Es poden perdre dos minuts llegint aquesta carta que signa
la senyora Maje Cepero, de Saragossa, publicada a El Heraldo de Aragón del dia 23 d’octubre. No deixa de ser una
mostra de les “mires” que es tenen més enllà del Sènia: ells també parlen de la
“pela”. És, diguem-ne, discutible que el 90% de la costa catalana fos un fangar
inútil on “solo criaban ranas”. Però em
sembla que no els devem res als qui han invertit en una segona residència a
Catalunya i que nosaltres hem sacrificat aquell fangar per a que ella, i
altres, es poguessin fer la caseta, inútil durant 11 mesos a l’any. Si realment
haguera estat un fangar, s’hauria comprat ella, i d’altres, una propietat
solament voltada de granotes? Potser és que la senyora Cepero és molt poc exigent
amb el que compra. Ella ens fa una llista de tot el que els catalans hem
aconseguit amb la seva generosa inversió, però ella, com a aragonesa, no n’ha
rebut res a canvi?
Treguis la commoció de sobre senyora Cepero, perquè no és
necessària. Quan Catalunya sigui independent, que ho serà, no en dubti, podrà
seguir venint a Catalunya, sense passaport; conservarà la casa i el seu “pack” –“sol, playa, vivienda junto al mar y lengua española”... “y sangría con vino tinto, espanyol por
supuesto”, miserable exigència– i fins i tot veurà com moltes coses
milloren perquè ella en pugui gaudir. Pot reclamar quan vulgui el retorn dels
seus diners, si és que algú li compra la caseta, i presentar la denúncia per danys
morals al tribunal, a veure si la sentència l’afavoreix. Per acabar, posats a
refrescar memòries, més val que ho deixem aquí, oi?: hi sortiria perdent.
