No.
Llegia fa uns dies el text d’una mestra –o mestre, no ho recordo
amb prou precisió– ple d’una nostàlgia diria jo malaltissa, tot sigui dit de
pas. En ell parlava del text lliure com un mètode excels. Es lamentava que
aquest sistema hagi estat abandonat i que, en conseqüència, es poden haver
perdut molts escriptors. No vull pas discutir ara la bondat d’aquell mètode,
sinó un aspecte antropològicament molt anterior. Abans de plantejar-me de quina
manera ensenyaré a escriure, jo em pregunto si cal ensenyar a escriure. I doncs
com deia, no. Crec que la necessitat està en llegir, en entendre el què diu l’escriptor.
Per contra, escriure és un desig, que alguns tenim i d’altres no tenen... i no
passa res. De la mateixa manera que no tots som músics, tampoc cal que tots
siguem escriptors; amb una mínima capacitat d’expressar-nos en tenim prou per
anar per la vida. En canvi, us imagineu anar pel carrer sense saber llegir? En
aquell a qui el desig d’escriure li esdevé una necessitat, el llegir li serà la
guia; això és, a escriure se n’aprèn llegint. A voltes, voler ensenyar a
escriure, ni que sigui a cops de creu, pot ser intensament frustrant.
Jo us explico el meu cas. Sóc un negat del dibuix, un negat
absolut. De tal manera no sóc capaç de dibuixar, copiant, un objecte simètric.
Malgrat que dibuixar m’haguera agradat moltíssim, no puc: els meus dibuixos fan
pena. Per a mi, l’escola va ser una contínua humiliació a causa del dibuix: jo
mateix m’adonava de la pena extrema de les meves obres quan, exposades al
costat de les dels companys, semblaven una bírria
absoluta. Us puc assegurar que un dibuix meu fa plorar els ànecs. Tan va ser
així, sota la mà dura de professors estúltics, que quan mirava una obra
pictòrica em semblava una acusació: mira si n’he sabut, jo, inútil! Cal dir que
amb el temps vaig anar racionalitzant la meva aversió, i alguns pintors i
estils han arribat a agradar-me. Per contra, el meu fill dibuixa excel·lentment
sense cap mena d’esforç i, encara, és un magnífic escultor. Però no exerceix,
es a dir ni dibuixa ni esculpeix. I que injusta que és la naturalesa. A mi, que
m’hauria agradat de dibuixar, no sé fer una o amb un canut, i el meu fill que
amb quatre traços fa un dibuix no li interessa per a res. Per cert a ell,
escriure li suposa un esforç considerable, mentre que a mi no em costa un
borrall.
Què en traurem de voler fer de mi un pintor a cops de
pinzell, o del meu fill un escriptor a cops de ploma? Doncs un escriptor dolent
i un pintor execrable. Fem-nos doncs la pregunta primigènia. I que l’escriure
no ens faci perdre el llegir, sobretot.