Felipe Gonzàlez: el bisbe paradigmàtic

Fa uns dies escrivia sobre la preocupació dels bisbes espanyols per l’independentisme català, o per les seves prebendes més exactament. Galdosa preocupació. Ara sembla que el Felipe González també es preocupa, i com que no té res més a fer engega un discurs prepotent, majestàtic, en la línia bisbal i assegura que ningú no marxarà d’Espanya. I adverteix d’una suposada frustració pels qui creguem en la independència del país (a mi, amb frustracions!).

Vaig veure un Felipe, desenterrat una vegada més pels rancis socialistes, envellit, suat, panxut, cara vermell. Anava amb un jersei d’aquells que es posen la gent d’esquerres quan fa mítings i deixen la corbata burgesa al calaix, no fos que l’obrer que els queda se sentís ofès. Un home sense argument, enutjat, ferotge, inquisidor i amenaçant. Un personatge furiós. Els dubtes que pesen sobre la seva persona com a obscur instigador de sinistres polítiques antiterroristes, de protector d’amics de bodega, de mantenidor de corrupteles diverses, el fan poc fiable pel que fa al respecte a la llei, ja sigui la santa Constitució o cap altra. Afegit al seu aire totalitari, fa pensar més en un dictadoret de pa sucat amb oli que no pas en un veritable estadista. Conscient de què la seva idea d’Espanya unitària, unida pels “señoritos” naturalment, se’n va en orris, de que la seva subvenció com a andalús perilla, ataca i mossega amb ràbia la mà del qui l’alimenta, pensant que així serà seva per sempre. En una actitud masclista-femellista sense parangó, ens nega el pa i la sal i ens prohibeix, directament, sense embuts, que ni tan sols pensem en la separació de Catalunya. Què carai us he cregut!

Tornant als bisbes temorosos, aquells pertanyen al ranci amarg de la cansalada vella, rovellada al rebost, amb ells ja sabem de quin peu calcen, administradors de la seva pròpia misèria personal. Però el Felipe, mòmia enravenada, sembla el paradigma d’un bisbe llustrós, gras, a punt de mocada. En la imatge del míting de Barakaldo, amb el jersei, que volia ser proletari, de color negre només li faltaven la faixa i el birret.

Menys supèrbia

Aquests darrers dies hem assistit a dues lliçons dels islamistes al nostre país. I dic lliçons perquè ens ha alliçonat sobre com ens he de comportar, què hem de respectar, què està bé i què no, i que si no creiem ens faran pam-pam al cul. Començo a estar una mica tip d’aquests barbuts que parlen català per predicar el què he i no he de fer, o de dir, o de mirar.

Primer va ser la portada de El Jueves. L’entitat pakistanesa Camino por la Paz ha presentat una demanda contra la revista perquè “se han vulnerado nuestros sentimientos religiosos” i “se ha obrado con oportunismo e irresponsabilidad, con un ánimo únicamente provocador que alienta e incita al odio hacia un colectivo religioso”. I afegeixen, amb un cert aire d’amenaça, que “rechazan y condenan cualquier manifestación que utilice la violencia física o verbal para protestar”. La tireta abans del mal, per si de cas. Fins i tot arriben a dir que no es tracta pas d’una blasfèmia, solament d’una manca de respecte, perquè si fos la primera circumstància ja en parlaríem. Francament, no veig que una caricatura inciti a l’odi cap a un col·lectiu, ni religiós ni res. Després el soldat israelià Gilad Shalit, que va demanar una entrada per poder veure el clàssic Barça-Madrid. Impressionants les opinions d’un paio per 8TV on , mentre es mostraven imatges de palestins enfadats amb el club, advertia amb un somriure als morros que coses així són perilloses pel barça. I advertint que si això es repetís “no sé què pot passar”.

Tothom em coneix perquè jo no tinc manies a l’hora de fer amistats, ajudar, facilitar, integrar i fins i tot menjar entre els estrangers siguin d’on siguin, però el respecte ha de ser mutu i no toleraré que es qüestionin de cap manera els principis vitals que defineixen Catalunya i els catalans com a gent lliure. Cap mahometà d’enlloc té el dret a jutjar-me, solament perquè una creença seva, com n’hi ha milers al món, li vingui de gust dir-me com haig de menar la vida. Queda clar? Més encara, si la meva societat no t’agrada, carretera i manta. Vina aquí, treballa, participa, col·labora, practica la teva fe, estudia: t’ajudaré. Però no em demanis, no m’exigeixis, que renunciï a la meva llibertat per satisfer el teu desig de puresa insana. Si no t’agrada, no t’ho miris. I, sobretot, fes l’esforç de fer teva la nostra comunitat: no fundis associacions només per a tu, no vagis a comprar només a les teves botigues, no rebutgis les nostres fetes i celebracions, menja amb nosaltres, beu amb nosaltres.

