Ahir, amb una mica de retard, vaig veure el reportatge de TV3
“Avi, et trauré d'aquí!”, un
reportatge emocionant que desvetlla ràbia. Potser molts se n’han adonat, o
potser no, però en les primeres imatges en què apareix Franco, es pon veure que
calça botes altes amb esperons. Premonitori. Aquell nan amb veu de flauta i
grassonet, s’exhibeix per les obres on defallien els republicans vençuts amb
esperons: ho vaig trobar lamentable, de pallasso. Deia premonitori perquè els
esperons són símbol de domini, que és el que exercia el botxí fins i tot sota
el pali de l’església més tronada. Un domini que va arribar a l’aberració de traslladar
cossos sense coneixement ni permís dels familiars. Alguns van dur flors sobre
una tomba buida durant anys i anys, mentre l’home dels esperons encenia la
llumeta del Pardo per continuar humiliant els qui ell creia vençuts. Uns fets
vergonyants, cert, però encara trobo més pocavergonyes personatges com
Alejandro Muñoz Alonso, senador pel PP que en la cantarella estúltica de “ahora no es el momento” continuen mantenint
milers de famílies en un dol innoble: la barra d’aquest personatge no cabria a
la basílica de Cuelgamuros. Tampoc tindria espai suficient el cara dura de
Ramón Jáuregui, que presumeix d’haver fet alguna cosa. Als socialistes els van
faltar pebrots per fer justícia i es van amagar darrera la bandera i els escuts
de la gallina que encara abundes al Valle. D’Anselmo Álvarez, abat d’un
cementiri, solament una paraula: miserable. Si el cel ha de fer la justícia
final, aquest homenet ridícul no anirà al cel; massa mentides en tan pocs
segons.
En una ocasió vaig sentir dir a no sé qui que algú pertany a
una terra no quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus
morts. Unes paraules que mereixen una reflexió, perquè quan algú ha gosat
desenterrar els morts per exiliar-los no veig quina condemna mereix. Potser per
això persisteixen dues espanyes.
