divendres, 30 de novembre del 2012

La meva vaga personal


Sento les paraules del secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, fent les darreres recomanacions per a reflotar l’economia espanyola, a saber: contracte únic, reduir les indemnitzacions per acomiadament improcedent, augmentar els productes i serveis sota el tipus general de l’IVA i rebaixar les cotitzacions socials. O sigui: fot-li al mono que és de goma. Un ja comença a estar fins més amunt del gorro de suportar estultícies com les que el senyor Gurría escup sense cap mena de pudor. Fa solament 4 o 5 anys a cap manaia no se li hauria acudit de dir una bajanada com aquesta. Però ara, qualsevol mindundi es veu capaç d’aconsellar una nova clatellada als pobres. Això, afegit a les taxes judicials que el ministre Gallardon ens ha endinyat sense vaselina, em duen a reflexionar en què coi s’ha convertit l’Estat. Potser més ens valdria retornar a l’edat mitjana: a canvi dels delmes, el senyor oferia protecció i justícia. Avui, ni això. Sota el lema de que “tot costa diners i els administrats n’han de ser conscients” ens van fent creure de mica en mica que és l’Estat qui paga: fals. Que és que no paguem impostos?
Doncs bé em declaro en vaga. Des d’avui i fins que jo no deixi de ser el mono de goma a qui tothom pot plantofejar, no col·laboraré en res que signifiqui facilitar les coses a l’Estat, en res que requereixi un esforç gratuït per la meva part. Començaré, per exemple, per no reciclar res de res; al contrari, barrejaré amb afany totes les deixalles de casa i les llençaré avui aquí, demà allà i si convé en qualsevol abocador clandestí. O és que s’han cregut que “jo” sóc gratis?

dijous, 29 de novembre del 2012

Com poden dues nenes canviar el Pakistan

Aquest és el títol d’un article que apareix al digital Avaaz Daily Briefing: How two girls could change Pakistan. Una és Rimsha, una nena discapacitada acusada de cremar pàgines de l’Alcorà, finalment absolta per falta de proves. L’altra, Malala, autora d’un blog patrocinat per la BBC que va patir un atemptat quan es dirigia a l’escola en autobús. Els seus exemples, l’una per passiva i l’altra per l’activa, han provocat reaccions de la societat pakistanesa contra el terror talibà. Molt bé per les noies, però no tant pels adults compatriotes. Em fa pensar el fet que hagin de ser dues noietes les que aixequin la veu contra l’horror, posant en perill les seves vides tendres. Més que fer-me sentir bé, les notícies que impliquen nens en els problemes i les barbaritats dels adults em produeixen una tristesa profunda, més encara quan s’utilitza la seva innocència per a la lluita, sigui justa o no. Bé que critiquem la utilització de nens soldat, i en canvi ens sembla heroic que Malala escrigui un blog jugant-se la vida: un beneit li va clavar dos trets al cap. De veres que no em costa entendre que els seus pares i mestres no les hagin protegit, que no hagin assumit el seu testimoni abans que les coses arribin a extrems mortals. És que la veu prima, infantil, d’una nena commou més? No ho negaré pas, però la fi no justifica els mitjans i menys quan aquests són joves vides humanes. Als adults ens hauria de caure la cara de vergonya.

divendres, 23 de novembre del 2012

Sobre exhibicionisme i erotisme


El periodista li pregunta al filòsof : “El bon sexe ha de ser obscè?” I ell, André Comte-Sponville, respon: “Sense tabú no hi ha transgressió, i sense transgressió no hi ha erotisme. Som animals eròtics perquè som animals morals. Per ser animals morals tenim vergonya, i per tenir vergonya som animals eròtics: si tots forniquéssim públicament sense vergonya..., on seria l’erotisme? Fins i tot les tribus que viuen nues s’amaguen per fornicar: senten que és millor preservar aquest acte de la banalitat!”.
Fa temps que reflexiono sobre l’exhibició permanent i general que el sexe femení fa del seu cos: noies amb minifaldilles de pam, amb escots interminables, amb leggins per segona pell, shorts minúsculs, bruses que no arriben al melic... Un cos que torturen amb pírcings, tatuatges, pentinats, tenyits i depilacions extremes, sense oblidar maquillatges dalinians. Malgrat que no m’és cap ofensa, ben al contrari, sí que em pregunto fins a quin punt aquesta exhibició ha deixat de ser erotisme per passar a ser pornografia. És veritat que s’ha perdut la vergonya? No pas la vergonya nyonya de monges i capellans prehistòrics, sinó aquest pudor ètic, gairebé infantil: la vergonya eròtica, allò que ens desvetlla el desig, o la curiositat.
Potser és l’explicació que Comte-Sponville que em fa entendre perquè quan veus una noieta amb uns shorts arrapats i mínims, amb una samarreta curta fins sota els pits, que ressalten en l’estretor, un tatuatge entre les natges i la cintura i un pírcing al nas, un hom pot sentir un desig abassegador, potent.  Una atracció però, que s’esvaeix, que es dilueix, com una bombolla. Sense esperar més, perquè menys no pot ser. Per això trobo formidable la reflexió del filòsof: copular en públic és una banalitat, la mort de l’erotisme.

dijous, 22 de novembre del 2012

A Europa li convé Catalunya

Els diaris de Madrid es fan un tip de destacar les declaracions de diferents autoritats europees que asseguren que Catalunya es quedarà fóra d’Europa, en cas de declarar la independència. Cal fixar-se en què totes aquestes respostes, moltes fruit de la pressió del Govern de Maria Rajoy, estan basades en tractats i acords signats pels països associats. Es basen, en definitiva, en la llei. Potser per la pastifejada democràcia espanyola, la llei està per sobre d’ella. Però jo els convido a fer una simple reflexionar en que en el món global, l’economia està per sobre de la llei i per damunt de la democràcia. I doncs, l’informe que publicava el Financial Times anglès assegurava, a través de l’economista James Mackintosh, que “amb la independència, Catalunya seria un territori més ric” i que “seria difícil veure Catalunya exclosa d'Europa, ja que la seva economia és de la mateixa mida que la de Grècia i una exclusió de Catalunya de la zona euro seria perjudicial”. Per tant, Europa no es preguntarà si Catalunya compleix els tractats, sinó si és convenient pels socis que en formi part. Pel que fa a aquests tractats, aquestes lleis, poden ser modificats, com qualsevol acord. Aleshores, les pressions seran per Espanya que, tenint en compte en què s’haurà transformat el seu PIB sense Catalunya, no podrà mantenir gaire el veto. Ves que no es preguntin llavors si els convé Espanya.

dimarts, 20 de novembre del 2012

A quant va el quilo?


Espectacular. El govern espanyol es planteja d’oferir la residència a Espanya si un estranger compra un pis que costi, almenys, 160.000 €. Es veu que és una mesura per a atraure compradors russos i xinesos per tal de buidar el banc dolent –dolent pels contribuents, naturalment–. Això, afegit a les declaracions de Miguel Martín, President de la Asociación Española de Banca, animant la construcció de més habitatges, ens demostra quina mena de dirigents ha tingut i té Espanya: malbaraten la nacionalitat espanyola, ells que tant se l’estimen! La veritat, no m’ho haguera cregut mai. Llegit en clau econòmica, resulta que ser espanyol, si més no resident a espanya, val 160.000 €. M’ho fien molt barat, la veritat. D’altra banda, conec gent immigrant que mai no veurà aquesta quantitat però que han treballat molt pel país, pels qui aconseguir el maleït NIE ha estat un pelegrinatge mesquí, un esforç més pesat que signar un xec, una cursa d’obstacles inacabable. Aquests no s’ho mereixen: són els perdedors. Així és com els defineix la Mònica Oltra, diputada a les Corts Valencianes per Compromís pel País Valencià. Els perdedors no es mereixen res que no sigui el ser enfonsats una vegada i una altra en la misèria. En canvi, qualsevol rus o xinés, amb la cartera ben plena es quedarà el pis d’un perdedor sense ni despentinar-se.
Aquesta és la política de merda, el cagarro immens (perdoneu) que ens ofereix Espanya, que ens ven el PP a través de personatges com Cristóbal Montoro: insigne caganer!



