A la Vanguardia (05.04.2013) Francesc-Marc Àlvaro parla d’aquesta
fórmula de protesta que s’anomena ’escrache’ dels altres. Això és, quan es fa
aquest escarni a les idees pròpies o aquelles per les quals ens sentim
representats. Em permetrà aquest bon periodista que faci una distinció
important, per a mi. Quan escarnim algú, no hauria tan de ser perquè ens és o
no simpàtic, sinó per si representa o no postures justes o injustes. Així, l’escarni
de personatges que s’oposen a la reforma d’una llei com la hipotecària em sembla plenament
justificat. Potser es tracta de que els nostres representants es donin compte
de que no n’hi ha prou amb que guanyin les eleccions, sinó que després cal
actuar amb justícia i d’acord amb els manament del poble, de que les lleis,
quan són pèrfides, s’han de canviar: no es val a posar un cordó de policia
davant el parlament per mantenir allunyades les protestes. D’aquí reaccions
com l’escarni. Amb tota la distància que
ho separa, es veu que la mateixa Barcelona tenia botxins i esquarteradors. Aquests
darrers desmembraven el reu i n’exposaven les parts a totes les portes de la
ciutat, per escarments de ciutadans. Doncs no veig gens injust exposar a l’escarni
públic aquells qui defensen postures contràries al pensar dels electors. Per tant, es tracta, per mi, d’una qüestió de
justícia, no pas de simpaties.
