Sostinc que el feminisme no és altra cosa, i no poca, que un
partit polític no inscrit ni declarat que no busca la igualtat entre homes i
dones, sinó el poder polític i social. Aquest article afirma, amb dades de
l’enquesta del CIS que el 44,1% dels homes considera que la igualtat entre
homes i dones “ha anat massa lluny”. La periodista, en lloc de preguntar-se per què els homes “se senten ara discriminats” es dedica a exaltar les dades que
li interessen. Perquè no es pregunta com és que després d’anys de polítiques
feministes, fins a arribar a criminalitzar els homes pel sol fet de ser-ho
—recordem aquell anunci de la Generalitat en què un noi deia “em fa vergonya
ser home”—, no s’ha aconseguit l’objectiu. Potser és que, després de pressionar
tots els estaments del poder públic, per fer lleis de “protecció” per a la dona
ara resulta que deixem els homes desprotegits? I si no, per què té més valor la
paraula d’una dona que la d’un home? Per què davant de la justícia es “creu” la
dona més que a l’home? Aquesta és la igualtat que volien? I, ara bé, i
s’estranyen, les feministes, del rebuig masculí, i encara els cou més que
siguin els joves els qui més s’apunten al carro.
Podrien reflexionar també sobre la responsabilitat de les
dones en les relacions entre gèneres, que elles també interactuen per
interessos, bons i no tan bons, i són perfectament conscients de les
conseqüències dels seus actes. Potser la victimització, la defensa de “LA
víctima” no és la millor manera de resoldre un problema que és elementalment
social. I així criminalitzen accions com les “floretes” —cito textualment: “una
conducta d’assetjament que penalitza expressament la nova llei integral de
garantia de llibertat sexual”— quan no són altra cosa que paraules que poden
ser ofensives, però que no passen d’aquí. I si la “floreta” la llença una dona,
el Codi Penal també serà tan sever? Amb vores d’intolerància tan primes no
anirem enlloc. En aquest sentit, l’excés de protecció infantilitza les dones i
les presenta com éssers innocents en origen. Aquesta tutela quadra amb la
política feminista, que persegueix, entre altres molts objectius, el control
sobre les mateixes dones.
Vull insistir en l’autocrítica, perquè en el feminisme
aquesta pràctica és zero, inexistent. Així, en el mateix article es diu que “en
una escala de feminisme del 0 al 10, els homes se situen en el 5,77 i les dones
en el 6,74”. No arriba a un punt de diferència. No es fan cap pregunta en
aquest sentit? Si més no, és estrany.
Per acabar, i en l’àmbit més polític del feminisme, mirant
les fotografies de les manifestacions d’aquest partit observo la seva
espanyolitat: en aquesta imatge puc llegir 14 cartells i cap en
català. Tot plegat, em porta a preguntar-me si a més de tota aquesta ideologia
de poder no hi ha al darrere un atac subliminal al català i a Catalunya, una
pràctica a la qual els catalans hauríem de ser sensibles.
Instal·lades en la queixa, en la victimització, en el i “tu
més” i en el “i tu menys” no es farà altra cosa que impedir el diàleg entre
gèneres. O potser aquest és un altre dels punts del programa feminista?