Potser més rigor en els detalls?


Avui, en connectar amb Google, veig que la seva capçalera anuncia el “Dia Universal de l’Infant”. Immediatament, em ve a la memòria la cara ovoide de l’amic Tomàs Molina i me’n vaig al web de TV3 per recordar el programa d’ahir i, efectivament: ens anunciava “escombrant cap a casa” el “Dia Mundial de la televisió”. Bé, no sé què és més important, però sembla que els infants haurien de merèixer una mica d’atenció en un programa que es diu “Espai Terra”. I no solament això; mentre que en la imatge de TV3 apareix ben clar i net el 20 de novembre com a data del dia de la TV, en el document de les Nacions Unides hi surt el 21 de novembre. Per tant, un error en les dates i un altre d’avaluació en la importància o rellevància de les dues celebracions. Per acabar-ho d’adobar, en una de les fotografies, la que envia l’espectadora Anna Mora, apareix el magnífic castell d’Orís, amb accent a la “i”; i en canvia el Tomàs ens presenta el castell d’Òris, així, amb accent a la “o”.
Ja sé que són detalls, però tot contrasta amb les paraules del principi del programa amb les quals el senyor Molina despatxa una lleu disculpa per l’error en les pluges que van assolar les terres de l’Ebre el dia abans. Mira, a mi els detalls em perden i penso que si mostrem poc rigor amb ells, què ens passarà amb el gruix d’una previsió?
Penso que potser si prestéssim més atenció a allò que no té importància (o sí), potser no l’espifiaríem tant en coses que sí que són molt importants per la vida i el quefer de les persones.

dilluns, 19 de novembre del 2012

El debat (I)


Malgrat els seus esforços, Pere Navarro no va poder evitar la imatge d’estar molt a prop del PP. Navarro va provar de totes les maneres imaginades de posar distància entre ell i Sànchez-Camacho, però va ser inútil. La postura inequívoca a favor del dret a decidir de quatre dels set participants deixava inevitablement Navarro i el seu federalisme al costat del PP. El candidat del PSC es va passar la mitat del temps discutint amb n’Alicia, i l’altra atacant a Mas sense aportar res. Pesaven com una llosa les declaracions incendiàries dels “compañeros” del PSOE, en moltes ocasions molt més castradores que les dels visitants del PP.
La federalitat dels socialistes catalans amb els espanyols no permet gaires digressions i això lastra amb força les possibilitats del PSC, que sempre ha aparegut com un apèndix del PSOE a Catalunya. I aquí tremola el federalisme del PSC: com es pot considerar creïble una alternativa federalista seriosa si la mateixa organització, que diu regir-se per aquest principi, no permet la discrepància i la llibertat de vot d’una de les seves federacions? De veres podem dipositar la confiança en aquesta alternativa? Comprometre’s personalment a que l’Estat permetrà una consulta, o a que Espanya acceptaria l’opció federalista és un brindis al sol com una catedral.

dijous, 15 de novembre del 2012

Apa siau!


La senyora Alicia Sánchez-Camacho s'ha fet un tip de repetir que ella “no vol viure en una Catalunya que...”. Tantes vegades ho ha dit, que no crec que li quedi ja cap motiu per quedar-se. Doncs no ho dubti més Alicia, marxi ara que hi és a temps; no vulgui viure en una terra que no li agrada gens. Per mi... que un bon vent l'apreti i el cul li enceti. Apa!

Mamons!


Em produeix una profunda tristesa veure algú agredint un ésser humà. Dic algú perquè no sé com qualificar, quina categoria donar a qui, armat, encaputxat, en l’anonimat legal, és capaç de colpejar una persona. Tenint l’autoritat i la impunitat que aquesta proporciona, no costa res. Quan veig imatges com les que ahir es van publicar, em pregunto què coi hi ha sota aquells casc, si un cervell o un pilot de merda.
Un mosso empaita algú que fuig i li clava una patacada a un altre que es troba pel camí. Del cop, un noi cau a terra i es cobreix el cap de dolor mentre l’agressor recrimina als acompanyants alguna cosa. Després resulta que aquest noi tenia 13 anys. No prou satisfets, un altre mosso empeny una noia de 15 anys que els renya per la plantofada i és colpejada tot seguit, gratuïtament per dos mossos més. Vist el vídeo puc dubtar de l’actitud del noi: pot ser que anteriorment hagués comès alguna bestiesa. Però la noia es limita a recriminar una acció que li ha semblat excessiva i per això la colpegen tres vegades. És immoral pegar i excessivament immoral fer-ho tres vegades gratis. Només per això, els tres energúmens ja mereixen una sanció.
Em pregunto quina mena de perfil es demana per algú que vol ser antidisturbis, quina personalitat ha de tenir, quins valors, què porta una persona a convertir-se en un colpejador de ciutadans. Estic segur que és un impossible psicològic. Ningú pot tenir dos dits de front, estar equilibrat, i colpejar una noia indefensa que només ha parlat. Si cada vegada que ens diuen alguna cosa que no ens agrada haguéssim de clavar una patacada no sé on seríem. Com deia, mamons!

dimecres, 14 de novembre del 2012

No s’hi val


Llegeixo una notícia que diu que a la ciutat danesa de Kokkedal, una associació de veïns amb majoria musulmana ha rebutjat dedicar 7.000 corones –uns mil euros– a instal·lar un arbre de Nadal per aquestes festes. En canvi, per la celebració de l’ Eid al Fitr al final del Ramadà, hi van assignar 60.000 corones. Mentrestant, Jonas Birger-Christensen, un petit empresari local, es va oferir a pagar, no solament l’arbre sinó també una part de la celebració musulmana de l’any que ve, destinant 7.000 corones a cada un. Com a bon danès, l’home té l’esperança de fer reflexionar així l’associació de veïns. Per la seva banda, l'associació musulmana Islamisk Trossamfund ha rebut amenaces i insults de ciutadans anònims. Després de criticar la decisió de la junta veïnal, aquesta organització ha lamentat que es criminalitzi tots els musulmans per culpa d'uns pocs.
Em sona a una sonsònia de sempre. Gent que ve d’on sigui, que es queixa de discriminació, de maltractes, i que quan tenen una mica de poder els falta temps per fer el mateix amb els veïns que, si vols per força, els han acollit a la comunitat. Islamisk Trossamfund podrà dir missa, però amb lamentar-ho no n’hi ha prou, perquè es té la percepció de que comencen a “no ser uns pocs”. Quan la societat d’acollida té la sensació d’haver estat envaïda es posa la llavor de reaccions imprevisibles, perquè a ningú li agrada que li diguin què ha de fer a casa seva. És més: ningú té el dret de fer tal cosa. Torno a insistir doncs en què els col·lectius islamistes han de moderar i molt els seus missatges, en què els cal humilitat i reconeixement. Així, els autòctons podran reconèixer, lluny de ploricons, la seva aportació al país i a considerar-los un més. En nom de Déu, tampoc s’hi val.

