan castís i que tant de gust ens ha donat, sobretot als catalans.
Deixa tranquils als pobles que tenen una major llibertat: lluita per ser com
ells, i no pas per empetitir-los a la nostra miserable mida.
La llei del senyor Francesc de Carreras
Es pot desobeir la llei? És el títol de l’article d’ahir del catedràtic
Francesc de Carreres (La Vanguardia, 12.06.2013, pàg. 17), contestant una carta
del lector Marc Franco i Puig. El seus raonaments legals són impecables; no
admeten grans discussions. Pressuposo, això sí, que les dades i dates que
aporta sobre la legislació americana són certes: per alguna cosa deu ser
catedràtic. El seu raonament està destinat a demostrar que l’acció de Rosa
Parks, que va gosar asseure’s en un seient d’autobús reservat als blancs (ella
era negra), en realitat no va ser un acte de desobediència civil. Però jo el
vull interpel·lar per la seva afirmació darrera. Diu (sic): “Si jo hagués estat a l'autobús de l'entranyable Rosa Parks, no dubti, senyor Franco i Puig, que l'hagués acompanyat asseient-me al seu costat”. La qüestió per
tant és: Senyor de Carreras, si Rosa
Parks hagués desobeït la llei, també s’hauria assegut al seu costat?
dimarts, 11 de juny del 2013
En cap CAP cap el què cap en aquest CAP
Aquest matí he anat al CAP a buscar l’alta de la meva dona.
M’han dit que o bé hi anava ella en persona o em calia un permís d’ella per
escrit. M’han donat un imprès de l’ICS de la Gerència Territorial-Catalunya
Central i cap a casa falta gent. Al peu del document hi diu clarament que (sic)
“La persona autoritzada haurà de portar,
a més d’aquest document d’autorització, el DNI o targeta sanitària del pacient”.
He emplenat l’imprès, la Carme me l’ha signat i sant tornem-hi. En arribar de
nou al taulell, oh, sorpresa!, la noia em demana el meu carnet d’identitat i el
DNI i la targeta sanitària de la pacient! Jo només duia la targeta. Li he
ensenyat l’autorització i ella es gira i em mostra un cartell penjat al suro
del seu darrera on diu que calen els dos documents. Una mica mosca, li he dit
que o una cosa o una altra i que, essent que el que està escrit escrit està, li
he fet saber que ja era la segona vegada que hi anava, que ja havia perdut una
hora i que no pensava moure’m d’allà sense l’alta. Llavors, com fent-me el
favor de la meva vida, m’ha concedit la gràcia de fer-me a mans la tant
desitjada alta.
Però ah, la gràcia no acaba aquí! Una vegada
complimentat el tràmit, la noia em torna l’autorització signada! M’he quedat de
pasta de moniato. Si em demanen una autorització per escrit, penso jo, deu ser
per guardar-la per si mai algú els demana responsabilitats per haver lliurat un
document privat a un tercer. O sigui que demà la meva dona podria anar al CAP i
demanar l’alta i, en dir-li que ja l’havien anat a buscar amb una autorització,
ella els podria dir que no havia autoritzat ningú i muntar-los un pollastre de
pebrots. Em pregunto: com provarien la gent del CAP que, efectivament, algú
autoritzat ja se l’havia endut? M’ha passat pel cap de provar-ho a veure si
faig alguna pela (els temps no estan per perdre oportunitats), però he pensat
que la gent de la nostra sanitat ja té prou problemes, a menys que ara, per a
ser administratiu de l’ICS, s’exigeixi ser notari i així poder donar fe.
Sobre renúncies i sacrificis
Sempre he combatut –amb certa bel·ligerància, tot
sigui dit de pas– la cultura de l’esforç, la màxima del “si vols pots” i
aquella que pretén inculcar-nos que el que no s’aconsegueix amb sacrifici no té
valor. En canvi, defenso –amb prou contundència– les renúncies. Sembla que hem
oblidat quina cosa és un sacrifici (sic, segons el DIEC): Ofrena d’una víctima o d’un do a un déu o a Déu, per honorar-lo,
regraciar-lo, aplacar-lo. / Privació,
concessió onerosa, dolorosa. Tan l’esforç com el voler són absolutament
inútils, descoratjadors, castrants i fins humiliants quan, al capdavall, tota
aquesta energia no ha servit absolutament per a res perquè el nostre desig, el
nostre objectiu, era absolutament inassolible des del principi. Així, no tothom
pot ser emprenedor ni és capaç de reinventar-se, com ara pretenen poders
públics i periodistes espavilats. Per triomfar en qualsevol projecte calen tres
coses: treball, capacitat i sort. Sense treballar no es crea res, tampoc
riquesa. No pas el treball com a maledicció bíblica, sinó com la necessitat de
posar la nostra energia al servei del que pretenem. La capacitat compren les
aptituds naturals i els coneixements adquirits. Així, per exemple, un hom pot
aspirar a ser un gran músic (o un gran empresari), però per molt de treball que
hi posi, sense una habilitat innata i, no passarà mai de la mediocritat. I,
finalment, ens cal “un poc de sort”,
com diu Lluís Llach, perquè sense una mica de fortuna, el destí ens durà per
rials absents. Tant el treball, com el desenvolupament de la capacitat o la
recerca de la sort, poden significar renúncies, però mai sacrificis; perquè
aleshores el triomf mai no ens farà feliços, sinó pobres ànimes amargades.
Perquè el que volem és ser feliços, no?
dijous, 6 de juny del 2013
La deriva infatigable del PSC
Llegeixo aquí i allà que el PSC fa campanya a diversos municipis,
amb alcaldes afins, contra la independència; tots ells del Baix Llobregat,
naturalment. Posar la tirita abans de
la rascada sol provocar que te la facis, la rascada, en un altre lloc. No deixa
de ser curiosa aquesta actitud. Ja que el PSC-PSOE tenen un projecte propi que
pretén convertir l’Estat espanyol en una feliç federació, em sorprèn que es
dediqui a destruir la idea de l’enemic en lloc de donar valor a la seva. Potser
és que allò de la confederació ja no s’ho creu ningú (ni ells), dades canten, i
s’estan omplint els dits de tirites a
veure si ensopeguen on caurà la rascada. A mi em sembla que continuar parlant
de dues catalunyes, dividint el país en els que miren Telecinco i pengen la rojigualda al balcó (Puigverd díxit), és
un error d’amidament sociològic . Ja no existeixen aquestes dues ànimes al
país, però el PSC s’entesta en mantenir-les. La nostra societat ha evolucionat
i el que existeix els qui volen ser independents i els qui no; sense tenir en
compte la tele que miren o de la bandera que pengen. Mentre el socialisme
català (?) no evolucioni el seu pensament cap a aquesta concepció del país
assumida pels seus ciutadans continuarà a la barricada.
