dimecres, 22 de maig de 2013

Cal aprendre a escriure?


No.
Llegia fa uns dies el text d’una mestra –o mestre, no ho recordo amb prou precisió– ple d’una nostàlgia diria jo malaltissa, tot sigui dit de pas. En ell parlava del text lliure com un mètode excels. Es lamentava que aquest sistema hagi estat abandonat i que, en conseqüència, es poden haver perdut molts escriptors. No vull pas discutir ara la bondat d’aquell mètode, sinó un aspecte antropològicament molt anterior. Abans de plantejar-me de quina manera ensenyaré a escriure, jo em pregunto si cal ensenyar a escriure. I doncs com deia, no. Crec que la necessitat està en llegir, en entendre el què diu l’escriptor. Per contra, escriure és un desig, que alguns tenim i d’altres no tenen... i no passa res. De la mateixa manera que no tots som músics, tampoc cal que tots siguem escriptors; amb una mínima capacitat d’expressar-nos en tenim prou per anar per la vida. En canvi, us imagineu anar pel carrer sense saber llegir? En aquell a qui el desig d’escriure li esdevé una necessitat, el llegir li serà la guia; això és, a escriure se n’aprèn llegint. A voltes, voler ensenyar a escriure, ni que sigui a cops de creu, pot ser intensament frustrant.
Jo us explico el meu cas. Sóc un negat del dibuix, un negat absolut. De tal manera no sóc capaç de dibuixar, copiant, un objecte simètric. Malgrat que dibuixar m’haguera agradat moltíssim, no puc: els meus dibuixos fan pena. Per a mi, l’escola va ser una contínua humiliació a causa del dibuix: jo mateix m’adonava de la pena extrema de les meves obres quan, exposades al costat de les dels companys, semblaven una bírria absoluta. Us puc assegurar que un dibuix meu fa plorar els ànecs. Tan va ser així, sota la mà dura de professors estúltics, que quan mirava una obra pictòrica em semblava una acusació: mira si n’he sabut, jo, inútil! Cal dir que amb el temps vaig anar racionalitzant la meva aversió, i alguns pintors i estils han arribat a agradar-me. Per contra, el meu fill dibuixa excel·lentment sense cap mena d’esforç i, encara, és un magnífic escultor. Però no exerceix, es a dir ni dibuixa ni esculpeix. I que injusta que és la naturalesa. A mi, que m’hauria agradat de dibuixar, no sé fer una o amb un canut, i el meu fill que amb quatre traços fa un dibuix no li interessa per a res. Per cert a ell, escriure li suposa un esforç considerable, mentre que a mi no em costa un borrall.
Què en traurem de voler fer de mi un pintor a cops de pinzell, o del meu fill un escriptor a cops de ploma? Doncs un escriptor dolent i un pintor execrable. Fem-nos doncs la pregunta primigènia. I que l’escriure no ens faci perdre el llegir, sobretot.