A vegades costa tenir fe en les coses, més quan veus que els
qui les regeixen van a redós de qualsevol vent. Aquests dies passa amb el
periodisme. Ahir parlava de la marabunta
que va recórrer les planes informatives de tots els mitjans: el triomf del luxe,
menús a 165 € la peça. Sense desmerèixer el mèrit, no cal que els fem
propaganda gratuïta amb mitjans públics i privats. Indigna la indecència
descarada dels qui es poden permetre excessos quan hi ha gent que cada dia van
a demanar caritat per menjar; sí, sí, per menjar. Després ha vingut la tragèdia
de Bangla-Desh. Per la ràdio, el gran socialisme del país encarnat ara en Maurici
Lucena, feia al·lusió a Mango com a model de negoci. Doncs bé, Mango és una de
les firmes que confecciona la seva roba pagant salaris de 25 € al mes (un menú
a can Roca costaria 6 mesos i mig de “no menjar”). Això sí: ara, aquells
tres-cents morts surten a totes les portades, tots els periodistes fan un “jo
acuso”; però, qui se n’ocupava abans? Pobre gent, només són notícia quan es
moren. Finalment, Manel Fuentes. Ens va prometre, una temporada rere l’altra, un
periodisme d’investigació que no ha arribat mai. Un intent potiner amb el “cas
Palau” i para de comptar. Perquè investigar vol dir invertir molt de temps en
aixecar catifes, trobar proves i presentar el cas quan no es coneixia o
aportant nous arguments. Res de res. Gràcies per un munt d’altres aportacions,
Manel, però carabassa en investigació.
Quin serà el proper titular? El periodisme, com els
polítics, necessita renovar-se aviat, perquè sinó, qui ens mantindrà desperts? Un
vell amic del meu pare, en Ramon Guillamet, fill de fabricants de pasta de
Ripoll, gran persona que avui descansa ja en pau, quan arribava la quaresma
deia que “havia d’anar a esporgar la
prunera”. Es referia a l’acte cristià de confessar els pecats. Doncs preneu
candela i talleu el què calgui.