Benvolguts conciutadans mahometans, menys supèrbia: no jutgeu perquè no esteu en possessió de la veritat única, absoluta.

El sexe del psicòleg

Beatriz Garvía Peñuelas, especialista en psicologia clínica i psicoterapeuta, escriu a La Vanguardia d’Ahir (sic): “Des de la psicologia profunda veiem que la dificultat de l’ésser humà a l’hora d’enfrontar el diferent està marcada pel descobriment de la diferència de sexes: l’infant, cap als quatre anys, descobreix les diferències anatòmiques i s’identifica amb un sexe, de manera que la percepció de l’altre com a diferent li causa angoixa”. Bé, sembla que la psicoanàlisi freudiana ha calat fort entre les psiquiatres i el sexe, pel qual estan cada vegada més preocupades. De fet potser té una lògica fisiològica. Un vell amic, ginecòleg, humanista i millor persona, irrita moltes pacients quan els diu que elles estan molt més condicionades per les hormones que no pas els homes. Malgrat que el sexe també és al cervell, menysprear els condicionants físics seria oblidar una gran part de la qüestió. De fet, la mateixa senyora Garvía aprofita que la riera Gavarresa passa per Alpens, i ens cola un pensament de Sant Agustí d’Hipona: “Les dones no han de ser il·luminades ni educades de cap manera. De fet, haurien de ser segregades, ja que són causa d’insidioses i involuntàries ereccions en els sants homes”. Certament no sé què hi pinta aquí aquest pobre home preocupat pel piu i la seva santedat (gloriosa disjuntiva). A no ser que vulgui insinuar que són els homes els qui senten angoixa perquè tenen penis, i en canvi la dona no perquè no en té. És que el tenir vagina les immunitza contra la por a la diferència?

Per això em pregunto pel sexe del psicòleg i em qüestiono si l’opinió científica d’un professional, que no un expert, varia segons el sexe, si les hormones ens condicionen encara malgrat el nostre raciocini evolucionat, malgrat ho digui des de la “psicologia profunda”. Si necessito alguna mena de teràpia, deixant a part el “meu” gènere, m’he de plantejar si em guiarà millor un home o una dona? O m’he de mirar solament el seu currículum? Un currículum que en qualsevol cas serà més reduït que el seu coneixement de la diferència sexual, que ve dels quatre anys. He de triar l’expert o el professional? Ben conscient de possibles represàlies, a voltes penso que les dones avançades d’avui pretenen una maduresa sexual que en realitat no han aconseguit, i que n’amaguen les mancances centrant la causa de les seves repressions en un possible desconcert masculí. Dissabte, sense anar més lluny, a la ràdio es parlava de “plenitud sexual” i totes les intervencions van anar referides a la plenitud de la dona; sembla que l’home, o ja està ple, o és un enze incapaç.

No fem el préssec

Jordi Fàbrega, Alcalde de Sant Pere de Torelló, publica al seu Facebook avui el següent (sic): “En moments històrics i d'emergència nacional cal unitat i generositat ara be quan una part no hi t voluntat no cal criticar-nos si no animar”. Suposo que és a ran de la impossibilitat de presentar una coalició independentista a les properes eleccions del país. No és greu, encara que potser haguera estat desitjable. La unitat no cal que estigui en el nombre de candidatures sinó en l’objectiu comú. Si aquest es manté, tot anirà com ha d’anar. El fotut és el trist espectacle a què ens tenen acostumats els polítics a l’hora d’engegar culpes a tort i a dret i a mirar de justificar fins i tot el què potser no cal.

En una conversa per arribar a acords no fracassa solament una part, sinó les dues i la maniobra barroera de repartir-se clatellots només suposa la confirmació del fracàs i es el descrèdit de tots. No comencem a jugar amb la cançoneta de les ideologies, ara és l’hora del país, l’hora de tots, l’hora d’empènyer o estirar, “I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!” Abans de dir què i com ho volem fer, hem de ser. I no s’hi val de dividir el poble a partir d’interessos i ambicions personals, de baralles i gresques de partit. Caminem junts cap a la llibertat nacional, ja la construirem.

