Els bancs semblen abocats al fracàs en la seva relació amb
els clients, i sembla que acompleixen aquella màxima que diu que l’home és l’únic
animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el possible per ofegar-se. Des de fa
temps, observo com l’atenció al client es va reduint poc a poc en les relacions
que mantens amb una màquina anomenada caixer automàtic. Cada vegada hi ha menys
empleats a les oficines, i els que queden gairebé no tenen contacte diari amb
els clients. Amagats rere mampares i vidres velats fan feines que ningú no
coneix. Quan necessites algun aclariment poc usual, quan vols retrocedir
comissions o efectuar alguna reclamació, les respostes s’allargassen en el
temps. Has d’insistir, sobretot enviant correus, perquè les persones cada
vegada són més invisibles.
Els agradi o no, és un error. Ara potser se senten
assetjats per clients descontents, però també és l’hora de donar la cara,
explicar-se i disculpar-se en directe, perquè sinó, a curt termini, es trobaran
cada vegada més humanament rebutjats i el negoci se’n ressentirà. Perdre el
tracte personal, la proximitat, sempre ha tornat malestar i pèrdues. Ara, que
sentint el crack del senyor Fainé, no crec que canviï gaire, tot això. Fa poc,
vaig sentir que responia aïradament a la lleu crítica d’una periodista de TV3.
Ella li deia que com recuperarien la confiança perduda, i ell, altiu i
prepotent, enfadat, contestava: “I si no
ens els du a nosaltres els diners, a qui els durà?”. Amb aquesta actitud,
no anirem enlloc.