dimarts, 13 de novembre del 2012

100 milions de morts? 1 cretí


Un vell amic que volia ser admès al cos d’Agents Rurals, va veure rebutjada la seva sol·licitud perquè “no donava la talla”; ras i curt, era massa baix. El vaig trobar un matí d’hivern, entre boires i fred, a la plaça de Vic, al mercat del dissabte, i comentant la jugada va filosofar: “En quin món vivim! Per ser president de la Generalitat no et demanen ni el batxillerat i per ser agent rural, sóc massa baixet. Potser que em presenti a les eleccions!”. Aleshores, Jordi Pujol, era el President. El meu amic va morir molt jove: no va arribar a cap dels dos càrrecs.
Llegint les declaracions de Marcelino Iglesias, Expresident de la Diputación General de Aragón i actual Portavoz del Grupo Socialista al Senado, he regirat per internet i he vist que, excepte el títol de monitor d’esquí, aquest home no ha estudiat gairebé res més. Els qui em coneixen saben bé que mai he tingut titolitis i titofília. Mai he pensat que un títol sigui garantia de gairebé res, sinó que pot ser la base que una persona necessita per a desenvolupar-se al llarg de la vida. Fins i tot crec més en l’autodidacte que en l’acadèmic. El que sí que és indispensable és tenir cultura, ser llegit, bon oïdor i poc xerrador.
Sempre he tingut Marcelino Iglesias com un home reflexiu i moderat, a voltes massa, que procurava mantenir una bona relació amb Catalunya. Però quan perilla la hisenda, i el setial, ens tornem bocamolls, els cervells poc cultivats perden el nord i diuen sonades com aquesta: “l'hipernacionalisme alemany i francès de les guerres mundials, van ocasionar més de 100 milions de morts”, comparant-ho amb l’actual independentisme català. Gran reflexió. Per a fer aquest 100 milions de desgràcies, solament va caldre un cretí. Potser vol ser el senyor Iglesias el nou gran cretí? Potser com a monitor d’esquí no va arribar a molt, però com a cretí és possible que arribi al capdamunt. L’animo a intentar-ho, perquè per aquest camí segur que hi arriba i no necessita cap títol, ni el de monitor.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Viviane Reding i l’intermitent

Diu que un home arriba al taller amb el seu cotxe i li diu al mecànic que els intermitents no funcionen bé. El mecànic li demana que els observi, mentre ell els fa funcionar des de l’interior. “Funcionen?”, pregunta el tècnic. I el client respon: “Ara sí, ara no; ara sí, ara no”. Aquest acudit, suat, fa honor a la senyora Viviane Reding, vicepresidenta europea. Va començar amb una opinió, cada vegada que va al lavabo, la canvia i així anem. Pretén que ens la creguem, potser. Però els catalans estem curats contra els qui ens diuen A per després fer B, els albirem amb l’olor des de fa decennis. És per això que, abans de condemnar-nos a cadena perpètua fora d’Europa, llegeixi bé a les hemeroteques com ha evolucionat el tractament d’Espanya cap al nostre país. I aleshores potser es donarà compte de que el nostre olfacte no és cosa de quatre dies i que, abans d’emetre un judici cal informar-se: l’intermitent es diu així perquè funciona així i al mecànic no se l’enganya.

divendres, 9 de novembre del 2012

genteta VI


Se m’ha ofès, quin greu que em sap,
Quin malentès: he parit un nyap!
Està enfadat i corre per les places
I pica de peus i plora, pobre desgraciat.
Quin greu, tan greu que em sap!
Em sap tan de greu que ho bramaré,
Ni que hi deixi el buf, l’aresta i la veu,
A l’esglai dels vents: quin greu em sap!

Però no esperis que, pel posat bagaleu,
Tingui pietat de la teva complanta,
Pèrfid alcavot, verinosa taranta.
Ni un sol gram de metralla
Llevaré del meu escrit, beneit galifardeu:
Sempre, sempre, seré la teva tralla!

A les dones


Deixeu que el cos s'eixampli, deixeu les cotilles, les cremes enganxoses, els pits de plàstic, els culs de goma, deixeu els talons de 30; deixeu les etxures de pal, mengeu el què us doni la gana, llenceu la bossa. Engegueu al botavant els sostenidors, cremeu pestanyes i ungles postisses i les botes de mosqueter que us escalden els peus; i la bufanda, enorme, que us estreny el coll. Cruspiu-vos la barra de llavis i beveu-vos la maleïda body-milk (collons quin nom!); deixeu reposar la pobre, tenyida, rinxolada, estirada, lacada cabellera. No us preocupeu tant per no ensenyar, o si, les calces, seieu amb llibertat i aixequeu-vos amb fermesa. Abandoneu les mitges inútils, la bijuteria barata, aquella banda enorme, que més sembla un cinturó de castedat. Tot això, creieu-me cau quan, conquerit el darrer objectiu, us despulleu al peu del llit. Viviu, dones viviu: que la vida és curta i el presumir us l'escurça!





Dedicat a l’amiga Asuncion Vilas,
inspiradora involuntària d’aquesta entrada.

L’Alicia, l’Alberto i el castellà


Avui, primer dia de campanya, en engegar la ràdio he sentit els primers missatges dels candidats a la Presidència de la Generalitat. L’Alicia i l’Alberto han obert foc amb els seus anuncis en castellà. Primer i cras error d’estratègia, primers vots malaguanyats. Perquè parlar en castellà? Irrita als catalanoparlants i pressuposa que els castellanoparlants no entenen el català, menyspreant la seva capacitat i els seus coneixements. Solament un 6,2% de la població de Catalunya diu que no entén el català. L’Alicia i l’Alberto pressuposen, doncs, que aquests entendran el castellà, però i els qui no entenen ni l’un ni l’altre? Volent mostrar respecte pels qui no entenen el català, menyspreen els altres en no fer anuncis també en anglès, hongarès, finès, berber, etc. D’altra banda, cauen en el parany de voler pescar vots a base de pensar que Catalunya es divideix en “els qui parlen català” i “els qui parlen castellà”, bunyol semblant al que es mengen, campanya rere campanya, els socialistes del país. Els semblants acaben tocant-se.

Sor Lucía Caram i els homes


Si jo hagués de dir què transmet Sor Lucía Caram és energia. Quan parla té tantes coses a dir, tantes paraules es barallen dins del seu cervell per sortir, que fins i tot s’entrebanca. Sor Lucía posa passió en totes les seves accions i intervencions perquè, penso jo, creu en el que fa i fa el que creu que ha de fer. Malgrat que a vegades s’atropelli, li perdonem perquè hi posa l’ànima.
En una entrevista a La Vanguardia diu: “A l’Església oficial també hi ha misògins i masclistes; m’importen poc”. M’ha sorprès força; potser l’atropellament l’ha superada. No dubto que a l’Església hi hagi personatges d’aquesta mena: jo mateix els he patit. Són una colla d’irreductibles que es creuen superiors a les dones per la gràcia de Déu! Quina colla! El que em crida l’atenció és “m’importen poc”. M’astora per dos motius. Primer perquè demostra poca comprensió cristiana, poca caritat envers els qui estan equivocats. Fent memòria, em sembla que a les benaurances, Crist es recorda dels pobres d’esperit... No pertanyen aquests misògins al grup dels benaurats? M’ha fet reflexionar de veres aquest desdeny pels qui no arriben a capir la capacitat de la dona i la consideren com una auxiliar, com un adminicle d’ells mateixos.
Darrerament, les monges han adquirit un relleu especial i col·lectius feministes, que temps ha les havien desterrat, ara les reivindiquen i les posen com a models de l’avenç de gènere i les seves opinions són elevades als altars dels medis de comunicació. Potser elles s’han deixat seduir per la branca femellista. El “m’importen poc” de sor Lucía m’ho fa plantejar. Penso que si aquestes dones amb predicat s’interessessin més pels pobres d’esperit, curts d’enteniment, potser les coses canviarien més ràpidament i eficaç. Si a més de preocupar-nos pel desenvolupament de la dona, paral·lelament, dediquéssim temps a entendre els misògins i masclistes, no trobaríem una solució al seu capteniment? Si les dones demostressin interès intel·lectual per aquest greu problema, no ajudarien els homes afectats en el seu camí a l’acceptació? En lloc de pregonar a tort i a dret la superioritat femenina en tot i per tot, un defecte dit ancestralment masculí, potser haurien d’importar-los més els misògins i masclistes. Per mi, tot són preguntes. Si sor Lucía entén d’homes, potser ella en tingui les respostes. Guiï’ns sor Lucia!

