El president del Grupo Planeta, José Manuel Lara, fa dies que mormola fora dels seus cercles
esparverat per una possible independència de Catalunya. Es tracta, evidentment,
d’una opinió amb altaveus potents que solament ha sortit a la palestra quan li
han tremolat les cames de la inestabilitat. Va començar dient que, en cas de
secessió, ell i les seves empreses marxarien de Catalunya perquè no tenia
sentit tenir-les en un país en català, deixant anar així un advertiment ben
explícit. Ara ja rectifica i ja no marxarà: ara reclama diàleg i eslògans.
El senyor Lara, com a ciutadà, té tot el dret a opinar el
què li doni la gana i a defensar aquella ideologia o fórmula que li sembli més adient
per a organitzar-nos. Una altra cosa és que com a representant d’uns
determinats interessos econòmics miri d’influir en polítics i ciutadans i alci
la veu amb el volum al màxim. Se li veu el llautó, i això li fa perdre
credibilitat. De fet ell només parla de costos que no podrem pagar, de pèrdues
econòmiques: el país i el poble, la gent i el territori no figuren en les seves
argumentacions.
Deixant a part tota consideració política, aquesta actitud del
Sr. Lara és un dels problemes dels empresaris que es perpetuen al càrrec. Es
tornen miops en dos aspectes: en l’apreciació dels canvis de l’entorn immediat
i en la visió a llarg termini. Tota vegada que són personatges d’èxit, solen
entrar en una mena de megalomania que els du a pensar que dominen els
mecanismes socials, i que són capaços de transformar-los mantenir-los al seu
albiri. Però l’entorn canvia independentment del que ells pretenguin o vulguin.
D’altra banda, la consecució d’objectius financers a curt termini els du a atacar
tot el què puguin significar moviments immediats. Lara comet aquests errors,
que si bé no són fatals, li resten oportunitats molt importants i que aniran en
detriment del desenvolupament immediat
del negoci.
Jo
crec que hi ha molts empresaris catalans que veuen les coses d’una altra manera
perquè salten aquesta línia indefinida del què separa la por i la prudència de
l’audàcia. Una anàlisi d’una Catalunya independent, des del punt de vista del
poder dels seus agents econòmics i socials, potser sigui una mica tèrbola a
curt termini i fins i tot pot dur a que ens espeteguin els genolls. Però si se
supera la superfície evident, les perspectives a mitjà termini em semblen ben
diferents. No donaré pistes al Sr. Lara, però li diré que “dialogui”, abans d’exigir-ho
als altres, amb empresaris de visió diversa i tal vegada la seva proposta de “soy catalan, sóc espanyol” no li
semblarà tan equilibrada ni tan adient.