Hi ha gent amb un pensament clarivident que a voltes,
poques, deixen anar frases que es converteixen en lemes, en principis ètics, en
proclames que resisteixen el pas del temps. És el cas de l’Ovidi Montllor quan
va dir que “els que no volen que es
parli, es pensi o s’escrigui en català són els mateixos que no volen que es
parli, s’escrigui o es pensi”. És una frase sense adjectius, que solament constata
una realitat poc discutible i universal. I és que d’homes com l’Ovidi “se n’han parit ben pocs” (plagio
Estellés).
El que si hi ha són personatges que diuen parides perquè no
tenen cap mena de capacitat d’imaginar un pensament propi. I és així com
individus inerts, com el tal Pau Llonch (Militant de la Crida per Sabadell)
que, erigint-se en àrbitre de l’ètica universal deixa anar perles com aquesta:
“els que s’indignen pel burquini són els mateixos integristes que ens miren
malament als que anem despullats a la platja” i es queda tant ample. Així,
ell hi afegeix l’adjectiu “integristes”, cosa que ja invalida la frase. Així, a
mi el burquini ni m’indigna ni em
deixa d’indignar, però crec que és una altra expressió del domini que els homes
musulmans volen exercir sobre les seves (i aviat les nostres) dones,
dictant-los com s’han de vestir, o millor, com NO s’han de vestir. Però no em
molesta en absolut veure algú despullat a la platja; gens ni mica, i menys un
tipus tan ben plantat com sembla el tal Llonch. Per tant, m’emprenya que paios
amb una intel·ligència precària em diguin intolerant i integrista només perquè
penso diferent d’ell, cosa que demostra la seva estultícia ètica.
Benvolgut Llonch, un dels mals de la nostra societat és que
de personatges com tu se’n pareixen tots els dies, tants que n’hi ha fins a les
escombraries (ha, ha, ha...! ara he fet un “xist”).