Publicat a la secció de Cartes de La Vanguardia el 08.06.2013
Citat a la secció l'Opinió dels lectors de La Vanguardia el 21.07.2013
Publicat a la secció de Cartes de La Vanguardia el 08.06.2013
Citat a la secció l'Opinió dels lectors de La Vanguardia el 21.07.2013
dimecres, 5 de juny del 2013
L’ofici de la víctima
A Bilbao, un personatge mestre en arts marcials, ha
confessat haver matat una dona i deixat
una altra en estat de coma. M’ha sorprès la manera en que TV3 s’ha referit en
diverses ocasions a aquesta segona dona com a “una prostituta” en els seus
telenotícies. Em pregunto si, en el cas de que aquesta persona hagués estat
una microbiòloga, es referiria a ella com a tal. Perquè a la prostituta la
identifiquem per l’ofici i a la microbiòloga no? En boca de Raquel Sans encara
sona pitjor. Deu ser cosa dels redactors, però crec que haurien de tenir una
mica més de respecte i consideració per les víctimes, sigui quin sigui el seu
ofici. I el de prostituta no és menys que el de microbiòloga.
dissabte, 1 de juny del 2013
El banc de què?
Hi ha institucions que no serveixen absolutament per a res,
perquè el pas del temps i les noves organitzacions de la societat les superen i
les converteixen en dinosaures que només engoleixen velles glòries, panxes a
atipar. No solament això, sinó que la poca feina que han de fer la fan
malament. Segurament és el cas del Banco de España, una institució inútil que,
de ben segur, ens costa als contribuents una pasta gansa, gansa. I no tan sols
inútil, sinó funesta. Ara, Luís Mª Linde, el governador de tal baluerna, es
despenja dient-nos als ciutadans que hem de renunciar al salari mínim per tal
de què els rics puguin ser més rics i els pobres més pobres. Res de l’altre
món, una apunt per qui es vulgui afegir a la processó. El bo del Linde oblida
que som nosaltres, els administrats, qui li paguem el sou ben sucós que s’embutxaca
cada més, i que ens mereixem més respecte. Però, repeteixo, ell en el fons del
fons és bo: ens vol donar feina a qualsevol, preu!
dijous, 30 de maig del 2013
Sobre responsabilitats i botiflers
“Duran assegura que no
se sent "responsable" de la caiguda (electoral), de la qual sectors
de CDC el culpen pel seu discurs moderat” (diari
ARA-digital, 30/05/2013 10:09). A veure, senyor Duran. Vostè no se sent
responsable de la davallada de CiU en les darreres eleccions. Si no recordo
malament, vostè anava a la llista de la coalició. I doncs, si vostè no se sent
responsable és que ja li està bé el resultat. I si el resultat ja li està bé,
vol dir que ha complert el seu objectiu? O sigui: aconseguir debilitar CiU.
Quan un hom defensa un programa i perd vots, és que fracassa. Si fracassa cal
analitzar-ne les causes i assumir-ne les responsabilitats. Si no les assumeix,
o bé és un irresponsable, o bé un botiflers infiltrat amb la missió de
rebentar-ho. És així senyor Duran? Si m’equivoco, si us plau, corregeixi’m.
Les lleis que no agraden
Navarro rebutja la insubmissió a la llei Wert perquè “les lleis s'han de complir encara que no
agradin”. Totalment d’acord Pere. No hi ha cap dubte ni discussió sobre
aquesta afirmació. A mi hi ha moltes lleis que no m’agraden i les compleixo, i
tothom ho fa, tothom observa normes que no són del seu gust. El problema està
en què el senyor Navarro confon lleis desagradables amb lleis injustes, i la
llei Wert és injusta. Fa uns dies el secretari general del PSC ja ens deia,
referint-se als sobiranistes, que “estan
enredant a la gent”, doncs bé, que s’apliqui el seu principi i no digui
coses que no són, o no sap. Els qui no volem complir la funesta, dogmàtica i retrògrada
nova llei d’educació no ho fem per gust i ganes sinó perquè la considerem
profundament injusta amb la nostra llengua i amb la nostra manera d’entendre l’ensenyament.
En definitiva, la veiem injusta pels nostres fills i contraproduent pel seu
futur. Queda clar, senyor Navarro? Seguint la seva línia de salvapobles federal, continua considerant-nos
als ciutadans immadurs, barbamecs, marrecs mesells i mal-educats. Som adults
amb criteri i opinió, queda clar senyor Navarro? I ens ha d’escoltar “encara
que no li agradi”, que per això l’hem elegit i el paguem. Està prou clar?
dimecres, 29 de maig del 2013
El somriure insolent
Fa uns dies –crec recordar que era una lectora– algú
escrivia a La Vanguardia sobre el somriure dels polítics. En moltes de les
reunions, plens i comissions que s’organitzen els veiem ensenyant les dents a
elles i amb una mitja rialleta ells. Semblen contents, tranquils, relaxats, se’ls
veu autocomplaguts i satisfets a punt de començar un nou debat, amb les seves
carpetes de partit; corbata i americana ells, models diversos i multicolors
elles. Però sempre somrients (excepte el senyor Cañas). No veig pas la mateixa
actitud en polítics d’altres democràcies més velles que la nostra, sinó que més
aviat responen amb les seves actituds a la realitat del moment. En aquest
ambient de rialletes, em fa ràbia veure el Sr. Espadaler tan panxo abans de dir-nos que les pilotes
de goma continuaran buidant algun ull perquè no hi ha més remei; o a la senyora
Alicia Sánchez-Camacho ensenyant-nos una dentadura equina minuts abans d’engegar-nos
que els catalans no tenim dret a decidir.
De veritat que l’actitud i les formes compten. Així, elogiaria
l’actitud sempre circumspecte de David
Fernàndez, de les CUP, que si bé no exhibeix un aspecte emmurriat, dona una
imatge de serietat i responsabilitat destacables. Criticaria, en
canvi, el mig somriure entre estúpid i sorneguer del senyor Millo, mostrant un
aire de superioritat satisfeta que fastigueja. Ni els temps ni el país estan per
veure hihi’s, haha’s de ses senyories.
dissabte, 25 de maig del 2013
Responent Eulàlia Solé
![]() |
| CEIP Gil Cristià de La Selva del Camp |
divendres, 24 de maig del 2013
Parlem de recolzaments?
El Gobierno de Madrid i el mateix Duran, insigne polític
defensor de la seva cadira i poca cosa més, ja ens parlen de la poca o nul·la
acceptació que tindria una Catalunya independent entre els països capdavanters.
La gran majoria d’independències han començat amb molta oposició, però la
realitat, la voluntat de ser acaba imposant-se. I l’acceptació que té España?
