Ahir vaig veure per primera vegada el programa de Jordi
Évole, Salvados. Tractava sobre els
aliments i la possible toxicitat d’alguns (o de tots). Certament, em va decebre.
Dos “experts” catedràtics universitaris presentaven les seves tesis i pintaven
un panorama desolador: mengem verí. Carai, quina novetat, oi? No contents amb
la foto, un dels eminents professors, increpa directament una peixatera de
Tarragona fent-la poc menys que responsable de vendre peix mercuritzat als seus clients. Impressionant. Semblava l’exemple del
que és solucionar les coses des del despatx, de tirar sobre el pianista, de
matar el missatger. La dona, molt més experta que ell, va passar olímpicament i
li va escopir que “cadascú ha de fer la
seva feina”. Em va semblar lamentable.
Però anem al gra. Els “experts” que duien el pes del
programa venien a dir que en els propers anys es prohibiran molts productes que
avui estan permesos, perquè s’haurà comprovat el seu efecte nociu, i es
presenta aquest fet com una perversió de la indústria i les administracions.
Però, a veure, com ha avançat la humanitat sinó a través de l’experiència, d’experimentar,
de tastar, de provar? Quants humans van haver de morir fins que algú es va
adonar que l’acònit, per exemple, era verinós? És que no hi ha més: si avui,
sense més ni més, es prohibissin tots el híbrids vegetals només perquè se
suposa que poden ser nocius, què passaria amb l’alimentació mundial? Els qui
els van crear, de ben segur, no ho van pas fer per a enverinar mitja humanitat.
Si entenem ara que poden ser nocius, abans d’eliminar-los, potser que pensem en
trobar-los un substitut, perquè sinó, per tal de salvar els rics, tornaran a
rebre els pobres.
