divendres, 12 d’abril de 2013

Don Felipe i els nens


Felipe González, el darrer gran dinosaure després de Fraga, es pregunta: “¿Un niño tiene que aguantar presión en la puerta de su casa?” Doncs sí, diria jo. L’argument de González no s’aguanta per enlloc. De tot i en tot s’aprèn en aquesta vida, de les estones bones fins de les situacions més desagradables se’n treu allò que ens fa experts: les experiències. Els polítics que es veuen en aquesta tessitura, haurien de reflexionar, en lloc d’enfadar-se i demanar barreres policials. I el resultat d’aquesta reflexió, sigui quin sigui, el poden traslladar als seus fills i així proporcionar-los una lliçó de vida. El senyor González potser ha estat un d’aquests pares tan ocupats en realitzar-se, en arribar al cim i a mantenir-s’hi fins l’esgotament, que no ha tingut temps pels fills: ara ha fet salat, però que no vulgui privar d’altres col·legues d’aquesta oportunitat.
Aquest corporativisme que desenvolupen actualment els polítics, per allunar-se més i més del poble que els ha elegit, em recorda els temps en què els reis regnaven lluny del poble, de palau en palau, fins que un dia es llevaven i, de cop i volta, es trobaven amb el cap a la mà: no s’havien adonat, pobrets, de que “els temps estan canviant”.