Té predicat internacional el país veí? Avui, a Vilaweb
publiquen: “La UEFA accepta Gibraltar
malgrat les amenaces d'Espanya. L'organisme internacional permet que sigui el
54è membre de ple dret, amb l'única oposició d'Espanya i Bielorússia”. O sigui que els països seriosos d’Europa s’ha
passat per l’engonal l’opinió del Regne d’España i han admès Gibraltar com a
membre de ple dret. A veure, si don Mariano i cia. no han estat capaços d’impedir,
en una qüestió menor, que el gra de Gibraltar no entrés a l’UEFA, serà capaç d’impedir
l’ingrés de Catalunya en organismes internacionals. Permeteu-me dubtar-ho i
ofendre així l’alcaldessa Botella.
dijous, 23 de maig del 2013
El salvapàtries
Aquests dies estic fent l’anàlisi de la personalitat d’un
home a través dels seus escrits. Per motius que no venen al cas, no citaré ara
el seu nom. Aquest és un personatge que, entre altres trets, té una vessant
messiànica, algú que creu que va néixer amb una missió i que, malgrat el pas
del temps i haver fracassat en el seu intent, encara malda per tornar i mirar
de fer-nos creure que, al cap i a la fi, tenia raó. Com que aquests dies la veu
grallosa del José Mª Aznar s’ha deixat sentir de nou, un salvapàtries m’ha
portat a l’altre. Aquell home, de personalitat complexa i enredada, va
configurar el seu projecte amb una premissa: qui no hi estigui d’acord que
marxi. Ho va dir i escriure aleshores i ara, ens els seus escrits, ens ho
recorda infantilment, diria jo. En efecte,
convençut que la seva diagnosi no era discutible, i la seva solució encara
menys, va enfrontar-se a tot i a tothom. Ara reapareix fantasmagòricament rebuscant
en el passat records tronats, fins i tot desvetllant velles rancúnies, a veure
si així aconsegueix treure la cresta i justificar-se. Doncs al pobre Aznar li
passa el mateix: vol passar a la història ni que sigui a cops de creu i, de tan
en tan, treu el nas del bassal de merda en què neda per a respirar i deixar anar una bafarada fètida perquè ens recordem d’ell. Aquest sí que és un bon gra
al cul!
dimecres, 22 de maig del 2013
Cal aprendre a escriure?
No.
Llegia fa uns dies el text d’una mestra –o mestre, no ho recordo
amb prou precisió– ple d’una nostàlgia diria jo malaltissa, tot sigui dit de
pas. En ell parlava del text lliure com un mètode excels. Es lamentava que
aquest sistema hagi estat abandonat i que, en conseqüència, es poden haver
perdut molts escriptors. No vull pas discutir ara la bondat d’aquell mètode,
sinó un aspecte antropològicament molt anterior. Abans de plantejar-me de quina
manera ensenyaré a escriure, jo em pregunto si cal ensenyar a escriure. I doncs
com deia, no. Crec que la necessitat està en llegir, en entendre el què diu l’escriptor.
Per contra, escriure és un desig, que alguns tenim i d’altres no tenen... i no
passa res. De la mateixa manera que no tots som músics, tampoc cal que tots
siguem escriptors; amb una mínima capacitat d’expressar-nos en tenim prou per
anar per la vida. En canvi, us imagineu anar pel carrer sense saber llegir? En
aquell a qui el desig d’escriure li esdevé una necessitat, el llegir li serà la
guia; això és, a escriure se n’aprèn llegint. A voltes, voler ensenyar a
escriure, ni que sigui a cops de creu, pot ser intensament frustrant.
Jo us explico el meu cas. Sóc un negat del dibuix, un negat
absolut. De tal manera no sóc capaç de dibuixar, copiant, un objecte simètric.
Malgrat que dibuixar m’haguera agradat moltíssim, no puc: els meus dibuixos fan
pena. Per a mi, l’escola va ser una contínua humiliació a causa del dibuix: jo
mateix m’adonava de la pena extrema de les meves obres quan, exposades al
costat de les dels companys, semblaven una bírria
absoluta. Us puc assegurar que un dibuix meu fa plorar els ànecs. Tan va ser
així, sota la mà dura de professors estúltics, que quan mirava una obra
pictòrica em semblava una acusació: mira si n’he sabut, jo, inútil! Cal dir que
amb el temps vaig anar racionalitzant la meva aversió, i alguns pintors i
estils han arribat a agradar-me. Per contra, el meu fill dibuixa excel·lentment
sense cap mena d’esforç i, encara, és un magnífic escultor. Però no exerceix,
es a dir ni dibuixa ni esculpeix. I que injusta que és la naturalesa. A mi, que
m’hauria agradat de dibuixar, no sé fer una o amb un canut, i el meu fill que
amb quatre traços fa un dibuix no li interessa per a res. Per cert a ell,
escriure li suposa un esforç considerable, mentre que a mi no em costa un
borrall.
Què en traurem de voler fer de mi un pintor a cops de
pinzell, o del meu fill un escriptor a cops de ploma? Doncs un escriptor dolent
i un pintor execrable. Fem-nos doncs la pregunta primigènia. I que l’escriure
no ens faci perdre el llegir, sobretot.
divendres, 17 de maig del 2013
Lo Dimoni
Ja fa uns anys, i per enèsima vegada, ens passejàvem per l’excepcional
poble de Queretes (o Cretes o Cretas, que m’és igual), allà pels confins del
Matarranya. La Carme buscava closques d’ametlla per a una poció màgica, quan
vam veure un magatzem amb la porta oberta. Ens va sortir a rebre un homenet de
figura eixuta, ulleres de carei antigues, nerviós i feiner que ens va saludar
amb un sorprenent “Sian benvinguts a casa
meua!”. Va ser el preludi d’una llarga i sucosa xerrada, al llarg i ample
de la qual, aquell vellet de mirada pilla i paraula fàcil, ens va explicar
gairebé tota la vida. En un moment de la conversa, la Carme li va preguntar que
com se deia, i ell, amb cara de murri i somriure irònic, li va dir: “A mi me diuen ‘lo Dimoni’!”. I es va
llançar a explicar-nos el perquè del seu malnom, del qual, tot sigui dit de
pas, ell n’estava molt cofoi. Va ser una d’aquelles converses imprevistes, extraordinàries,
potents, amb un personatge especial i irrepetible. Una xerrada que recordes
sempre més.
