Quan el meu fill feia secundària el seu tutor em va cridar
per un incident a l’escola. El mestre era un noi llicenciat, com és preceptiu,
jove i inexpert. Al llarg de la seva conversa se’m va anar glaçant la sang de
mica en mica, escoltant el seu discurs totalment absent de qualsevol traça de
pedagogia. Una xerrameca sobre la disciplina i les normes de l’escola anava
sortint de la boca d’aquell “mestre”, mentre les meves orelles s’anaven tornant
sordes per tal de no escoltar-lo: massa atenció m’hagués provocat un atac d’ira
de conseqüències imprevisibles per la seva salut. Vaig marxar pensant que un
llicenciat en farmàcia per exemple, de cap manera pot fer manualitats, ni molt
menys exercir una tutoria, sense una formació específica. La decepció va ser
formidable i em va vacunar per futures entrevistes que posteriorment, durant el
batxillerat, també es van produir. A primària, on tothom ha estudiat magisteri,
això no passa. Potser hi ha menys coneixement, però el grau pedagògic és
extraordinàriament superior.
No vaig entendre aleshores, ni ara, que a secundària s’exigeixen
mestres molt llicenciats que no saben un borrall de pedagogia. No es pot
confiar a una persona, illetrada en ensenyança, l’educació d’un alumne que
camina cap a l’adolescència a grans passes. Aquell personatge em va demostrar
que no sabia què és un adolescent, com es comporta, quina responsabilitat tenen
els seus actes, fins i tot ignorava que un alumne és una persona amb drets
jurídics i morals. Aquell llicenciat, amb estudis superiors, era un perfecte
inútil com a ensenyant: per a ell, el meu fill, o qualsevol altre alumne, només
era un maldecap. Amb aquests mestres el fracàs està cantat.
Publicat a La Vanguardia del dia 29 d'octubre de 2012.
Publicat a La Vanguardia del dia 29 d'octubre de 2012.
