La Carme Chacón i l’Alicia Sánchez-Camacho no deuen tenir
gaires coses en comú, o sí: l’ambició en seria una d’evident. En canvi
políticament seria més difícil de trobar-ne, o no. Davant però de la
independència de Catalunya tenen una preocupació ben compartida que han
manifestat públicament: elles no volen decidir pels seus fills si volen ser
catalans o espanyols. Els pares pensem, en la nostra suprema ignorància, que la
pàtria potestat en dóna poder absolut sobre els fills i que tenim el dret, i el
deure, d’escollir allò que ens “sembla millor” per a ells, “pel seu bé”.
Aquesta mania absolutista afecta més a les mares que, empeses per un infús
instint maternal, es veuen en l’obligació d’intervenir i manipular la vida dels seus fills. Totes
dues semblen obviar l’opinió del pare, que sempre queda relegat a un segon
terme pel què fa a l’educació dels fills. M’ha indignat sempre la utilització de
la mainada per a les finalitats dels adults, i aquesta que fan les dues dones
em sembla especialment perversa. Cap de les dues té el dret a decidir pels
fills, sobretot en allò que coarti la llibertat individual futura. Que potser la
canalla els ha preguntat: mamà, què he de ser jo, espanyol o català? Segur que
no. Si m’ho preguntessin a mi, la meva resposta seria ben clara: mira, no cal
que ho decideixis ara, tens temps, ningú t’apressa; quan ho vegis clar serà el
moment.
Senyores mamasses de la política, deixeu els nens en pau,
que ja es faran grans. Mentrestant preocupeu-vos de la vostra esquizofrènia
nacional, que ja hi teniu prou feina.