Ara tornaré, qualsevol dia, a Queretes (o Cretes o
Cretas, que tant me fot) i aniré a veure el meu amic. Em pregunto si “lo Dimoni” haurà aprés “lo lapao”, perquè si és així, molt al
meu pesar, ja no l’entendré i no podré escoltar mai més de la seva boca
incontinent velles i alliçonadores històries. Sincerament, no veig “lo Dimoni”, a la seva edat, parlar cap
altra cosa que no sigui el nostre català comú. Això sí, amb l’accent
matarranyenc que tan em canta a l’oïda.
divendres, 10 de maig del 2013
Donya Dolores Serrat
La senyora Dolores Serrat s’ha enfadat. Es veu que la
brometa que es fa amb els acrònims de les noves llengües aragoneses no li fan
gràcia i es defensa de la seva collonada ficant-ho tot al mateix sac. Així, diu
que “supone una ‘falta de respeto’ a la
Comunidad de Aragón”. No, no senyora Serrat, no es confongui: la gent es riu
de vostè, no pas del poble. Vaja, que vostè embolica els seus conciutadans
fent-los còmplices de la seva estultícia. Em sembla que els ofesos haurien de
ser ells. I es queixa: “la intromisión
desde Cataluña nos parece intolerable”. Caram! I això què seria doncs?: “Recurs
d'inconstitucionalitat 9491/2006, interposat pel Consell de Govern de la
Diputación General d'Aragón”. Li sembla poca intromissió? Acabem; donya Dolores
diu que la llei no parla “ni de lapao ni
de lapapyp, sino que se trata de acrónimos creados por la oposición”. Va
bé, ara, quan al “Dimoni” de Queretes li preguntin quina llengua parla dirà que
“Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental” i a veure quina cara posen. Quan
un hom comet un error i el seu projecte descarrila, fracassa; quan és incapaç
de reconèixer un fracàs és, senzillament, un fracassat.
La cuina altra vegada
L’entrevista que fa Lourdes López al xef Jordi Cruz
(La Vanguardia digital, 10/05/2013) és per sucar-hi pa. La primera pregunta ja
predisposa a l’anàlisi: “Creu, com
apunten altres cuiners, que el país no aprofita prou aquest gran actiu (la
cuina catalana) per potenciar-nos i
sortir de la crisi?”. Sortir del merder per la porta de la cuina? La
paràbola no està malament: sona a tocata i fuga. El bon xef, naturalment, hi
està d’acord i ho rebla dient que no es recolza prou aquesta activitat. No
voldria pas fer demagògia, però de veres que em costa capir com es pot arreglar
la situació actual a base de menús. I com que suposo que entrevistat i
entrevistadora parlen de la cuina de les estrelles encara entenc menys com es
té la barra de demanar més recolzament. Quan un sector parla de “ser recolzat”
és per a evitar parlar de diners, una paraula massa plebea, i no veig com
hauríem de dedicar recursos públics a promocionar una activitat dedicada al
luxe, un luxe reservat a poquets perquè un menú a 165 € ha de donar per a molt.
I si no és així, que s’ho facin mirar perquè el què necessiten és un bon
administrador, no pas “ser recolzat”.
dijous, 9 de maig del 2013
Es veu que ens enganyen
Un comença a estar una mica tip de que el vulguin
salvar de qualsevol cosa, ni que no vulgui; de que el prenguin per orellut.
Avui Pere Navarro diu que “estan enredant
a la gent”, ahir ho proclamava l’Alicia Sánchez-Camacho. Ens prenen per
enzes, o què? Doncs a mi em sembla que ja sóc prou gran, que ja no em mamo el
dit i que no necessito que cap salvapàtries
em digui el què he de fer. Ja n’estic fins el capdamunt que em prenguin per beneit.
dilluns, 6 de maig del 2013
Salvados?
Ahir vaig veure per primera vegada el programa de Jordi
Évole, Salvados. Tractava sobre els
aliments i la possible toxicitat d’alguns (o de tots). Certament, em va decebre.
Dos “experts” catedràtics universitaris presentaven les seves tesis i pintaven
un panorama desolador: mengem verí. Carai, quina novetat, oi? No contents amb
la foto, un dels eminents professors, increpa directament una peixatera de
Tarragona fent-la poc menys que responsable de vendre peix mercuritzat als seus clients. Impressionant. Semblava l’exemple del
que és solucionar les coses des del despatx, de tirar sobre el pianista, de
matar el missatger. La dona, molt més experta que ell, va passar olímpicament i
li va escopir que “cadascú ha de fer la
seva feina”. Em va semblar lamentable.
Però anem al gra. Els “experts” que duien el pes del
programa venien a dir que en els propers anys es prohibiran molts productes que
avui estan permesos, perquè s’haurà comprovat el seu efecte nociu, i es
presenta aquest fet com una perversió de la indústria i les administracions.
Però, a veure, com ha avançat la humanitat sinó a través de l’experiència, d’experimentar,
de tastar, de provar? Quants humans van haver de morir fins que algú es va
adonar que l’acònit, per exemple, era verinós? És que no hi ha més: si avui,
sense més ni més, es prohibissin tots el híbrids vegetals només perquè se
suposa que poden ser nocius, què passaria amb l’alimentació mundial? Els qui
els van crear, de ben segur, no ho van pas fer per a enverinar mitja humanitat.
Si entenem ara que poden ser nocius, abans d’eliminar-los, potser que pensem en
trobar-los un substitut, perquè sinó, per tal de salvar els rics, tornaran a
rebre els pobres.
divendres, 3 de maig del 2013
Error de lectura
Alicia Sánchez-Camacho diu (sic): “La ‘kale borroka’ no atemorirà el PP”.
Atemorir? De veres que pensa que la gent la vol atemorir a vostè, reina dels papus?
Que no volia atemorir vostè als pensionistes quan, durant les darreres
eleccions, predicava la desfeta dels sistema si guanya la independència? I allò
no era “kale borroka”, era “pensionista borroka”, potser? Au dona,
faci-s’ho mirar! Però el problema real el té la senyora del PP quan entén que qui
atempta contra la seva seu és per atemorir; no serà que volen dir repensi-s’ho,
reflexioni, analitzi: miri que se’ns acaba la paciència. Ah! però ella pensa
que quatre arreplegats nacionalistes catalans atempten contra la democràcia i
crida a sometent. Miri Alicia Sánchez-Camacho, a Catalunya ningú es creu que ni
vostè ni l’incomparable Millo defensin el país: no he sentit encara queixar-se
de la “kale tv” que practica
Telemadrid. Llegeixi amb atenció i sense perversió del llenguatge, la música
del carrer, cregui’m, ens farà un favor a tots.
dijous, 2 de maig del 2013
Casc i clatellada
Es discuteix aquests dies si obligar, o no, als
ciclistes a dur el casc per la ciutat. Es veu que així estarien més bé del cap.
