Felipe González, el darrer gran dinosaure després de Fraga,
es pregunta: “¿Un niño tiene que aguantar
presión en la puerta de su casa?” Doncs sí, diria jo. L’argument de
González no s’aguanta per enlloc. De tot i en tot s’aprèn en aquesta vida, de les
estones bones fins de les situacions més desagradables se’n treu allò que ens
fa experts: les experiències. Els polítics que es veuen en aquesta tessitura,
haurien de reflexionar, en lloc d’enfadar-se i demanar barreres policials. I el
resultat d’aquesta reflexió, sigui quin sigui, el poden traslladar als seus
fills i així proporcionar-los una lliçó de vida. El senyor González potser ha
estat un d’aquests pares tan ocupats en realitzar-se, en arribar al cim i a
mantenir-s’hi fins l’esgotament, que no ha tingut temps pels fills: ara ha fet salat,
però que no vulgui privar d’altres col·legues d’aquesta oportunitat.
Aquest corporativisme que desenvolupen actualment els
polítics, per allunar-se més i més del poble que els ha elegit, em recorda els
temps en què els reis regnaven lluny del poble, de palau en palau, fins que un
dia es llevaven i, de cop i volta, es trobaven amb el cap a la mà: no s’havien
adonat, pobrets, de que “els temps estan
canviant”.
