Ja fa uns anys, i per enèsima vegada, ens passejàvem per l’excepcional
poble de Queretes (o Cretes o Cretas, que m’és igual), allà pels confins del
Matarranya. La Carme buscava closques d’ametlla per a una poció màgica, quan
vam veure un magatzem amb la porta oberta. Ens va sortir a rebre un homenet de
figura eixuta, ulleres de carei antigues, nerviós i feiner que ens va saludar
amb un sorprenent “Sian benvinguts a casa
meua!”. Va ser el preludi d’una llarga i sucosa xerrada, al llarg i ample
de la qual, aquell vellet de mirada pilla i paraula fàcil, ens va explicar
gairebé tota la vida. En un moment de la conversa, la Carme li va preguntar que
com se deia, i ell, amb cara de murri i somriure irònic, li va dir: “A mi me diuen ‘lo Dimoni’!”. I es va
llançar a explicar-nos el perquè del seu malnom, del qual, tot sigui dit de
pas, ell n’estava molt cofoi. Va ser una d’aquelles converses imprevistes, extraordinàries,
potents, amb un personatge especial i irrepetible. Una xerrada que recordes
sempre més.
Ara tornaré, qualsevol dia, a Queretes (o Cretes o
Cretas, que tant me fot) i aniré a veure el meu amic. Em pregunto si “lo Dimoni” haurà aprés “lo lapao”, perquè si és així, molt al
meu pesar, ja no l’entendré i no podré escoltar mai més de la seva boca
incontinent velles i alliçonadores històries. Sincerament, no veig “lo Dimoni”, a la seva edat, parlar cap
altra cosa que no sigui el nostre català comú. Això sí, amb l’accent
matarranyenc que tan em canta a l’oïda.