Jordi Fàbrega va ser el primer Alcalde del País en proclamar el seu terme lliure i sobirà. Des de Sant Pere, un poble sota Bellmunt, algú aixeca una veu que arriba fins a Bárcena de Pie de Concha, un poblet d’Asturias, on una AES (Alternativa Española) va presentar al ple de l’ajuntament una proposta “a favor de la disolución del Ayuntamiento de Sant Pere de Torelló (Barcelona) y de la declaración de personas non gratas a sus cargos electos por suscribir la primera declaración de independencia para Cataluña”. Fa ben poc, no sabíem ni que AES existia i ara ja ens baladregen a 800 km. Si l’acció és clara, directa, sense sigles entre mig, té ressò, sinó és solament soroll fatu. Seguim així.

L’aparició de la Chacon

Acabo de sentir la Carmen Chacon fent les primeres declaracions que li sento en molts mesos, naturalment en contra del procés obert a Catalunya. Per pura curiositat, vaig al Facebook, hi busco i quan la trobo veig que on parla de l’ocupació actual hi diu Ministra de Defensa. La darrera aparició a la xarxa és del dia 20 de març. En l’apartat de pàgina web es redirecciona cap a la Wikipedia. Per descomptat, tot en castellà. A la pàgina ahorachacon no responen. No trobo cap blog escrit per ella. Desapareguda de la xarxa?

Carme Chacon, a desgrat seu, s’ha convertit a ella mateixa, afonada per la pròpia i desmesurada ambició que l’ha moguda, en una mena de fantasma polític que pul·lula per camins foscos sempre, però a l’aguait. Ara comença a aixecar la cresta i ho fa amb aquella ràbia de femella ofesa, de xiqueta enrabiada, d’adolescent desairada. De veres creu que ens faran triar entre el papa i la mama? Ni Espanya ni Catalunya seran mai pares per a mi: possiblement ella necessiti l’empara d’una falda o un pit maternal per continuar vivint, però els catalans ja fa temps que correm sols pel món i que ens afaitem (o depilem, segons convingui). N’estic una mica tip de salvapàtries com ella que ens renyen per no res, erigint-se en matrones de tot el poble, que veu “inconcebible” que algú la convoqui a referèndum per decidir el futur del país.

Rellegeixo les línies anteriors i dubto: estic irritat amb la Carme Chacon i potser no sóc objectiu; segur que no. Però no puc evitar la urticària que em produeixen persones poc netes, que solament s’acosten a Catalunya per guanyar un escó, que només serveixen a la seva ambició de poder. Espiant darrera les cortines, movent fils a la tenebra, conspirant, no és com es fan les coses. Decididament, aquestes persones m’exasperen. Publico!

Els bisbes estan inquiets

Llegeixo (sic): “Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud”. Deixant a part la penúria de l’argument sobre unitat de cultura, nació i història, no em sorprèn que els bisbes estiguin “inquiets”: sempre que el món es mou, tremolen. Perquè? És que els perilla alguna cosa? Ja ho és el document de penós, però l’actitud i les formes de Juan Antonio Martínez Camino, Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, és el que produeixen inquietud a qualsevol ciutadà que creu, no necessàriament en la fe cristiana. Perquè aquests senyors no transmeten preocupació pels seus fidels, sinó per ells mateixos i pel seu status, en una elit espanyola que perdura des dels anys de la inquisició. Instal·lats sota el pali, creuen que són ells “la paraula”, alliçonen a tort i a dret i ens plantifiquen al davant el Sancristo Gros cada vegada que se’ls prem el cul.

Se’ls veu el llautó, senyors bisbes, els tremola el birret. Cal posar-se de cara al vent encara que ens esquitxi l’escuma del canvi, perquè de cul, senyors bisbes, no s’avança.

On ha quedat Tahrir?

No vaig poder veure la notícia sencera, però es veia una taula en què membres salafistes egipcis (?) s’havien entrevistat amb dones del país, ja fa uns mesos, arran de la pujada al poder de partits religiosos provinents de la primavera àrab. Pel què es veu, en aquella trobada, els musulmans s’havien compromès a garantir els drets de les dones en la nova constitució. Sembla que les coses no van per aquí i que en aquests països –Tunísia, Egipte, Líbia– les velles lleis de Mahoma presidiran les del poble.

