La senyora Vintró fa una anàlisi molt superficial i subjectiva del complex tema que es tracta.
Seria molt llarg rebatre-la aquí.
No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú.
Però voldria recordar-li que els EEUU van intervenir a Europa en les dues guerres mundials: sense aquestes intervencions, avui potser Europa no seria el què és.
També li voldria dir que reflexionés en les conseqüències d’haver pretès jutjar el Sr. Bin-Laden. Quants atemptats? Quantes amenaces? Quantes víctimes innocents? Què pensaria aleshores la Sra. Vintró?
Com tants d’altres, concedeixo el benefici del dubte als EEUU i voldria destacar que són els únics capaços d’actuar. Serà per interessos propis, econòmics, unilaterals, però actuen. Una qualitat que no podem adjudicar a Europa.
El missatge es va llegir íntegre per antena, citant el meu nom i cognom, i la senyora Coppulo, la conductora del programa, va oferir a la senyora Vintró, per al·lusions, la possibilitat de contestar-me, afegint que els oients, referint-se a mi, “aquí afinen”. La senyora Vintró contesta que “la persona em fa dir una cosa que jo no he dit” i que en tot cas l’he mal interpretada. Em diu “que invento l’argument per atacar” i que no “se sent obligada a contestar”. Malgrat que reprodueixo aquí per escrit solament una part de les paraules de la senyora Vintró, repeteixo, es poden escoltar en la seva totalitat en l’enllaç que he inclòs al començament. No voldria que ningú pensés que m’invento res.
Primer de tot: res més lluny de mi que obligar a ningú a fer res, ni tan sols a contestar, només faltaria! He repassat el meu escrit diverses vegades i no trobo enlloc on jo digui “la senyora Vintró ha dit” i possiblement sigui ella, amb tots els respectes, la qui em mal interpreti. A vegades no expresso tan bé com ella el què vull dir. L’únic paràgraf que entenc que pot creure que li faig dir és: “No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú”. Aquesta expressió que, repeteixo, en cap cas vull posar en boca de la senyora Vintró, vol donar-li la raó a ella precisament, quan es refereix als intents dels occidentals d’imposar democràcies impossibles, ni que sigui a patacades.
Potser la senyora Vintró es va ofendre, cosa que lamento, per recordar-li que els EEUU van ajudar-nos a salvar Europa del nazisme (segur que ja ho sabia); o potser es va enfadar per convidar-la a reflexionar. És veritat, segurament té raó i a la seva edat i amb la seva experiència, jo no tinc cap mena d’autoritat per demanar-li aquestes foteses. De ben segur que ella ja hi ha pensat en tot això.
Li demano disculpes i lamento no merèixer la seva atenció. Em comprometo a millorar, malgrat la meva edat i la meva experiència.
Resposta de la Senyora Vintró
Bon dia, Sr. Molsosa: Des del programa El Secret han tingut l'amabilitat d'enviar-me el seu missatge i la seva adreça electrònica, la qual cosa em permet posar-me en contacte amb vosté i dir-li que em sap greu la doble incomprensió que es va produir. Crec, efectivament, que o no em vaig explicar bé o no vaig ser ben entesa per vosté i probablement tampoc jo vaig entendre la lectura ràpida del seu correu per antena. Les noves tecnologies i la immediatesa tenen també els seus inconvenients.
És obvi que una intervenció de pocs minuts no permet abordar una qüestió tan complexa com la que s'havia plantejat amb el rigor i profunditat requerides, però així és el gènere periodístic i hom pot acceptar-lo o no, però és difícil demanar-li complexitat i profunditat com a una tesi doctoral o un treball, article, assaig acadèmic. No he vist, ni com a participant en debats del gènere ni com a oient, que es pugui assolir aquest nivell. Normalment, pel que fa a mi, intento donar una resposta clara, argumentada mínimament, correcta en l'ús del llenguatge i comprensible per a l'audiència previsible. És evident que es tracta d'una resposta personal, suposo que per això m'inviten a mi i no a una altra persona; tampoc crec que el fet de ser personal sigui un aspecte negatiu.
He reflexionat sobre les conseqüències de detenir Bin Laden, seria massa pueril no fer-ho, però sempre he cregut que la grandesa de la justícia i de la democràcia consistien precisament en enfrontar-se a la llei de la selva i a no actuar de la mateixa manera que aquelles persones a les quals aquesta democràcia i aquesta justícia volen sotmetre a la llei.
Remontar-nos a la segona guerra mundial o a tantes i tantes situacions de guerra en el nostre món, ens portaria molt lluny i no sé si trobaríem punts de coincidència. En tot cas, coincideixo amb la seva apreciació de la incapacitat europea per actuar i menys encara per fer-ho ràpid, tot i que no sempre he estat d'acord amb les presses i la forma unilateral d'actuar, al menys fins Obama, dels EEUU.
Aquesta constatació, però, no em porta a negar Europa sinó a voler més Europa, de la mateixa manera que davant de l'unilateralisme opto per les NNUU i per una millora del seu funcionament que hauria de tendir a un sistema de govern mundial. Govern que, al meu entendre, necessitem vist que l'economia sí està globalitzada.
Bé, la conversa podria ser infinita, però ho deixaré aquí, amb la voluntat que s'hagin desfet algunes de les interpretacions equivocades del passat dimarts.
Ben cordialment
Eulàlia Vintró
