dimarts, 23 d’abril de 2013

Alcañiz i la font de la vergonya


Alcañiz és, després de la capital Teruel, la ciutat amb més habitants (16.424) de la província i reuneix serveis, comerç i indústria d’una àmplia regió que alguns anomenen Bajo Aragón Histórico. Si un hom s’arribava a la ciutat allà pels anys 60-80 i volia enviar una postal a algun familiar (eren temps sense mòbils ni whatsapp) segur que en trobava una amb l’emblema de la ciutat: la fuente de los 72 caños. En un país on l’aigua no abunda amb excés, l’esplendidesa de la font corprenia el visitant amb l’arrogant generositat dels seus brocs sempre rajant. Però tot ve que s’acaba i l’esponerosa font es va assecar en benefici de la generalització de l’aigua corrent pels veïns, i ara porta anys i panys sense deixar escapar ni gota, ni gota. Per això, la notícia que llegeixo al diari local La Comarca em deixa esmaperdut: “La emblemática fuente lleva sin funcionar de forma continuada desde hace más de dos años, cuando terminaron las obras de remodelación del parque de la glorieta de Telmo Lacasa, con una inversión de más de 579.000 euros”. Després de gastar-se 96.337.494 pessetes en obres de recuperació, la font no ha recuperat la seva única i original funció: que pels seus brocs hi ragi l’aigua. És espectacular, perquè ara els ciutadans recullen signatures per a forçar l’ajuntament a donar una solució i les associacions de veïns (Casco Histórico Aljamas, Carretera de Castelserás, Barrio de San Pascual, Amas de Casa ‘Ercávica’, ‘El Cachirulo’, asociación Sociocultural ‘El Cuartelillo’ y los Amigos del Río) pressionen. Per més INRI, “...el alcalde de Alcañiz, Juan Carlos Gracia Suso (PP), explica que están estudiando un problema «heredado» de la anterior legislatura”. En definitiva, que el símbol per excel·lència de la ciutat –castell dels Calatrava a part– es relega a una peregrina discussió política: en tenen la culpa ells!
Aquest és un fet local que il·lustra com funciona el país, España, un territori on es gasten una pasta en arreglar una font perquè no ragi i se’n dóna la culpa al manxaire, al d’abans. Épatant!