dimecres, 7 de novembre del 2012

Ressentiment


Avui, algú m’ha dit que sóc un ressentit. De primer, m’he sentit malament: carai, tinc ressentiment per un fet que va passar fa un temps. M’he quedat incòmode perquè m’ha semblat un sentiment amb connotació negativa i he reflexionat. En Quim Monzó diu que “el que diu el diccionari va a missa”, o sigui que he agafat la versió web de l’edició de l’IEC i hi he trobat la definició:

ressentiment 
1 m. [LC] Acció de ressentir-se; l’efecte.
2 m. [LC] Disgust, irritació, que hom sent per una ofensa, una burla, un engany, etc. El capteniment dels amics li va deixar el cor ple de ressentiment. Hem restat amics, sense rancúnies ni ressentiments.

Hi he trobat consol, la veritat. En efecte, per aquell fet antic em vaig sentir aleshores disgustat i irritat per un engany. És doncs negatiu sentir-se disgustat per aquell engany? Home, diria que és una reacció lògica i lícita. El dia que trobi qui em va acusar de ressentit li aconsellaré que abans d’usar algunes paraules, primer consulti el diccionari, perquè a força d’usar-los, els mots van perdent el seu sentit original i correm el risc de ser injustos. No diré que m’alegro de ser un ressentit, però he après que no és res negatiu; es un sentiment ben humà.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Manifestar-se

Heu observat mai com cacen les morenes? Són aquells peixos que semblen anguiles que surten en molts reportatges dels fons marins del planeta. De fet, ben lluny de submergir-me, és on jo les he vist, a la tele. És un peix que durant el dia s’està recollit en cavitats rocoses i que surt de nits per caçar a l’amagada. Solament amb el cap a la vista, escruta els seus voltants i quan algun despistat s’acosta massa rep una queixalada i acaba a l’estómac del predador. Després, torna a l’amagatall i a esperar de nou. Els intel·lectuals que signen el “manifiesto” publicat a El País aquests dies em semblen morenes. Solament surten a treure el cap de tan en tan, sobretot quan senten el seu status amenaçat per alguna vel·leïtat del populatxo, o quan necessiten visualitzar el seu ego. Ara, quan els catalans hem alçat la veu, veuen trontollar els seus límits i això els posa nerviosos. Mentre Catalunya ha estat quieta i obedient, tots muts i a la gàbia, quan ens mostrem rebecs, corren a “manifestar-se”. En realitat, tan se’ls en dóna el benestar del poble, solament el seu és important i intocable. Així, ens trobem amb personatges com Félix de Azúa, que es va exiliar voluntàriament de Catalunya perquè no volia que el seu fill fos educat aquí. És un dels “pensadors” de la solució Ciutadans, gran befa a la democràcia. De Azúa va abandonar C’s com tots, tots, els seus fundadors, tornant a la cova per tal de no rebre cap clatellot. Valgui com a exemple.
Els intel·lectuals han tret el cap a veure què cacen, però trigaran a tornar-hi. Ara, una vegada expressada la seva opinió, ja no es mouran més del cau: ja han deixat anar el seu sermó, com un eructe excrementici que s’abandona a la seva anunciada dissort.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

L’Estat invasor


Pilar Rahola, a la seva columna d’ahir a La Vanguardia es mostra preocupada per una decisió del Govern anglès: “les nenes de sis escoles del comtat d’Oxfordshire “podran sol·licitar la píndola de l’endemà mitjançant un SMS en virtut d’un programa que s’iniciarà el proper mes de juliol” i que “l’administració els concedirà la píndola a les noies directament, sense mitjançar cap tracte humà i al marge del coneixement dels pares. És a dir, papà-Estat farà de tutor indirecte de les adolescents via telèfon”. Una autèntica bestiesa. L’Estat, una vegada més, tracta els administrats com a delinqüents o com a tontos, abans fins i tot de cometre cap falta. L’estat desconfia, en aquest cas, dels pares i els converteix en objectes inerts davant d’una de les decisions més dures que una noia, més o menys nena, ha de prendre. Desconfia dels adults i dóna llibertat a l’objecte de la pàtria potestat. Com la Pilar, no hi puc estar més en desacord i també temo que, algun partit progre, d’esquerres i de progrés, amb l’ànim de guanyar vots, prengui la bandera de la Union Jack i ens porti a casa aquest avenç social. La irrupció de l’Estat en la vida privada és cada dia més potent, més invasora, amb l’objectiu de controlar els ciutadans cada vegada de més a prop. És inacceptable i un dels atemptats més perversos contra la llibertat de les persones.
De fa dies que escric sobre aquesta tutela rastrera i l’he explicitada amb que, al final, ens posaran un mosso (cames obertes, ulleres fosques, cap rapat, gorra de gairell...) al menjador de casa. Ara em penso que aviat ens el trobarem al llit.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Qui mana a can Ribot?


Fixem-nos en aquesta “nota” que emergeix, graciosa, quan obres el web d’Unnim aquests dies. Del seu contingut, no en tinc gran cosa a dir, com no sigui que aquestes dades personals poden ser utilitzades per a qualsevol cosa fins i tot per anar contra mi (ho diu l’avís legal). Ara bé, les formes ja són una altra cosa: em tracten de “TU”, com si jo fos un col·legui de tota la vida. Ja fa temps que em queixo d’aquest costum que companyies, administracions o organitzacions de tota mena han anat adoptant per un d’aquells intents que savis del màrqueting recomanen de fidelitzar el client. La familiaritat, sembla, afavoreix que el client se senti com a casa. Ha! Algunes companyies, però, ja s’ha adonat que això no funciona i a Vueling, aquest dies, han tornat al vostè.
Les darreres actuacions de les entitats bancàries, de fet, ja han mostrar la falta absoluta de respecte cap els seus clients enredant-los malèvolament amb productes com les accions preferents. Directius i empleats, enduts per aquest col·leguisme, no han dubtat ni un pèl, abusant de la confiança que en ells havien dipositat, en col·locar-los dipòsits absolutament abjectes. De tal manera ha anat aquesta impostura que els papers ha arribat a canviar i el client s’ha vist tractat com un administrat a qui se’l castiga per qualsevol falta i se li nega el pa i la sal; s’arriba a deixar sonar el telèfon fins que s’esgota i ningú contesta. Tot plegat a dut a una pèrdua de la confiança en les entitats de crèdit i els seus representants. Només falta que, per acabar-ho d’adobar, encara ens tractin de tu. Em sembla a mi que no és així que s’arreglen les coses.

Mil


Aquest mes d’octubre, aquest blog ha rebut més de 1000 visites, 35 diàries, moltes més que l’anterior màxim que va ser de 643 durant el mes de maig.
N’estic molt content i voldria donar les gràcies a tots aquells que em llegeixen. Estic admirat de la seva paciència a l’hora de dedicar uns minuts al coneixement de les meves opinions. Espero continuar amb la vostra fidelitat i paciència, i jo em comprometo a millorar.

