dijous, 25 d’octubre de 2012

Sobre el fracàs escolar


Quan el meu fill feia secundària el seu tutor em va cridar per un incident a l’escola. El mestre era un noi llicenciat, com és preceptiu, jove i inexpert. Al llarg de la seva conversa se’m va anar glaçant la sang de mica en mica, escoltant el seu discurs totalment absent de qualsevol traça de pedagogia. Una xerrameca sobre la disciplina i les normes de l’escola anava sortint de la boca d’aquell “mestre”, mentre les meves orelles s’anaven tornant sordes per tal de no escoltar-lo: massa atenció m’hagués provocat un atac d’ira de conseqüències imprevisibles per la seva salut. Vaig marxar pensant que un llicenciat en farmàcia per exemple, de cap manera pot fer manualitats, ni molt menys exercir una tutoria, sense una formació específica. La decepció va ser formidable i em va vacunar per futures entrevistes que posteriorment, durant el batxillerat, també es van produir. A primària, on tothom ha estudiat magisteri, això no passa. Potser hi ha menys coneixement, però el grau pedagògic és extraordinàriament superior.
No vaig entendre aleshores, ni ara, que a secundària s’exigeixen mestres molt llicenciats que no saben un borrall de pedagogia. No es pot confiar a una persona, illetrada en ensenyança, l’educació d’un alumne que camina cap a l’adolescència a grans passes. Aquell personatge em va demostrar que no sabia què és un adolescent, com es comporta, quina responsabilitat tenen els seus actes, fins i tot ignorava que un alumne és una persona amb drets jurídics i morals. Aquell llicenciat, amb estudis superiors, era un perfecte inútil com a ensenyant: per a ell, el meu fill, o qualsevol altre alumne, només era un maldecap. Amb aquests mestres el fracàs està cantat.


Publicat a La Vanguardia del dia 29 d'octubre de 2012.