Tot això per explicar que la concepció de “bon i mal temps”
ha canviat i molt en només 60 anys. Així, Conrad Vilarrubia, parlava de “bon
temps” quan els hiverns eren càlids. Un hivern amb fred moderat simplificava
enormement la vida de la gent, perquè els permetia treballar amb continuïtat i
no haver de preocupar-se massa pel combustible que cremaven els focs a terra i
les pueles, aquelles estufes amb forn
que eren a totes les cases. També significava que els boscos de l’entorn es
recuperaven de la sobreexplotació que patien. Així mateix, el “mal temps” només
era percebut així, com a dolent, quan perjudicava els conreus i l’agricultura
amb glaçades inesperades o pluges torrencials, quan el vent espolsava el
sembrat o quan el sol impenitent recremava els cultius.
Ara, el “bon temps” és quan podem anar a la platja,
practicar el running de la tarda o
anar a comprar sense mullar-nos. I és “mal temps” quan plou i se’ns omplen els
pantans i ens arrossen la collita. En fi, que a vegades tinc dubtes que el
canvi climàtic sigui essencialment dolent. Quan sents els “homes del temps” tinc
la sensació de que ara només el patim el temps, de que el gaudim ben poc: quan
fa calor en fa massa i quan plou en té la culpa l’ajuntament.
Aquesta concepció del “bon temps” i el “mal temps”, els
recollí en Conrad Vilarrubia fins el 16 de desembre de 1973, quan amb només 61
anys va morir “després d'una llarga i
penosa malaltia”. Aquest home, fill de Torrellebreta, també posseïa una
extensa i formidable col·lecció d’escarabats, a més d’un ampli coneixement de
la fauna del territori que compartia, gratuïtament, a les pàgines de la
revista.