Moltes, moltes gràcies a tothom!

divendres, 26 d’octubre del 2012

La fi del cagaelàstics


Cada dia llegim notícies de desnonaments, els veiem per la TV, quan la justícia (?) va a casa del desnonat, rebenta el pany i treu, a voltes a plantofades, el pobre ex-propietari de la casa o del pis. És una de les imatges més salvatges i inhumanes que he vist: treure una família de casa seva perquè no pot pagar un usurer.
Cal saber que a Espanya la usura no és un delicte des de l’any 1995, encara que contractes considerats viciats poden ser qualificats d’usuraris i declarats il·legals. Es fa molt difícil de què un jutge dicti que un préstec és usurari perquè no hi ha paràmetres que permetin fixar a partir de quin percentatge d’interès es produeix aquest vici. Ni la llei, ni l’Estat, ni els controladors financers s’ha molestat a establir-ne un. Per això, els bancs són impunes davant d’aquesta consideració.
La usura ha estat històricament considerada una lacra. Les religions l’han condemnada, encara que han acabat dulcificant-se a base de donatius i prebendes. Fins i tot va servir d’excusa, una de tantes, perquè els reis “catòlics” expulsessin els jueus a finals del s. XV. Els usurers, si els enxampaven, eren jutjats, escarnits públicament i cremats a la foguera. L’usurer era una persona abjecta.
Malgrat que penalment la llei, avui, ha oblidat aquesta figura, encara continua vigent la Ley Azcárate de 1908 que, en el seu article primer, diu textualment (sic): “habiendo motivos para estimar que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales”. Parla doncs d’inexperiència. Quantes de les persones desnonades tenien experiència en un contracte hipotecari, desvinculat de l’habitatge, que contempla un munt de circumstàncies que varien l’interès, que penalitzen; quants sabien que, en el cas d’impagament, els prendrien la casa i haurien de continuar pagant, em pregunto jo, innocent? De totes aquestes persones, unes tenien una cultura limitada, però un gran percentatge segur que eren gent prou ensenyada, ignorant però dels envitricollats revolts bancaris. Si ho afinéssim veuríem com el 90% dels qui signem un document bancari, el que sigui, som incapaços de capir-ne ben bé l’abast de les seves clàusules.
La usura, la opacitat dels textos, la valoració dels bens hipotecats, les clàusules abusives, tot plegat forma part del gran engany de la banca. I quan em refereixo a la banca, no vull pas quedar-me en els mandamassos, sinó que també incloc tots aquells directors i directorets d’agències petites o grans que, enlluernats per comissions i gratificacions indecents, van repartir desgràcies a tort i a dret: ells també han col·laborat a la gran falòrnia. L’ètica personal hauria de prevaldre sobre la corporativa, que al capdavall només els fa fer còmplices de la seva maldat.
No és cap bestiesa desitjar als indesitjables banquers, usurers de la pitjor espècie, que facin la fi del cagaelàstics. Sempre serà millor que cremar com teies ben encebades en alguna plaça. Sempre serà més benèvol que fer la fi del poll, plomat i rostit, donant voltes a l’ast, penjat al rostidor de la mala llet de la gent enganyada. La maldat té el seu càstig i si l’infern existeix, que es bullin a l’olla de l’oli més calent fins el proper big-ban; com a mínim, colla de delinqüents, coi!

Refrescant la memòria


Es poden perdre dos minuts llegint aquesta carta que signa la senyora Maje Cepero, de Saragossa, publicada a El Heraldo de Aragón del dia 23 d’octubre. No deixa de ser una mostra de les “mires” que es tenen més enllà del Sènia: ells també parlen de la “pela”. És, diguem-ne, discutible que el 90% de la costa catalana fos un fangar inútil on “solo criaban ranas”. Però em sembla que no els devem res als qui han invertit en una segona residència a Catalunya i que nosaltres hem sacrificat aquell fangar per a que ella, i altres, es poguessin fer la caseta, inútil durant 11 mesos a l’any. Si realment haguera estat un fangar, s’hauria comprat ella, i d’altres, una propietat solament voltada de granotes? Potser és que la senyora Cepero és molt poc exigent amb el que compra. Ella ens fa una llista de tot el que els catalans hem aconseguit amb la seva generosa inversió, però ella, com a aragonesa, no n’ha rebut res a canvi?
Treguis la commoció de sobre senyora Cepero, perquè no és necessària. Quan Catalunya sigui independent, que ho serà, no en dubti, podrà seguir venint a Catalunya, sense passaport; conservarà la casa i el seu “pack” –“sol, playa, vivienda junto al mar y lengua española”... “y sangría con vino tinto, espanyol por supuesto”, miserable exigència– i fins i tot veurà com moltes coses milloren perquè ella en pugui gaudir. Pot reclamar quan vulgui el retorn dels seus diners, si és que algú li compra la caseta, i presentar la denúncia per danys morals al tribunal, a veure si la sentència l’afavoreix. Per acabar, posats a refrescar memòries, més val que ho deixem aquí, oi?: hi sortiria perdent.

dijous, 25 d’octubre del 2012

L’economista Maurici


No ha trigat pas gaire el número dos socialista a fer les seves primeres declaracions oficials. No em va sorprendre el nomenament d’un home de perfil tècnic: treu ideologia i l’accent es posa en el caràcter professional. A més, en les circumstàncies actuals, es lleva importància al debat sobre la independència i es posa el pes sobre l’economia. És una estratègia. De tota manera, de ser el Maurici Lucena, m’asseguraria una bona indemnització en cas de bandejament, perquè aquesta mena de “segons” a vegades els duren poc als polítics: només cal recordar el cas del jutge Garzón i Felipe González.
Em crida l’atenció, en canvi, aquesta afirmació del senyor Lucena: “Em sorprèn la falta de previsió i de rigor en pagaments que ja es coneixien per endavant que calia afrontar, el dèficit de programació en pagaments que no estan subjectes a hipòtesi sinó que se sap que caldrà realitzar-los”. Posaria la mà al foc que la Generalitat coneix, exactament i al cèntim, els pagaments que cal fer efectius i la data del seu venciment i que estan perfectament programats. Quan un hom fa un pressupost sap que hi ha dos grans grups: els ingressos i els pagaments. A menys de que surtin imprevistos, no és gens difícil preveure l’import dels segons perquè els coneixem bé i una gran part, si més no els més importants, formen part de la partida de fixes: hi són passi el que passi. Ara bé, els primers ja són més problemàtics perquè depenen de dos factors: que es produeixin en la quantitat i el temps que hem pressupostat. No n’hi ha prou amb que l’import sigui el que suposem, sinó que a més s’han de produir en el moment oportú. A més, les “vendes” tenen un component aleatori i de mercat que les fa molt volàtils. És curiós deia, perquè en les declaracions el senyor Lucena ni en fa esment dels ingressos. Jo li proposo un joc senzill (dic un joc perquè tan ell com jo tenim poques possibilitats d’arribar a conseller d’economia): que ell pressuposti els ingressos i jo ja faré les despeses. A veure qui s’hi acosta més. Estic tan segur de guanyar que fins i tot estaria disposat a donar-li peixet. 