Em sembla una bona idea, un primer pas cap al control total. Ara, jo ja
prepararia la nova ordenança del vianant: per descomptat un bon casc, perquè si
caiem i no el duem, l’administració s’estalviarà maldecaps. També la identificació
ben visible, amb el DNI pintat a l’esquena, com els mossos. I per acabar, una
assegurança de responsabilitat civil per si de cas atropellem un cotxe. Tot,
naturalment, a càrrec del ciutadà previ pagament de les taxes i quotes que facin
al cas. Tot en benefici dels fabricants de cascos, de les companyies d’assegurances, de les arques públiques... i pel nostre bé, per descomptat. Fot-li al mono que és de goma!
Democràcia versus justícia
Fa pocs dies, el congrés dels diputats espanyols clavava una
gran cossa l’ILP sobre les hipoteques, una iniciativa que havia reunit un
pilot de signatures per tal d’aturar una situació injusta. A Madrid, el
Gobierno de l'Estat treu al carrer més policies que manifestants, i a Gràcia els
mossos desfilen com les tropes de Franco van fer per la Diagonal el dia de la
victòria. Mentrestant, el senyor Francesc de Carreras escrivia ahir a La
Vanguardia que la gent ha de seguir els “procediments democràtics” i que la
resta, inclosos els escarnis (sic), “són
mètodes repudiables que recorden uns temps passats als quals cap demòcrata no
vol tornar-hi”. Es pot preguntar a l’eminent jurista, què ens queda als
ciutadans quan el PP incompleix per complet el seu programa polític i menteix
un dia i un altre en tots els àmbits? Hem d’aplicar potser la “paciència” que
ens reclama l’inefable Rajoy, i esperar 3 anys a votar? Ja no queda temps: el
Gobierno s’ha begut el crèdit de quatre anys en quatre dies. El lector Ricardo
Cruzate, de Llívia, li respon: “Sí, señor Rajoy, ya tenemos paciencia...
Espero que el día en que esto le pase a usted también tenga la paciencia necesaria”.
De moment ell, i els seus ministres, no en tenen gota.
Fa 15 anys, es va construir a Sant Hipòlit de Voltregà
una planta de tractament de purins que ha empudegat la plana durant tot aquest
temps. Ara sembla que la volen desmuntar. Quan la dialèctica del senyor de
Carreras diu que “les persones i les
seves famílies han de gaudir de total tranquil·litat davant tota mena
d'ingerències, incloent-hi sorolls, olors o d'altres”, jo dic: mentre que
un ministre pot blindar casa seva en 24 hores, milers de persones hem hagut d’esperar
131.400 d’hores per lliurar-nos de la pudor de merda. Les solucions pels uns són ràpides i efectives,
pels altres s’eternitzen. Aquest és el problema senyor catedràtic: pels uns paciència,
pels altres la força armada.Publicat a La Vanguardia 03.05.2013
dimecres, 1 de maig del 2013
...i ara Bangla-Desh
A vegades costa tenir fe en les coses, més quan veus que els
qui les regeixen van a redós de qualsevol vent. Aquests dies passa amb el
periodisme. Ahir parlava de la marabunta
que va recórrer les planes informatives de tots els mitjans: el triomf del luxe,
menús a 165 € la peça. Sense desmerèixer el mèrit, no cal que els fem
propaganda gratuïta amb mitjans públics i privats. Indigna la indecència
descarada dels qui es poden permetre excessos quan hi ha gent que cada dia van
a demanar caritat per menjar; sí, sí, per menjar. Després ha vingut la tragèdia
de Bangla-Desh. Per la ràdio, el gran socialisme del país encarnat ara en Maurici
Lucena, feia al·lusió a Mango com a model de negoci. Doncs bé, Mango és una de
les firmes que confecciona la seva roba pagant salaris de 25 € al mes (un menú
a can Roca costaria 6 mesos i mig de “no menjar”). Això sí: ara, aquells
tres-cents morts surten a totes les portades, tots els periodistes fan un “jo
acuso”; però, qui se n’ocupava abans? Pobre gent, només són notícia quan es
moren. Finalment, Manel Fuentes. Ens va prometre, una temporada rere l’altra, un
periodisme d’investigació que no ha arribat mai. Un intent potiner amb el “cas
Palau” i para de comptar. Perquè investigar vol dir invertir molt de temps en
aixecar catifes, trobar proves i presentar el cas quan no es coneixia o
aportant nous arguments. Res de res. Gràcies per un munt d’altres aportacions,
Manel, però carabassa en investigació.
Quin serà el proper titular? El periodisme, com els
polítics, necessita renovar-se aviat, perquè sinó, qui ens mantindrà desperts? Un
vell amic del meu pare, en Ramon Guillamet, fill de fabricants de pasta de
Ripoll, gran persona que avui descansa ja en pau, quan arribava la quaresma
deia que “havia d’anar a esporgar la
prunera”. Es referia a l’acte cristià de confessar els pecats. Doncs preneu
candela i talleu el què calgui.
dimarts, 30 d’abril del 2013
Morin els pobres!
Potser el títol és una mica dur, ho reconec, però en
temps de crisi profunda, amb nou-cents mil aturats al carrer i davant les
provocacions de la cosa pública, no en queda d’altra. Em sento així després de
rebre el dia amb la veu entusiasta del Manel Fuentes a Catalunya Ràdio
anunciant a bombo i plateret que el Celler de can Roca ha estat escollit millor
restaurant del món, que no és “moc de pav”,
que deia algú. Ja és curiós que aquesta sigui la primera entrada de l’editorial
d’un programa que escolten centenars de milers de catalans, la major part dels
quals de segur que no es poden permetre, ni tan sols somiar, en un aperitiu al
restaurant dels famosos germans. I no solament en l’editorial; al llarg i ample
del matí, el locutor en continua fent bandera, un cop i un altre. Francament,
no trobo honest, ni adequat, ni pertinent ni pietós de refregar pels morros del
país l’èxit del luxe. Em sap greu aigualir la festa, però em sembla que una
mica més de continència i respecte aniria bé: qui pugui que mengi dues vegades,
però en silenci, amb discreció i donant gràcies per poder-ho fer. Avui per
avui, pocs catalans poden permetre’s pagar 165 € per un menú a cals Roca. Que
els aprofiti!
Publicat a El Periódico 30.04.2013
Publicat a El Periódico 30.04.2013
dilluns, 29 d’abril del 2013
La miopia bancària
Els bancs semblen abocats al fracàs en la seva relació amb
els clients, i sembla que acompleixen aquella màxima que diu que l’home és l’únic
animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el possible per ofegar-se. Des de fa
temps, observo com l’atenció al client es va reduint poc a poc en les relacions
que mantens amb una màquina anomenada caixer automàtic. Cada vegada hi ha menys
empleats a les oficines, i els que queden gairebé no tenen contacte diari amb
els clients. Amagats rere mampares i vidres velats fan feines que ningú no
coneix. Quan necessites algun aclariment poc usual, quan vols retrocedir
comissions o efectuar alguna reclamació, les respostes s’allargassen en el
temps. Has d’insistir, sobretot enviant correus, perquè les persones cada
vegada són més invisibles.
