El salvapàtries

Aquests dies estic fent l’anàlisi de la personalitat d’un home a través dels seus escrits. Per motius que no venen al cas, no citaré ara el seu nom. Aquest és un personatge que, entre altres trets, té una vessant messiànica, algú que creu que va néixer amb una missió i que, malgrat el pas del temps i haver fracassat en el seu intent, encara malda per tornar i mirar de fer-nos creure que, al cap i a la fi, tenia raó. Com que aquests dies la veu grallosa del José Mª Aznar s’ha deixat sentir de nou, un salvapàtries m’ha portat a l’altre. Aquell home, de personalitat complexa i enredada, va configurar el seu projecte amb una premissa: qui no hi estigui d’acord que marxi. Ho va dir i escriure aleshores i ara, ens els seus escrits, ens ho recorda infantilment, diria jo. En efecte, convençut que la seva diagnosi no era discutible, i la seva solució encara menys, va enfrontar-se a tot i a tothom. Ara reapareix fantasmagòricament rebuscant en el passat records tronats, fins i tot desvetllant velles rancúnies, a veure si així aconsegueix treure la cresta i justificar-se. Doncs al pobre Aznar li passa el mateix: vol passar a la història ni que sigui a cops de creu i, de tan en tan, treu el nas del bassal de merda en què neda per a respirar i deixar anar una bafarada fètida perquè ens recordem d’ell. Aquest sí que és un bon gra al cul!