Des de fa uns anys, potser dos o tres, he observat que la
quantitat de teranyines creix ostensiblement al meu entorn. Ho he pogut
comprovar a la casa vella que, en ser lluny, solament visitem de tant en tant.
Quan arribem, la quantitat d’aranyes que corren amunt i avall en encendre els
llums apagats durant mesos, és espectacular. Envaeixen tots els racons de cada
habitació i, en entrar-hi, és inevitable sentir a la cara els llefiscosos fils
que es van trencant. Quan al cap d’unes hores et sembla que ja has fet net de
tota la seda acumulada, et dones compte que només n’has eliminat una part i que
has de tornar a la inspecció i eliminació. I, al capdavall, quan ja marxes, una
aranyota de potes llargues es despenja del sostre suspesa del seu fil davant
dels teus ulls atònits. Emprenyat, l’aixafes d’una plantofada.
A mi les aranyes no em fan por, si de cas angúnia i sensació
de brutícia. En definitiva, hi puc conviure. Però hi ha persones que no les
suporten i no gosen ni mirar-les, com és el cas de la meva amiga Ramona que no
treu ni les de casa; fa anys que el seu marit se n’ocupa. Sigui com sigui,
entre l’angúnia i el terror, l’aranya no ha tingut mai bona premsa i el seu
instint depredador l’ha convertida en un animalot cruel i repugnant. No veig
doncs que sigui gaire apreciada, excepte per aquells col·leccionistes rarets,
biòlegs apassionats o naturistes recalcitrants. A què és deguda doncs la seva
expansió? O és que ja veig invasors per tot arreu?
