diumenge, 21 d’octubre de 2012

La misèria política


La padrina del meu pare, la meva besàvia, va descobrir la nit de noces que l’havien enredada: al llit, en lloc d’un matalàs, hi havia una màrfega. Una màrfega era una funda plena de palla de blat-de-moro que substituïa el matalàs de llana a casa dels pobres. No només es va casar amb un hereu mentider, sinó que a més el marit es va morir jove i ella va haver de tirar endavant la família. I en va aprendre, tant que deia que el que diferencia els pobres dels miserables és una pastilla de sabó: es pot ser pobre, però mai un miserable, sentenciava.
Un pot anar enredant, mentint, fatxendejant, però al final es mor i s’ha acabat. Fer-ho jove o vell ja depèn de la cura que es té amb la salut i de la sort. La senyora Sánchez-Camacho sembla que ho vulgui fer jove, perquè aquesta és la dissort que espera els miserables: aquells que no són capaços ni de comprar-se una pastilla de sabó per anar nets pel món, ni que siguin pobres.
Em sembla essencialment miserable, mesquí, anar a una residència d’avis i ventar-los a la cara que es quedaran sense pensió si el dimoni independentista guanya. Si un meu familiar hagués estat a aquella residència l’hauria denunciada per crueltat mental i assetjament impúdic. Compri’s un sabó i renti’s la boca Alícia.