dimarts, 2 d’abril de 2013

Si jo tingués un avi a Cuelgamuros també el trauria d’allà


Ahir, amb una mica de retard, vaig veure el reportatge de TV3 “Avi, et trauré d'aquí!”, un reportatge emocionant que desvetlla ràbia. Potser molts se n’han adonat, o potser no, però en les primeres imatges en què apareix Franco, es pon veure que calça botes altes amb esperons. Premonitori. Aquell nan amb veu de flauta i grassonet, s’exhibeix per les obres on defallien els republicans vençuts amb esperons: ho vaig trobar lamentable, de pallasso. Deia premonitori perquè els esperons són símbol de domini, que és el que exercia el botxí fins i tot sota el pali de l’església més tronada. Un domini que va arribar a l’aberració de traslladar cossos sense coneixement ni permís dels familiars. Alguns van dur flors sobre una tomba buida durant anys i anys, mentre l’home dels esperons encenia la llumeta del Pardo per continuar humiliant els qui ell creia vençuts. Uns fets vergonyants, cert, però encara trobo més pocavergonyes personatges com Alejandro Muñoz Alonso, senador pel PP que en la cantarella estúltica de “ahora no es el momento” continuen mantenint milers de famílies en un dol innoble: la barra d’aquest personatge no cabria a la basílica de Cuelgamuros. Tampoc tindria espai suficient el cara dura de Ramón Jáuregui, que presumeix d’haver fet alguna cosa. Als socialistes els van faltar pebrots per fer justícia i es van amagar darrera la bandera i els escuts de la gallina que encara abundes al Valle. D’Anselmo Álvarez, abat d’un cementiri, solament una paraula: miserable. Si el cel ha de fer la justícia final, aquest homenet ridícul no anirà al cel; massa mentides en tan pocs segons.
En una ocasió vaig sentir dir a no sé qui que algú pertany a una terra no quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Unes paraules que mereixen una reflexió, perquè quan algú ha gosat desenterrar els morts per exiliar-los no veig quina condemna mereix. Potser per això persisteixen dues espanyes.