dilluns, 21 de novembre de 2016

Bon temps, mal temps

 La revista “Taradell” va iniciar el seu llarg camí el mes de gener de l’any 1949 sota la batuta constant, amable i mesella de mossèn Joan Vilacís. Sota el subtítol de “suplemento de la hoja parroquial”, aquest capellà va colar al franquisme una publicació escrita en català només tretze anys després de que “las tropas nacionales [han alcanzado] sus últimos objetivos militares”: un gol per tota l’esquadra que va durar fins l’any 2005. Una de les seccions de la revista era “Información local del Servicio Meteorológico Nacional”, elaborada pel senyor Conrad Vilarrubia. Aquest home tenia aparells d’observació avançats al seu temps proporcionats pel Ejército del Aire, a qui enviava les dades que recollia. D’aquí que les seves explicacions fossin en castellà. Va ser un home extremament meticulós, i no tan sols proporcionava les xifres que llegia als seus estris, sinó que anotava amb precisió notarial totes les seves observacions, com ho demostra aquesta reproducció del comentari sobre la temperatura mínima de desembre de 1953.
Tot això per explicar que la concepció de “bon i mal temps” ha canviat i molt en només 60 anys. Així, Conrad Vilarrubia, parlava de “bon temps” quan els hiverns eren càlids. Un hivern amb fred moderat simplificava enormement la vida de la gent, perquè els permetia treballar amb continuïtat i no haver de preocupar-se massa pel combustible que cremaven els focs a terra i les pueles, aquelles estufes amb forn que eren a totes les cases. També significava que els boscos de l’entorn es recuperaven de la sobreexplotació que patien. Així mateix, el “mal temps” només era percebut així, com a dolent, quan perjudicava els conreus i l’agricultura amb glaçades inesperades o pluges torrencials, quan el vent espolsava el sembrat o quan el sol impenitent recremava els cultius.
Ara, el “bon temps” és quan podem anar a la platja, practicar el running de la tarda o anar a comprar sense mullar-nos. I és “mal temps” quan plou i se’ns omplen els pantans i ens arrossen la collita. En fi, que a vegades tinc dubtes que el canvi climàtic sigui essencialment dolent. Quan sents els “homes del temps” tinc la sensació de que ara només el patim el temps, de que el gaudim ben poc: quan fa calor en fa massa i quan plou en té la culpa l’ajuntament.
Aquesta concepció del “bon temps” i el “mal temps”, els recollí en Conrad Vilarrubia fins el 16 de desembre de 1973, quan amb només 61 anys va morir “després d'una llarga i penosa malaltia”. Aquest home, fill de Torrellebreta, també posseïa una extensa i formidable col·lecció d’escarabats, a més d’un ampli coneixement de la fauna del territori que compartia, gratuïtament, a les pàgines de la revista.