Fa uns dies –crec recordar que era una lectora– algú
escrivia a La Vanguardia sobre el somriure dels polítics. En moltes de les
reunions, plens i comissions que s’organitzen els veiem ensenyant les dents a
elles i amb una mitja rialleta ells. Semblen contents, tranquils, relaxats, se’ls
veu autocomplaguts i satisfets a punt de començar un nou debat, amb les seves
carpetes de partit; corbata i americana ells, models diversos i multicolors
elles. Però sempre somrients (excepte el senyor Cañas). No veig pas la mateixa
actitud en polítics d’altres democràcies més velles que la nostra, sinó que més
aviat responen amb les seves actituds a la realitat del moment. En aquest
ambient de rialletes, em fa ràbia veure el Sr. Espadaler tan panxo abans de dir-nos que les pilotes
de goma continuaran buidant algun ull perquè no hi ha més remei; o a la senyora
Alicia Sánchez-Camacho ensenyant-nos una dentadura equina minuts abans d’engegar-nos
que els catalans no tenim dret a decidir.
De veritat que l’actitud i les formes compten. Així, elogiaria
l’actitud sempre circumspecte de David
Fernàndez, de les CUP, que si bé no exhibeix un aspecte emmurriat, dona una
imatge de serietat i responsabilitat destacables. Criticaria, en
canvi, el mig somriure entre estúpid i sorneguer del senyor Millo, mostrant un
aire de superioritat satisfeta que fastigueja. Ni els temps ni el país estan per
veure hihi’s, haha’s de ses senyories.
