El 1966, quan a la Xina Mao va començar la revolució
cultural, jo tenia 12 anys. Eren els primers anys de la televisió i a partir d’aleshores,
les imatges que ens arribaven d’aquella cultura tan llunyana eren les de grans
masses de gent manifestant-se per enormes extensions urbanes o rurals. Indefectiblement,
a la mà hi portaven un llibret vermell on hi havia escrits els discursos del
gran líder de la revolució. El llibre
roig es va fer famós al món, encara que avui ja n’hi ha pocs que se’n
recorden: tot passa i res no en queda.
Ara, a espanya, sembla que fan la seva gran revolució, només
en que lloc d’aquell llibret comunista, ara exhibeixen a la mà la Constitución
democràtica. Encara recordo aquell personatge, oblidat, que es deia Manuel
Pizarro, ex-president d’ENDESA, exhibint-la com a raó per no cedir el poder a empresaris
catalans: “mejor una Endesa alemana a catalana”; ridícul. Així és com es veu la democràcia des d’Espanya: la
llei per sobre de tot, fins i tots dels homes i dels pobles. El discurs del líder
és la paraula única i vertadera.