Els agradi o no, és un error. Ara potser se senten
assetjats per clients descontents, però també és l’hora de donar la cara,
explicar-se i disculpar-se en directe, perquè sinó, a curt termini, es trobaran
cada vegada més humanament rebutjats i el negoci se’n ressentirà. Perdre el
tracte personal, la proximitat, sempre ha tornat malestar i pèrdues. Ara, que
sentint el crack del senyor Fainé, no crec que canviï gaire, tot això. Fa poc,
vaig sentir que responia aïradament a la lleu crítica d’una periodista de TV3.
Ella li deia que com recuperarien la confiança perduda, i ell, altiu i
prepotent, enfadat, contestava: “I si no
ens els du a nosaltres els diners, a qui els durà?”. Amb aquesta actitud,
no anirem enlloc.
divendres, 26 d’abril del 2013
La pedanteria impenitent. Un altre "patán" al PP.
Antonio López-Istúriz White. No el coneixia de res
aquest home navarrès, antic ajudant personal d’un tal Aznar i diputat pel PP al
Parlament europeu. Avui l’he sentit en una entrevista per la ràdio i,
francament, la seva petulància me l’ha fet imaginar com un tonto presumit. En
pocs minuts s’ha convertit en el portaveu del què agrada i què no a Europa, en
el què hem de fer i què no, ens ha donat una lliçó de correcció política i se n’ha
anat tan tranquil. Posseïdor de la veritat única, característica comuna als
polítics de la gavina, ha insultat sense manies la intel·ligència de tot el
poble. Si és aquest el prototipus del diputat europeu, més val que pleguem. Sobre
el procés català cap a la independència, ens amonesta tot dient que “esto no gusta en Europa”. A veure, si és
que no pretenem que agradi: el que volem és que se’ns reconegui un dret, tan si
agrada com si no. La diferència entre aquest esperpento del PP i la resta dels seus companys és que, mentre ell
criminalitza i menysprea el què no li agrada, els altres són capaços de respectar-ho
i d’acceptar-ho i. O és que som criatures, senyor López-Istúriz, que actuem
segons apetències? No és estrany doncs que España vagi malament, amb cervells
privilegiats com aquest. Com deia aquell: "patán!".
dimarts, 23 d’abril del 2013
Alcañiz i la font de la vergonya
Alcañiz és, després de la capital Teruel, la ciutat amb més
habitants (16.424) de la província i reuneix serveis, comerç i indústria d’una
àmplia regió que alguns anomenen Bajo Aragón Histórico. Si un hom s’arribava a
la ciutat allà pels anys 60-80 i volia enviar una postal a algun familiar (eren
temps sense mòbils ni whatsapp) segur
que en trobava una amb l’emblema de la ciutat: la fuente de los 72 caños. En un país on l’aigua no abunda amb
excés, l’esplendidesa de la font corprenia el visitant amb l’arrogant
generositat dels seus brocs sempre rajant. Però tot ve que s’acaba i l’esponerosa
font es va assecar en benefici de la generalització de l’aigua corrent pels
veïns, i ara porta anys i panys sense deixar escapar ni gota, ni gota. Per
això, la notícia que llegeixo al diari local La
Comarca em deixa esmaperdut: “La emblemática fuente lleva sin funcionar
de forma continuada desde hace más de dos años, cuando terminaron las obras de
remodelación del parque de la glorieta de Telmo Lacasa, con una inversión de
más de 579.000 euros”. Després de gastar-se 96.337.494 pessetes en obres
de recuperació, la font no ha recuperat la seva única i original funció: que
pels seus brocs hi ragi l’aigua. És espectacular, perquè ara els ciutadans
recullen signatures per a forçar l’ajuntament a donar una solució i les
associacions de veïns (Casco
Histórico Aljamas, Carretera de Castelserás, Barrio de San Pascual, Amas de
Casa ‘Ercávica’, ‘El Cachirulo’, asociación Sociocultural ‘El Cuartelillo’ y
los Amigos del Río) pressionen. Per més INRI, “...el alcalde de Alcañiz,
Juan Carlos Gracia Suso (PP), explica que están estudiando un problema
«heredado» de la anterior legislatura”. En definitiva, que el símbol
per excel·lència de la ciutat –castell dels Calatrava a part– es relega a una
peregrina discussió política: en tenen la culpa ells!
Aquest és un fet local que il·lustra com funciona el país,
España, un territori on es gasten una pasta en arreglar una font perquè no ragi
i se’n dóna la culpa al manxaire, al d’abans. Épatant!
divendres, 19 d’abril del 2013
Temible Millo
El diputat i portaveu del PP al Parlament Enric Millo
Rocher, és el paradigma del gregari perfecte. No solament ensuma la cua del seu
superior constantment per a veure què en surt, sinó que n’amplifica tots els
sons, donant-los un volum i una virulència superiors. Millo sembla el trepa
polític perfecte: primer a UDC, quan se li nega encapçalar la llista, canvia de
camisa, festeja amb ERC i acaba al PP. És el polític professional, el que té el
cul enganxat a l’escó perquè no sap fer res més; és el que confon la servei amb
carrera personal. Sense despentinar-se, ara justifica les funestes paraules de la
senyora de Cospedal sobre l’escarni, tot dient-nos que “és normal”. Normal? Que
no és normal que la gent es defensi contra les orelles sordes del Gobierno?
Crec, senyor Millo, que la Cospedal, vostè i d’altres haurien de donar gràcies
a Persones com Ada Colau, capaces de canalitzar la ira del poble amb protestes
pacífiques. Recordin que, en altres temps, la gent famolenca socarrimava
esglésies i capellans.
dimecres, 17 d’abril del 2013
Les Stolpersteine
Iñaki Brosel Goiricelaya, La Vanguardia 17.04.2013
(felicitats pel magnífic article), explica que a Wiesbaden l’artista Gunter
Demnig ha ideat un curiós homenatge a les víctimes de l’holocaust: entre les
llambordes de pedra del carrer n’ha col·locat d’altres de llautó a un nivell
diferent. Són les Stolpersteine. Quan
et passeges, si vols si no, notes una molèstia en ensopegar amb aquests
obstacles i abaixes la vista per veure què carai et detura. Una inscripció
simple: “Hier wohnte Arthur Wertheimer / Deportiert Theresienstadt 1942” /
Ermordet”; “Aquí hi va viure Arthur Wertheimer / Deportat a Theresienstadt
1942 / Assassinat”. Són
davant de cada casa de cada deportat. La Shoà al carrer. Un gran
exercici de memòria i acceptació d’uns fets terribles per part del poble
alemany, que assumeix el greu error sense excuses: llambordes que miren enlaire
els vianants d’avui.