Sobre el fracàs escolar


Quan el meu fill feia secundària el seu tutor em va cridar per un incident a l’escola. El mestre era un noi llicenciat, com és preceptiu, jove i inexpert. Al llarg de la seva conversa se’m va anar glaçant la sang de mica en mica, escoltant el seu discurs totalment absent de qualsevol traça de pedagogia. Una xerrameca sobre la disciplina i les normes de l’escola anava sortint de la boca d’aquell “mestre”, mentre les meves orelles s’anaven tornant sordes per tal de no escoltar-lo: massa atenció m’hagués provocat un atac d’ira de conseqüències imprevisibles per la seva salut. Vaig marxar pensant que un llicenciat en farmàcia per exemple, de cap manera pot fer manualitats, ni molt menys exercir una tutoria, sense una formació específica. La decepció va ser formidable i em va vacunar per futures entrevistes que posteriorment, durant el batxillerat, també es van produir. A primària, on tothom ha estudiat magisteri, això no passa. Potser hi ha menys coneixement, però el grau pedagògic és extraordinàriament superior.
No vaig entendre aleshores, ni ara, que a secundària s’exigeixen mestres molt llicenciats que no saben un borrall de pedagogia. No es pot confiar a una persona, illetrada en ensenyança, l’educació d’un alumne que camina cap a l’adolescència a grans passes. Aquell personatge em va demostrar que no sabia què és un adolescent, com es comporta, quina responsabilitat tenen els seus actes, fins i tot ignorava que un alumne és una persona amb drets jurídics i morals. Aquell llicenciat, amb estudis superiors, era un perfecte inútil com a ensenyant: per a ell, el meu fill, o qualsevol altre alumne, només era un maldecap. Amb aquests mestres el fracàs està cantat.


Publicat a La Vanguardia del dia 29 d'octubre de 2012.

genteta (V)

Tu, nan clenxinat amb brillantina,
Tu, morros botits, vell xaruc
Que desvergonyit m’insultes!
No faré cas del teu aüc:
Tens el verb tan insuls
Que al teu postís lladruc
Ni l’ase més convuls
Prestaria les orelles.
Què brames, tros de fava seca,
Des de la trona de la FAES?
Que no veus que de la boca bruta
Només et surt, cagu’m la puta,
El cantar esquerp d’una cigala?

dimarts, 23 d’octubre del 2012

genteta (IV)


A tu sí que et surten xinxes Soraya.
Cabells esbullats, femenina rebeca,
Ens alliçones, ardida femella,
Com una lloca els polls.
Maneres suaus de mamà vella,
Però el puny ben clos:
Ah, que us foto una cleca!

Ai, els fills..!


La Carme Chacón i l’Alicia Sánchez-Camacho no deuen tenir gaires coses en comú, o sí: l’ambició en seria una d’evident. En canvi políticament seria més difícil de trobar-ne, o no. Davant però de la independència de Catalunya tenen una preocupació ben compartida que han manifestat públicament: elles no volen decidir pels seus fills si volen ser catalans o espanyols. Els pares pensem, en la nostra suprema ignorància, que la pàtria potestat en dóna poder absolut sobre els fills i que tenim el dret, i el deure, d’escollir allò que ens “sembla millor” per a ells, “pel seu bé”. Aquesta mania absolutista afecta més a les mares que, empeses per un infús instint maternal, es veuen en l’obligació d’intervenir  i manipular la vida dels seus fills. Totes dues semblen obviar l’opinió del pare, que sempre queda relegat a un segon terme pel què fa a l’educació dels fills. M’ha indignat sempre la utilització de la mainada per a les finalitats dels adults, i aquesta que fan les dues dones em sembla especialment perversa. Cap de les dues té el dret a decidir pels fills, sobretot en allò que coarti la llibertat individual futura. Que potser la canalla els ha preguntat: mamà, què he de ser jo, espanyol o català? Segur que no. Si m’ho preguntessin a mi, la meva resposta seria ben clara: mira, no cal que ho decideixis ara, tens temps, ningú t’apressa; quan ho vegis clar serà el moment.
Senyores mamasses de la política, deixeu els nens en pau, que ja es faran grans. Mentrestant preocupeu-vos de la vostra esquizofrènia nacional, que ja hi teniu prou feina.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

La victorieta de Rosa Díez


L’Espanya de dretes utilitza referències al nazisme amb una lleugeresa sistemàtica. Molt més que no pas els partits d’esquerres, es dediquen a qualificar els enemics polítics amb aquest adjectiu pensant potser així exorcitza els fantasmes mes negres de la seva pròpia història. Partits que es declaren defensors de la democràcia, de l’estat de dret a ultrança, encara no han condemnat amb fermesa el franquisme, fins i tot hi ha militants que el defensen com una part ineludible de la “nostra” història. Galdosa justificació.
La senyora Rosa Díez fa la seva anàlisi particular dels resultats que ha obtingut a Euskadi: 21.492 vots, l’1,94% del total i un escó; ha mantingut el que ja tenia. I diu perles com “el mejor de los resultados possibles” o que “se ha situado como la quinta fuerza tanto en Euskadi como en Galicia”. Si, la cinquena a Euskadi, o sigui la darrera i a Galícia també, però sense cap diputat. I ho remata dient que “esta es una noche de alegría”. Doncs apa, a emborratxar-se, que qui no es consola és perquè no vol. Però el que em desassossega de veritat és això: “Que Bildu haya conseguido que les voten no les convierte demócratas, los nazis también consiguieron muchos votos”. Dona, Bildu no ha aconseguit que la votin solament (ella sí que ha aconseguit que algú la voti), sinó que ho han fet el 27% dels bascos mentre UPyD no arriba al 2%. Bildu es mereix un respecte, més després d’haver estat bandejada per una vergonyosa llei de partits. Ara, que compari Bildu, i amb ella els seus votants, als nazis és d’una estultícia que enrojola. Usar el terme nazi, com deia, amb lleugeresa, és voler ignorar què va significar per Alemanya i per Europa l’adveniment de Hitler al poder: una guerra desoladora amb milions de morts i la misèria per a tothom. Pretendre que Bildu pretén això sembla, com a mínim, un despropòsit. Té mal perdre la senyora Díez, i una escassa i vergonyant qualitat democràtica.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

La misèria política


La padrina del meu pare, la meva besàvia, va descobrir la nit de noces que l’havien enredada: al llit, en lloc d’un matalàs, hi havia una màrfega. Una màrfega era una funda plena de palla de blat-de-moro que substituïa el matalàs de llana a casa dels pobres. No només es va casar amb un hereu mentider, sinó que a més el marit es va morir jove i ella va haver de tirar endavant la família. I en va aprendre, tant que deia que el que diferencia els pobres dels miserables és una pastilla de sabó: es pot ser pobre, però mai un miserable, sentenciava.
Un pot anar enredant, mentint, fatxendejant, però al final es mor i s’ha acabat. Fer-ho jove o vell ja depèn de la cura que es té amb la salut i de la sort. La senyora Sánchez-Camacho sembla que ho vulgui fer jove, perquè aquesta és la dissort que espera els miserables: aquells que no són capaços ni de comprar-se una pastilla de sabó per anar nets pel món, ni que siguin pobres.
Em sembla essencialment miserable, mesquí, anar a una residència d’avis i ventar-los a la cara que es quedaran sense pensió si el dimoni independentista guanya. Si un meu familiar hagués estat a aquella residència l’hauria denunciada per crueltat mental i assetjament impúdic. Compri’s un sabó i renti’s la boca Alícia.

divendres, 19 d’octubre del 2012

La (segona) invasió subtil


Des de fa uns anys, potser dos o tres, he observat que la quantitat de teranyines creix ostensiblement al meu entorn. Ho he pogut comprovar a la casa vella que, en ser lluny, solament visitem de tant en tant. Quan arribem, la quantitat d’aranyes que corren amunt i avall en encendre els llums apagats durant mesos, és espectacular. Envaeixen tots els racons de cada habitació i, en entrar-hi, és inevitable sentir a la cara els llefiscosos fils que es van trencant. Quan al cap d’unes hores et sembla que ja has fet net de tota la seda acumulada, et dones compte que només n’has eliminat una part i que has de tornar a la inspecció i eliminació. I, al capdavall, quan ja marxes, una aranyota de potes llargues es despenja del sostre suspesa del seu fil davant dels teus ulls atònits. Emprenyat, l’aixafes d’una plantofada.
A mi les aranyes no em fan por, si de cas angúnia i sensació de brutícia. En definitiva, hi puc conviure. Però hi ha persones que no les suporten i no gosen ni mirar-les, com és el cas de la meva amiga Ramona que no treu ni les de casa; fa anys que el seu marit se n’ocupa. Sigui com sigui, entre l’angúnia i el terror, l’aranya no ha tingut mai bona premsa i el seu instint depredador l’ha convertida en un animalot cruel i repugnant. No veig doncs que sigui gaire apreciada, excepte per aquells col·leccionistes rarets, biòlegs apassionats o naturistes recalcitrants. A què és deguda doncs la seva expansió? O és que ja veig invasors per tot arreu?