Quan van començar aquelles “primaveres”, molts progres es van apuntar a aquelles enormes concentracions de gent que protestaven contra un poder ofegador i tirànic per reclamar els seus drets, sobretot els dels joves al treball. Gent dels moviments d’indignats i altres van fer seves consignes i mètodes sense, crec jo, conèixer per on anaven realment les coses, qui movia els fils i, sobretot, sense saber res d’una cultura i una manera d’entendre la vida que són molt diferents. Per poc que un hagi viatjat per països dels nord d’Àfrica de religió musulmana, es dóna compte de seguida que les diferències culturals són importants i que els condicionants són enormes. No implica això que no puguem comprendre els seus costums, la seva religió, la seva visió del dia a dia. Un arriba a capir, per poc esforç que hi posi, els perquè de moltes coses. Tot un altre exercici és acceptar-ho des dels nostres valors occidentals guanyats a base de patacades durant segles. En definitiva, un arriba a convèncer-se de què mentre els uns han avançat, els altres han maldat per quedar-se enrere.

És per això que, penso, es va errar el tret i encara es continua errant en defensar actituds i moviments com Hamas, facilitant-los comprensió i recolzament sense preguntes. Ni Israel és el mal de món ni els palestins són ànimes pures. Ara, resulta que aquells Germans Musulmans, en teoria moderats, no ho eren ni molt menys tant i retornen ràpidament a allò que el pitjor masclisme representa: l’anorreament de la dona com a ésser individual i lliure. Què en farem ara d’aquells esgarips a favor de Tahrir? Els deixarem en la boca de les seves dones en un rictus congelat?


Publicat a la Vanguardia 09/10/2012

Els errors de de Carreras

A vegades, quan les coses se’ns giren i la cerca d'arguments es fa feixuga, caiem en l’error de deixar de pensar amb el cap per fer-ho amb altres parts del cos gens recomanables pel debat. He llegit sempre amb atenció les opinions del Francesc de Carreras perquè són el contrapunt necessari per a completar opinions. També he de dir que no és sant de la meva devoció des de l’escampada de Ciutadans amb totes les patums fundadores (Espada, Boadella, etc.), una deserció gens honrosa.

Fetes aquestes apreciacions, el darrer article a La Vanguardia descriu com a errors certes decisions del President Mas. Primer, la suposada ingenuïtat de Mas en presentar el Pacte fiscal con a condició indispensable per a un acord. Segon, iniciar ara, en plena crisi, “aventures incertes” agitant la por del capital. Tercer invocar la consulta malgrat la llei espanyola. I per acabar, oblidar els dos grans partits estatals: PP i PSOE. El President no era cap ingenu quan va anar a Madrid amb la seva proposta; qui va ser un babau va ser Rajoy qui, tancant-se totalment en banda, donava la facilitat a Mas per continuar endavant. Les aventures ho són sempre d'incertes  tan si hi ha crisi com si no. Potser el curt termini és el què ofusca de Carreras, i ho demostra quan parla de què Catalunya no seria viable si no és llar termini: doncs això és el que volem; no cal córrer i estem disposats al sacrifici, potser. La consulta no és contra la llei, sinó que, evidentment, la democràcia està per damunt de tot estat de dret, a Europa i a tot arreu. O és que no és la veu de poble qui se’n dona el marc? Només faltaria que la llei de lleis estigués per sobre de la voluntat popular: quina democràcia! Finalment, no es tracta de prescindir olímpicament de PP i PSOE, sinó que són ells qui s’autoexclouen en negar-se en rodó a discutir qualsevol mena de solució i no acceptant el problema. Per acabar, que cal tenir por del President Mas perquè (sic) “en política sempre cal tenir por dels profetes i dels visionaris, dels imprudents i dels insensats” és merament una estultícia. Torni’m al cap senyor de Carreras i ens aportarà millors arguments que no pas baixant als peus de les visions que, de tan usades, sonen a llufa.

