“Sin corridas de toros
se empobrecerían las artes y letras”. Així s’expressa, des de la trona que
l’Ajuntament de Toro li ha prestat, el gran Vargas Llosa. Aquest personatge d’origen
peruà, Premi Nobel de literatura l’any 2010, posseïdor d’un ego tan gran com
una plaça de toros, ens sermoneja sobre el gran bé que és la fiesta nacional.
No m’ha agradat mai Vargas per la prepotència moral que
transmet i per la falsedat de les seves impostures, per l’abandó que ha fet del
seu país i per la seva megalomania malaltissa: “el Perú soy yo”. Amb la qual cosa vull dir que ni que et donin el
Nobel, ni que escriguis molt bé, no n’hi ha prou per convèncer. De la mateixa
manera que ara defensa la barbàrie taurina, ho feia amb els militars implicats
en el Caso Uchuraccay per la mort de vuit periodistes el 1983. L’any 1990 va
presentar la candidatura per presidir el seu país i va ser derrotat per Alberto
Fujimori, infausta memòria pel país. Aleshores, el gran Vargas es va
instal·lar a Madrid i el Gobierno li va concedir la nacionalitat espanyola sense
renunciar a la peruana. Amb aquests antecedents, ja no cal parlar de prepotència,
sinó d’impertinència moral, quan deixa anar raonaments com: “las corridas de toros tienen un ritual determinado que se ha
'suavizado' y se ha ido 'refinando', sobre todo en defensa del
animal", pese a que tienen un componente de violencia que
'indiscutiblemente' forma parte de la fiesta”. Aquestes
paraules contenen un munt de maldat èticament reprovable, un joc d’arguments
essencialment perversos. Un resum de la seva estúltica visió del món. Un cretí,
vaja.