Tots aquells idiotes i
idiotesses que avui usen l’adjectiu nazi en va s’haurien d’entrebancar cada dia unes quantes vegades amb una d’aquestes Stolpersteine,
caure de morros per terra i deixar-hi les dents. Potser és l’única manera de
que sapastres com la senyora de Cospedal deixein de fer referència a una
ideologia sinistra per qualificar els qui no pensen igual que ells. Usant el
seu propi idioma, perquè m’entengui, a vegades no queda altre remei: “la letra con sangre en las narices entra”.
dimarts, 16 d’abril del 2013
Atemptat a Boston
He vist al web de La Vanguardia un vídeo que mostra en directe les
explosions que un animal sense escrúpols ha provocat enmig de la gernació que
espera el final d’una marató. Sembla la filmació d’una persona que es trobava
entre el públic en aquell moment, es contínua i, mentre es mou pel carrer, va
mostrant com s’esdevé tot plegat. M’he quedat impressionat. Després d’un
primers segons de desconcert, la gent que no havia resultat ferida s’ha llençat
immediatament a socórrer els ferits escampats per l’asfalt, enmig de grans
taques de sang. Homes i dones, amb coratge i valor, es llancen sense pensar en
una possible tercera explosió a desmuntar balles i obstacles per a prestar
assistència als seus conciutadans i facilitar l’arribada i la tasca dels
serveis mèdics d’urgència. Enmig d’un caos de crits, sirenes i alarmes, en un
batibull de cossos estesos, de vidres, la gent s’ha lliurat a ajudar la gent.
Felicitats al poble americà per la seva solidaritat i valentia i, a través d’ell,
a tots aquells qui, arreu del món, cada dia fan accions semblants.
Publicat a La Vanguardia 17.04.2013
Publicat a La Vanguardia 17.04.2013
dilluns, 15 d’abril del 2013
Que no el sentiu?
A l’insigne periodista esportiu de TV3 Jordi Grau no
li agrada Adriano; es veu que ja ho va dir el dia del PSG i ahir ho tornava a
repetir. Cony, que no l’heu entès? Al Grau no li agrada Adriano! Tito
(subcomandante, potser...?), que no m’has sentit: a mi, Jordi Grau, el Grau de
TV3, no m’agrada Adriano, collons!!!
Que es fot del poble maese Aznar?
La FAES, sempre atenta a l’actualitat política, “demana a Rajoy un missatge ferm i que no es
deixi guanyar el carrer”. L’inenarrable Aznar, un personatge certament
incomprensible en una democràcia, ataca altra vegada i diu que tota la culpa és
del dimoni, encarnat en el PSOE evidentment. Res de nou en la creuada del Cid
de Quintanilla de Onésimo. De tota l’editorial, però, en destaco una frase
especialment: “El PP es depositario
del mandato de una gran mayoría”. O es fot de mi o em pren per imbècil. El
mandat de la majoria se l’ha passat per l’engonal el seu successor, l’inefable
Rajoy, en incomplir un per un tots els compromisos electorals que va fer als
seus electors. El seu crèdit és ara nul, una merda dalt d’un pal (amb perdó), i
no mereix ni un minut més de confiança. Quan al senyor Aznar, més li valdria
reflexionar seriosament sobre el seu paper, que s’està convertint en paperot.
No hi ha babau més babau que aquell babau que es pensa llest. Allò de que la
victòria no és un xec en blanc, maese
Aznar, esdevé davant l’enganyifa del PP una plantofada a la cara dels seus
mandataris; i les befes al poble no es salden “pagando baratas sus culpas”.
divendres, 12 d’abril del 2013
Don Felipe i els nens
Felipe González, el darrer gran dinosaure després de Fraga,
es pregunta: “¿Un niño tiene que aguantar
presión en la puerta de su casa?” Doncs sí, diria jo. L’argument de
González no s’aguanta per enlloc. De tot i en tot s’aprèn en aquesta vida, de les
estones bones fins de les situacions més desagradables se’n treu allò que ens
fa experts: les experiències. Els polítics que es veuen en aquesta tessitura,
haurien de reflexionar, en lloc d’enfadar-se i demanar barreres policials. I el
resultat d’aquesta reflexió, sigui quin sigui, el poden traslladar als seus
fills i així proporcionar-los una lliçó de vida. El senyor González potser ha
estat un d’aquests pares tan ocupats en realitzar-se, en arribar al cim i a
mantenir-s’hi fins l’esgotament, que no ha tingut temps pels fills: ara ha fet salat,
però que no vulgui privar d’altres col·legues d’aquesta oportunitat.
Aquest corporativisme que desenvolupen actualment els
polítics, per allunar-se més i més del poble que els ha elegit, em recorda els
temps en què els reis regnaven lluny del poble, de palau en palau, fins que un
dia es llevaven i, de cop i volta, es trobaven amb el cap a la mà: no s’havien
adonat, pobrets, de que “els temps estan
canviant”.
L’estranya parella
No és que trobi estrany, o antinatural, que la Forcades i l’Oliveres
vagin plegats pel món; crec que hi ha moltes coses que comparteixen. El que els
converteix en una parella estranya és el manifest que han concebut entre tots
dos. Me l’he llegit diverses vegades i fins i tot m’he empassat l’entrevista,
una mica cuinada, que el Jaume Barberà els va fer a TV3 –amb “curioses” imatges
de fons–.
Amb algun capgirell, el text és prou acceptable, i la idea d’un
procés constituent no és gens menyspreable. Alguna d’aquestes hipèrboles, per
exemple: quan diuen els impulsors que el model socioeconòmic ha fracassat, els
dono la raó. Però quan invoquen l’opció assembleària no ho puc entendre: que no
ha fracassat sempre també? D’altra banda, manifesten no voler presentar-se a
unes eleccions, però en l’entrevista semblen reservar-se un paper de comissar
polític que no m’agrada ni en pintura. Després ve allò de “de baix a dalt”, però el mateix Oliveres diu que (Vilaweb,
12.04.2013) “Si no sumem CUP, ICV i
moviments socials, haurem fracassat”. Així en què quedem? La seva crida és
realment àmplia, universal, o va solament dirigida a les elits de l’esquerra?
De forma velada, durant l’entrevista, donen a entendre els dos signants que l’ANC
o les mateixes CUP els han donat el vist i plau, però al capdavall han de matisar
que solament han mantingut “contactes
informals, personals”. En definitiva, són a les beceroles.
