Ni que no hagi començat la campanya electoral a Catalunya,
un hom ja pot endevinar per on anirà l’estratègia electoral d’algunes
formacions polítiques. Acostumat a analitzar passats, per la feina sempre em
criden quan ja han fracassat, no puc considerar-me ni molt menys un expert en
això del futur. Però faré un intent, racional, encara que possiblement pobre.
Tot ve a ran de les paraules d’Alicia Sánchez-Camacho d’avui després de la
manifestació unionista a la Plaça de Catalunya “Alicia Sánchez-Camacho,
ha reclamado este viernes al presidente de la Generalitat, Artur Mas, que tome
nota del "éxito" de la concentración”. I ha afegit “Esto debería hacer reflexionar a Mas, que es
quien quiere dividir y separar a los catalanes”. La prepotència del “toma nota” i la falsedat de la divisió.
Són dos greus errors de càlcul perquè no estan destinats als
electors, sinó a la persona d’Artur Mas. Recordo ara les campanyes del
portentós Obiols, cridant a tort i a dret la seva “alternativa d’esquerres i progressista” mentre acusava Pujol de
tots els mals del país. Un error enorme que el PSC ha arrossegat durat trenta
anys. Obiols també anava contra Pujol, no a convèncer votants. Ara, a l’Alicia
Sánchez-Camacho li passarà exactament el mateix. Imbuïda en una lluita a l’home,
mirant-se sempre Catalunya des del pedestal de Madrid, només sap clamar des de
la supèrbia a la contra del què sigui. Que difícil es fa trobar arguments
contra la independència des de l’òptica espanyolista, sense empatia! No se li
veu enlloc l’amor per Catalunya; solament el llautó de l’ambició personal. La
seva presència física i la seva actitud personal no ajuden gens.
D’altra banda la mentida de la separació. Què li preocupa a
la senyora Sánchez-Camacho, que ja no podrà ser espanyola a Catalunya? No hi
veig el problema. La doble nacionalitat, si s’arriba a un acord entre dos
països, és una possibilitat evident. De veres pensa que aixecarem un mur al
voltant del país, fronteres inútils, quan el què volem és continuar a Schengen
i a Europa? Espero que recordi el lema de l’11S. Fins i tot podrà parlar
castellano: aquest podria ser fàcilment idioma cooficial. No veig que ningú
prediqui la divisió, des de la banda independentista, quan per la banda
unionista, PSC inclòs, s’apel·la constant-ment al “trencament social”.
Mentida i supèrbia, no semblen bones estratègies per muntar
una campanya electoral tan important com aquesta. Em preocupa aquesta debilitat
argumental dels partits espanyolistes, aquesta ofuscació tan miop, aquesta
manca absoluta de profunditat, sense una argumentació que vagi a la rel del
problema. Ah!, però és que hi ha un problema? Quin problema? Ells l’hauran de
descobrir, que per dir-los això ja els cobraria. De moment, la ment clarivident
de Felip de Borbó, hereu del tron de la corona espanyola –i l’Aragonesa que ara
tan s’estimen els nostres veïns–, ja ha dit que “Catalunya no es un problema”. Ves a saber, potser és el gran estratega.