dijous, 18 d’octubre del 2012

La vaga


La vergonya sindicalista arriba a cims incommensurables amb la convocatòria de vaga pel proper dia 14 de novembre. Inoperants, fora de la realitat, muts davant els esdeveniments polítics del país, amb el prestigi sota mínims, convoquen a vaga. Càndido Méndez demanava aquesta setmana “una ola de simpatía y de comprensión por parte del conjunto de la población, de la opinión pública”. Simpatia i comprensió, gloriosa manera de demanar la participació. I és que de fet, com que el poder de convocatòria és el que és, no els en queda d’altra. Com els Garrofa i en Pallanga d’uns pastorets tronats, apareixen el Càndido i el Toxo de bracet a tot arreu bramulant velles consignes que ja no recorden ni els més antics.
Però la cosa va per una altre camí. Perquè el dia 14, en plena campanya catalana? Per una pretesa convocatòria unitària europea? Una unitat grega, espanyola i portuguesa? És una falta de respecte al procés iniciat pel poble de Catalunya, un procés delicat, transcendental, pels ciutadans d’aquests país, cridar a la vaga irrompent desvergonyidament en el procés electoral. I des d’Espanya, mentre els líders d’aquí s’hi avenen sense piular.

genteta (III)


Ai! Espe, boqueta de pinyó!
Tres-mil anys et contemplen
Des del fons merdós del teu parrús.
Estreny-te bé les calces,
No te les tregui un gamarús,
I pel forat de l’alegria
Et deixi la nostra algaravia
Ben plantada, talment un fus.

genteta (II)


Vargas Llosa crida:
“visca els toros!”
Mentre a la barba li penja
la babaia pudenta
de cretí esponerós.

genteta (I)


Els bisbes estan inquiets,
Què els passa als bisbes pobrets?
Que ploren i grinyolen per no perdre la hisenda!
I el poble? El poble els empenta!

independència (III)


Aquesta és la rosa que puja i que punxa,
Que s’alça i agita el poble sencer.
Que bella que és roja!
De pell vellutada, color de passió.

independència (II)


Alça ara la rosa al puny,
La que vaig robar per tu
Aquell dia d’abril, lluminós i subtil.
Alça-la ara, com si fos el juny!

independència (I)


A Espanya, ara, la brama és aquesta:
Cataluña, molesta!
Doncs marxem! cridem els catalans.
Així no en serem la pesta!

de la terra

He publicat aquests dies revoltats al Facebook un seguit de petis poemes: uns dedicats a la independència de Catalunya i uns altres, sota el títol genèric de Genteta, dirigits als noms propis que pontifiquen sobre el tema i les seves col·lateralitats. Pels qui em llegiu a través d’aquest blog, també els publicaré aquí.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Vargas Llosa dixit


Sin corridas de toros se empobrecerían las artes y letras”. Així s’expressa, des de la trona que l’Ajuntament de Toro li ha prestat, el gran Vargas Llosa. Aquest personatge d’origen peruà, Premi Nobel de literatura l’any 2010, posseïdor d’un ego tan gran com una plaça de toros, ens sermoneja sobre el gran bé que és la fiesta nacional.
No m’ha agradat mai Vargas per la prepotència moral que transmet i per la falsedat de les seves impostures, per l’abandó que ha fet del seu país i per la seva megalomania malaltissa: “el Perú soy yo”. Amb la qual cosa vull dir que ni que et donin el Nobel, ni que escriguis molt bé, no n’hi ha prou per convèncer. De la mateixa manera que ara defensa la barbàrie taurina, ho feia amb els militars implicats en el Caso Uchuraccay per la mort de vuit periodistes el 1983. L’any 1990 va presentar la candidatura per presidir el seu país i va ser derrotat per Alberto Fujimori, infausta memòria pel país. Aleshores, el gran Vargas es va instal·lar a Madrid i el Gobierno li va concedir la nacionalitat espanyola sense renunciar a la peruana. Amb aquests antecedents, ja no cal parlar de prepotència, sinó d’impertinència moral, quan deixa anar raonaments com: “las corridas de toros tienen un ritual determinado que se ha 'suavizado' y se ha ido 'refinando', sobre todo en defensa del animal", pese a que tienen un componente de violencia que 'indiscutiblemente' forma parte de la fiesta”. Aquestes paraules contenen un munt de maldat èticament reprovable, un joc d’arguments essencialment perversos. Un resum de la seva estúltica visió del món. Un cretí, vaja.

El federalisme encara


Ana Maria Moix és una de les signants del manifest “Per la justícia social i la raó democràtica, crida a la Catalunya federalista i d’esquerres” (es veu que si hi ha federalistes de dretes, no els volen). Aquesta declaració ha estat signada per 100 personatges del món universitari, empresarial i artístic. A part de la senyora Moix, hi podem trobar gent com Carlos Jiménez Villarejo, José Luis López Bulla, Najal El Hachmi o Isabel Coixet. Tots ells són gent vinculats d’una manera o altra al PSC, secció PSOE. Aquests personatges són aquella mena de gent que solament surten a fer el paripé quan alguna sabata els estreny massa l’ull de poll. No se’ls sent amb normalitat i només els treuen a passeig quan als dirigents se’ls en va de rosca l’apreciació de la realitat. Aleshores, des del partit, els diuen que facin una espantada i apa, a tornar a la cova, al pis ben moblat de l’eixample i a viure dels drets d’autor, ben asseguts al balancí. La senyora Moix n’és el paradigma, ben aposentada rere l’ombra del “gran germà”, l’inefable Terenci, pontifica i interpreta la seva pobra realitat. La nena Moix, com l’anomenaven els de la Gauche Divine, tem per “el trencament de l’Estat”, titlla de “populistes i agressives (frases) com “Espanya ens roba”” i ens avisa de que “l’alternativa de la secessió és enormement inquietant i perillosa per a la cohesió social”. Aquests arguments estan àmpliament utilitzats pel PP i no són pas cap originalitat intel·lectual. Ja em perdonaran, però l’argumentació d’aquest document és de lo més pobre que he llegit darrerament.
Ara, aquesta genteta ens predica el federalisme com la mare de tots els beneficis, com la gran solució perquè tot canviï i es quedi com està; no fos cas que a ells se’ls bellugués l’statu quo i tota la seva videta de balancí se n’anés a fer punyetes.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Dia Internacional de la Dona Rural


