dimecres, 29 de maig de 2013

El somriure insolent

Fa uns dies –crec recordar que era una lectora– algú escrivia a La Vanguardia sobre el somriure dels polítics. En moltes de les reunions, plens i comissions que s’organitzen els veiem ensenyant les dents a elles i amb una mitja rialleta ells. Semblen contents, tranquils, relaxats, se’ls veu autocomplaguts i satisfets a punt de començar un nou debat, amb les seves carpetes de partit; corbata i americana ells, models diversos i multicolors elles. Però sempre somrients (excepte el senyor Cañas). No veig pas la mateixa actitud en polítics d’altres democràcies més velles que la nostra, sinó que més aviat responen amb les seves actituds a la realitat del moment. En aquest ambient de rialletes, em fa ràbia veure el Sr. Espadaler tan panxo abans de dir-nos que les pilotes de goma continuaran buidant algun ull perquè no hi ha més remei; o a la senyora Alicia Sánchez-Camacho ensenyant-nos una dentadura equina minuts abans d’engegar-nos que els catalans no tenim dret a decidir. 
De veritat que l’actitud i les formes compten. Així, elogiaria l’actitud sempre circumspecte de  David Fernàndez, de les CUP, que si bé no exhibeix un aspecte emmurriat, dona una imatge de serietat i responsabilitat destacables. Criticaria, en canvi, el mig somriure entre estúpid i sorneguer del senyor Millo, mostrant un aire de superioritat satisfeta que fastigueja. Ni els temps ni el país estan per veure hihi’s, haha’s de ses senyories.