divendres, 17 de maig del 2013

Lo Dimoni


Ja fa uns anys, i per enèsima vegada, ens passejàvem per l’excepcional poble de Queretes (o Cretes o Cretas, que m’és igual), allà pels confins del Matarranya. La Carme buscava closques d’ametlla per a una poció màgica, quan vam veure un magatzem amb la porta oberta. Ens va sortir a rebre un homenet de figura eixuta, ulleres de carei antigues, nerviós i feiner que ens va saludar amb un sorprenent “Sian benvinguts a casa meua!”. Va ser el preludi d’una llarga i sucosa xerrada, al llarg i ample de la qual, aquell vellet de mirada pilla i paraula fàcil, ens va explicar gairebé tota la vida. En un moment de la conversa, la Carme li va preguntar que com se deia, i ell, amb cara de murri i somriure irònic, li va dir: “A mi me diuen ‘lo Dimoni’!”. I es va llançar a explicar-nos el perquè del seu malnom, del qual, tot sigui dit de pas, ell n’estava molt cofoi. Va ser una d’aquelles converses imprevistes, extraordinàries, potents, amb un personatge especial i irrepetible. Una xerrada que recordes sempre més.
Ara tornaré, qualsevol dia, a Queretes (o Cretes o Cretas, que tant me fot) i aniré a veure el meu amic. Em pregunto si “lo Dimoni” haurà aprés “lo lapao”, perquè si és així, molt al meu pesar, ja no l’entendré i no podré escoltar mai més de la seva boca incontinent velles i alliçonadores històries. Sincerament, no veig “lo Dimoni”, a la seva edat, parlar cap altra cosa que no sigui el nostre català comú. Això sí, amb l’accent matarranyenc que tan em canta a l’oïda.