Ahir dia 15 es va celebrar (?) la diada internacional de la dona pagesa, en els termes de l’ONU: “La funció i contribució decisives de la dona rural, inclosa la dona indígena, en la promoció del desenvolupament agrícola i rural, la millora de la seguretat alimentària i l'eradicació de la pobresa rural”. Bé, està molt bé, però i l’home rural? No se li dedica cap dia al seu esforç?
Durant desenes d’anys, en molts països, han estat els homes qui han possibilitat la supervivència de la vida rural. Mentre les dones emigraven a les ciutats i àrees urbanes, els homes es quedaven a la terra on vivien i morien sols. Durant aquests llargs anys, ells van mantenir cases i hisendes sense l’ajut de cap dona, perduts en territoris oblidats, tractats com a veritables proscrits. Ningú no es recorda ara d’ells. Aclaparats, lluitadors, van organitzar “caravanes de dones” per tal de repoblar el camp i procurar que la descendència esdevingués la continuació d’una feina elemental per a la pervivència de la humanitat. Ara sembla que solament les dones siguin les grans valedores de la pagesia, però si no hagués estat per aquells homes solitaris i sacrificats, avui aquest món ho tindria molt pelut. No cal pas oblidar el paper de la tradicional dona pagesa, qui al costat del seu company, tirava endavant la família i treballava durament agafada a la terra, però no em sembla correcte que organismes com l’ONU s’oblidin d’ells. La humanitat està feta d’homes i dones i separar-los per mèrits o qualsevol altra qualitat em sembla una bestiesa. Per això escric reivindicant els homes oblidats.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Lara miop


El president del Grupo Planeta, José Manuel Lara, fa dies que mormola fora dels seus cercles esparverat per una possible independència de Catalunya. Es tracta, evidentment, d’una opinió amb altaveus potents que solament ha sortit a la palestra quan li han tremolat les cames de la inestabilitat. Va començar dient que, en cas de secessió, ell i les seves empreses marxarien de Catalunya perquè no tenia sentit tenir-les en un país en català, deixant anar així un advertiment ben explícit. Ara ja rectifica i ja no marxarà: ara reclama diàleg i eslògans.
El senyor Lara, com a ciutadà, té tot el dret a opinar el què li doni la gana i a defensar aquella ideologia o fórmula que li sembli més adient per a organitzar-nos. Una altra cosa és que com a representant d’uns determinats interessos econòmics miri d’influir en polítics i ciutadans i alci la veu amb el volum al màxim. Se li veu el llautó, i això li fa perdre credibilitat. De fet ell només parla de costos que no podrem pagar, de pèrdues econòmiques: el país i el poble, la gent i el territori no figuren en les seves argumentacions.
Deixant a part tota consideració política, aquesta actitud del Sr. Lara és un dels problemes dels empresaris que es perpetuen al càrrec. Es tornen miops en dos aspectes: en l’apreciació dels canvis de l’entorn immediat i en la visió a llarg termini. Tota vegada que són personatges d’èxit, solen entrar en una mena de megalomania que els du a pensar que dominen els mecanismes socials, i que són capaços de transformar-los mantenir-los al seu albiri. Però l’entorn canvia independentment del que ells pretenguin o vulguin. D’altra banda, la consecució d’objectius financers a curt termini els du a atacar tot el què puguin significar moviments immediats. Lara comet aquests errors, que si bé no són fatals, li resten oportunitats molt importants i que aniran en detriment del desenvolupament  immediat del negoci.
Jo crec que hi ha molts empresaris catalans que veuen les coses d’una altra manera perquè salten aquesta línia indefinida del què separa la por i la prudència de l’audàcia. Una anàlisi d’una Catalunya independent, des del punt de vista del poder dels seus agents econòmics i socials, potser sigui una mica tèrbola a curt termini i fins i tot pot dur a que ens espeteguin els genolls. Però si se supera la superfície evident, les perspectives a mitjà termini em semblen ben diferents. No donaré pistes al Sr. Lara, però li diré que “dialogui”, abans d’exigir-ho als altres, amb empresaris de visió diversa i tal vegada la seva proposta de “soy catalan, sóc espanyol” no li semblarà tan equilibrada ni tan adient.

divendres, 12 d’octubre del 2012

L’estratega


Ni que no hagi començat la campanya electoral a Catalunya, un hom ja pot endevinar per on anirà l’estratègia electoral d’algunes formacions polítiques. Acostumat a analitzar passats, per la feina sempre em criden quan ja han fracassat, no puc considerar-me ni molt menys un expert en això del futur. Però faré un intent, racional, encara que possiblement pobre. Tot ve a ran de les paraules d’Alicia Sánchez-Camacho d’avui després de la manifestació unionista a la Plaça de Catalunya “Alicia Sánchez-Camacho, ha reclamado este viernes al presidente de la Generalitat, Artur Mas, que tome nota del "éxito" de la concentración”. I ha afegit “Esto debería hacer reflexionar a Mas, que es quien quiere dividir y separar a los catalanes”. La prepotència del “toma nota” i la falsedat de la divisió.
Són dos greus errors de càlcul perquè no estan destinats als electors, sinó a la persona d’Artur Mas. Recordo ara les campanyes del portentós Obiols, cridant a tort i a dret la seva “alternativa d’esquerres i progressista” mentre acusava Pujol de tots els mals del país. Un error enorme que el PSC ha arrossegat durat trenta anys. Obiols també anava contra Pujol, no a convèncer votants. Ara, a l’Alicia Sánchez-Camacho li passarà exactament el mateix. Imbuïda en una lluita a l’home, mirant-se sempre Catalunya des del pedestal de Madrid, només sap clamar des de la supèrbia a la contra del què sigui. Que difícil es fa trobar arguments contra la independència des de l’òptica espanyolista, sense empatia! No se li veu enlloc l’amor per Catalunya; solament el llautó de l’ambició personal. La seva presència física i la seva actitud personal no ajuden gens.
D’altra banda la mentida de la separació. Què li preocupa a la senyora Sánchez-Camacho, que ja no podrà ser espanyola a Catalunya? No hi veig el problema. La doble nacionalitat, si s’arriba a un acord entre dos països, és una possibilitat evident. De veres pensa que aixecarem un mur al voltant del país, fronteres inútils, quan el què volem és continuar a Schengen i a Europa? Espero que recordi el lema de l’11S. Fins i tot podrà parlar castellano: aquest podria ser fàcilment idioma cooficial. No veig que ningú prediqui la divisió, des de la banda independentista, quan per la banda unionista, PSC inclòs, s’apel·la constant-ment al “trencament social”.
Mentida i supèrbia, no semblen bones estratègies per muntar una campanya electoral tan important com aquesta. Em preocupa aquesta debilitat argumental dels partits espanyolistes, aquesta ofuscació tan miop, aquesta manca absoluta de profunditat, sense una argumentació que vagi a la rel del problema. Ah!, però és que hi ha un problema? Quin problema? Ells l’hauran de descobrir, que per dir-los això ja els cobraria. De moment, la ment clarivident de Felip de Borbó, hereu del tron de la corona espanyola –i l’Aragonesa que ara tan s’estimen els nostres veïns–, ja ha dit que “Catalunya no es un problema”. Ves a saber, potser és el gran estratega.

La constitució i el llibre roig


El 1966, quan a la Xina Mao va començar la revolució cultural, jo tenia 12 anys. Eren els primers anys de la televisió i a partir d’aleshores, les imatges que ens arribaven d’aquella cultura tan llunyana eren les de grans masses de gent manifestant-se per enormes extensions urbanes o rurals. Indefectiblement, a la mà hi portaven un llibret vermell on hi havia escrits els discursos del gran líder de la revolució. El llibre roig es va fer famós al món, encara que avui ja n’hi ha pocs que se’n recorden: tot passa i res no en queda.
Ara, a espanya, sembla que fan la seva gran revolució, només en que lloc d’aquell llibret comunista, ara exhibeixen a la mà la Constitución democràtica. Encara recordo aquell personatge, oblidat, que es deia Manuel Pizarro, ex-president d’ENDESA, exhibint-la com a raó per no cedir el poder a empresaris catalans: “mejor una Endesa alemana a catalana”; ridícul. Així és com es veu la democràcia des d’Espanya: la llei per sobre de tot, fins i tots dels homes i dels pobles. El discurs del líder és la paraula única i vertadera.