Sobre renúncies i sacrificis

Sempre he combatut –amb certa bel·ligerància, tot sigui dit de pas– la cultura de l’esforç, la màxima del “si vols pots” i aquella que pretén inculcar-nos que el que no s’aconsegueix amb sacrifici no té valor. En canvi, defenso –amb prou contundència– les renúncies. Sembla que hem oblidat quina cosa és un sacrifici (sic, segons el DIEC): Ofrena d’una víctima o d’un do a un déu o a Déu, per honorar-lo, regraciar-lo, aplacar-lo. /  Privació, concessió onerosa, dolorosa. Tan l’esforç com el voler són absolutament inútils, descoratjadors, castrants i fins humiliants quan, al capdavall, tota aquesta energia no ha servit absolutament per a res perquè el nostre desig, el nostre objectiu, era absolutament inassolible des del principi. Així, no tothom pot ser emprenedor ni és capaç de reinventar-se, com ara pretenen poders públics i periodistes espavilats. Per triomfar en qualsevol projecte calen tres coses: treball, capacitat i sort. Sense treballar no es crea res, tampoc riquesa. No pas el treball com a maledicció bíblica, sinó com la necessitat de posar la nostra energia al servei del que pretenem. La capacitat compren les aptituds naturals i els coneixements adquirits. Així, per exemple, un hom pot aspirar a ser un gran músic (o un gran empresari), però per molt de treball que hi posi, sense una habilitat innata i, no passarà mai de la mediocritat. I, finalment, ens cal “un poc de sort”, com diu Lluís Llach, perquè sense una mica de fortuna, el destí ens durà per rials absents. Tant el treball, com el desenvolupament de la capacitat o la recerca de la sort, poden significar renúncies, però mai sacrificis; perquè aleshores el triomf mai no ens farà feliços, sinó pobres ànimes amargades. Perquè el que volem és ser feliços, no?