Però el que més m’aixeca les antenes, les alarmes, són els deu
punts de la “llista provisional,
orientativa i no exhaustiva de punts”. Lamento molt que dues persones a qui
atribuïa una visió oberta i justa parlin en termes que em sonen a totalitaris
amb mots i conceptes com expropiació, deute il·legítim, no als acomiadaments,
democràcia participativa, no a les privatitzacions, etc. És a dir: com a bons
dirigents, ens marquen el camí; ens diuen el què ens cal per ser feliços. Pel
nostre bé.
Sabent de la tendència a defensar al senyor Hugo
Chávez que té Teresa Forcades, diria que es nota un cert aire veneçolà
inspirador. Potser a ella també li ha volat damunt del cap algun ocellet
revelador? De moment els regalaré un barret a tots dos. Això sí: sense pardalet,
per ara.
dissabte, 6 d’abril del 2013
Més sobre l’’escrache’
A la Vanguardia (05.04.2013) Francesc-Marc Àlvaro parla d’aquesta
fórmula de protesta que s’anomena ’escrache’ dels altres. Això és, quan es fa
aquest escarni a les idees pròpies o aquelles per les quals ens sentim
representats. Em permetrà aquest bon periodista que faci una distinció
important, per a mi. Quan escarnim algú, no hauria tan de ser perquè ens és o
no simpàtic, sinó per si representa o no postures justes o injustes. Així, l’escarni
de personatges que s’oposen a la reforma d’una llei com la hipotecària em sembla plenament
justificat. Potser es tracta de que els nostres representants es donin compte
de que no n’hi ha prou amb que guanyin les eleccions, sinó que després cal
actuar amb justícia i d’acord amb els manament del poble, de que les lleis,
quan són pèrfides, s’han de canviar: no es val a posar un cordó de policia
davant el parlament per mantenir allunyades les protestes. D’aquí reaccions
com l’escarni. Amb tota la distància que
ho separa, es veu que la mateixa Barcelona tenia botxins i esquarteradors. Aquests
darrers desmembraven el reu i n’exposaven les parts a totes les portes de la
ciutat, per escarments de ciutadans. Doncs no veig gens injust exposar a l’escarni
públic aquells qui defensen postures contràries al pensar dels electors. Per tant, es tracta, per mi, d’una qüestió de
justícia, no pas de simpaties.
divendres, 5 d’abril del 2013
El senyor Feijóo i el garrí del gitano
La Vanguàrdia, edició digital publica el següent títol: “Feijóo, el único que parecía ignorar las actividades del narco Marcial Dorado”.
Diu que van dos guardiacivils
per un camí de rucs quan veuen venir un gitano amb un garrí sobre les
espatlles. Els guàrdies, que ja el coneixen i saben que l’ha pispat, l’aturen i
li pregunten,
- On vas amb aquest garrí?
- Garrí, quin garrí?
- Aquest que dus damunt l’espatlla!
- Collons, què hi fot aquest “bitxo” aquí? Fuig!!
Doncs bé: sembla que el Senyor Feijóo duia un porc a l’espatlla
i ell és l’únic que no se n’havia adonat. Ja té pebrots!
dijous, 4 d’abril del 2013
És ara!
Les estratègies per a obtenir propòsits són variades. Una de
moltes està en aprofitar els moments de debilitat del contrari. Al futbol, per
exemple, quan per avatars del joc expulsen un jugador de l’equip contrari cal
prémer l’accelerador per guanyar el partit. A voltes podem pensar que no és una
acció gaire noble, però quan a l’altra banda hi ha algú molt poderós, que
lluita amb armes superiors aquesta estratègia és elemental. No es pot deixar
passar perquè ens hi anirà la vida.
L’Estat espanyol està ara en un moment de debilitat
extrema. El partit al govern està apunt de ser imputat en estafes múltiples per
al seu finançament i l’amic Bárcenas els té en escac permanent. Estem davant d’un
govern doncs que ha perdut tota la credibilitat i que es debat en la merda. D’altra
banda, la corona està a la corda fluixa, tant que els diaris més prestigiosos
del planeta ja parlen de que la corrupció esquitxa les institucions més altes
de l’Estat. I doncs, com diu l’himne, ara és hora catalans! Si no sabem
aprofitar aquestes debilitats mai no aconseguirem res de res, cal atacar quan
les defenses estan dedicades a altres escomeses i prémer tots el botons per a aconseguir
l’objectiu: la independència. No podem deixar passar les oportunitats que ens
ofereix la conjuntura actual, econòmica, social, internacional i anar a la
nostra. D’altra manera, ells seran sempre els més forts.
dimarts, 2 d’abril del 2013
Si jo tingués un avi a Cuelgamuros també el trauria d’allà
Ahir, amb una mica de retard, vaig veure el reportatge de TV3
“Avi, et trauré d'aquí!”, un
reportatge emocionant que desvetlla ràbia. Potser molts se n’han adonat, o
potser no, però en les primeres imatges en què apareix Franco, es pon veure que
calça botes altes amb esperons. Premonitori. Aquell nan amb veu de flauta i
grassonet, s’exhibeix per les obres on defallien els republicans vençuts amb
esperons: ho vaig trobar lamentable, de pallasso. Deia premonitori perquè els
esperons són símbol de domini, que és el que exercia el botxí fins i tot sota
el pali de l’església més tronada. Un domini que va arribar a l’aberració de traslladar
cossos sense coneixement ni permís dels familiars. Alguns van dur flors sobre
una tomba buida durant anys i anys, mentre l’home dels esperons encenia la
llumeta del Pardo per continuar humiliant els qui ell creia vençuts. Uns fets
vergonyants, cert, però encara trobo més pocavergonyes personatges com
Alejandro Muñoz Alonso, senador pel PP que en la cantarella estúltica de “ahora no es el momento” continuen mantenint
milers de famílies en un dol innoble: la barra d’aquest personatge no cabria a
la basílica de Cuelgamuros. Tampoc tindria espai suficient el cara dura de
Ramón Jáuregui, que presumeix d’haver fet alguna cosa. Als socialistes els van
faltar pebrots per fer justícia i es van amagar darrera la bandera i els escuts
de la gallina que encara abundes al Valle. D’Anselmo Álvarez, abat d’un
cementiri, solament una paraula: miserable. Si el cel ha de fer la justícia
final, aquest homenet ridícul no anirà al cel; massa mentides en tan pocs
segons.
En una ocasió vaig sentir dir a no sé qui que algú pertany a
una terra no quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus
morts. Unes paraules que mereixen una reflexió, perquè quan algú ha gosat
desenterrar els morts per exiliar-los no veig quina condemna mereix. Potser per
això persisteixen dues espanyes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









