El Wert està vert

El senyor José Ignacio Wert diu que l’escola té la culpa de l’independentisme creixent a Catalunya. Bé, sempre és una forma de tirar pilotes fora i centrifugar les responsabilitats. L’escola té la culpa de tot i no fa res bé. Però no va per aquí la meva història. Vaig passar 13 anys de la meva vida amb els Hermanos de las Escuelas Cristianas, La Salle, aquells del pitet blanc i emmidonat damunt la sotana negra. Aquella tropa d’energúmens que ens tractava a plantofades, provenia dels racons més allunyats de l’Espanya franquista; pocs eren catalans. D’entre ells, ens en va tocar un de català que va exercir de director durant uns anys. Era un home sec, alt, cap pelat i emmurriat que no reia ni per fum de sabatots. Cada matí, a les nou, tocava la campana, abans d’entrar a classe ens feia formar al pati. Ell, encimbellat a la tribuna que presidia el camp de futbol, ens feia cantar el Cara al sol o el Imno Nacional, segons li venia de gust aquell matí, i acabava amb un “Viva España, arriba Franco”, tot alçant el braç feixista. Quan a classe havia d’avisar algú, solia llençar-li un tros de guix al cap tot recordant que “Yo he sido artillero de Franco”.

A classe teníem un professor de FEN (Formación del Espíritu Nacional). Aquest era un homenet baixet, cabells engominats, bigoti del règim, veu rogallosa, i un cigarret, que sempre semblava el mateix, que li penjava de la boca: era un antic soldat de la División Azul i el cap de l’estació de la RENFE. Aquell pobre era la riota de la classe i maldava per explicar-nos els principios del movimiento, mentre nosaltres aprofitàvem la vagància gratuïta per fer-ne de tots colors. Recordo que duia un petit escut a la solapa amb una esvàstica negra damunt la bandera espanyola. Entre el del pitet i el de la insígnia vaig arribar a odiar tot el què tenia a veure amb un país que m’era estrany, llunyà i desconegut, malgrat tot.

El senyor Wert s’equivoca molt. Pretendre que les persones som fruit d’adoctrinaments escolars és suposar que l’individu no és capaç d’evolucionar i dotar-se d’opinions i posicions pròpies, és considerar-lo un estúpid manipulat. I de fet els resultats són evidents: si jo, i tots els qui vam viure aquella educació, haguéssim estat fruit de l’adoctrinament que ens recitaven, avui seríem uns espanyolistes radicals, i en canvi resulta que som independentistes irredempts! Curiós resultat.

Sobre els drets adquirits

A La Vanguardia d’ahir, Miquel Roca encapçala el seu article amb el títol “Amb la pensió no s’hi juga”. I té tota la raó: ni amb la pensió ni amb la salut. L’argumentació que utilitza és irrefutable: “La pensió és un dret individual del seu titular; l’import que percep són els seus diners. Són els diners que ha pagat en forma de cotització perquè li siguin “retornats” quan arribi a l’edat de jubilació. Són els seus diners i qui no li tornés cometria una acció il·legal en quedar-se el que no és seu”. O sigui, robar. Em treu de polleguera quan polítics i “experts” pretenen que pensionistes i malalts són un cost per les arques públiques. No hem pagat individualment, i per endavant, uns diners per a preveure aquestes contingències vitals? Amb quin dret qualsevol Govern, unilateralment, modifica els termes d'aquest contracte? Mantenir la població sempre amb l’ai al cor sobre si cobrarà o no el què s’ha guanyat amb el seu esforç personal, és una immoralitat èticament aberrant. Els projectes vitals de les persones no poden ser objecte de mercadeig dia sí dia també. I això inclou la salut, perquè sense ella, aquell projecte vital difícilment tindrà ressò a causa d’una qualitat de vida deficient. Un home jove, de 60 anys, no pot esperar dos anys per operar-se un genoll que no li permet ni conduir: li estan malbaratant la vida.

No es pot parlar per tant de costos o d’indemnitzacions, sinó del compliment d’un dret adquirit pel qui paga religiosament cada mes la seva aportació. Les aportacions a la seguretat social no són un impost amb el qual l’Estat pugui fer el què li dona la gana, són diners que pertanyen a les persones.

La immensa majoria

Aquestes tres paraules, pronunciades sempre per polítics populosos, voldria ser el paradigma de la democràcia i per això s’invoca sempre a la majoria silenciosa quan es tracta d’erigir-se en portaveu d’aquest nombre de votants indefinit. De fet, ningú no ha quantificat mai ni la “immensa majoria” ni la “majoria silenciosa”. Ara, Mariano Rajoy, des de la llunyania nord-americana invoca als espanyols que no es manifesten, una altra majoria inquantificable. El PP, a Catalunya, no fa ara altra cosa que dir que tots aquells que es consideren catalans i espanyols es manifestin. Bona coherència: els uns, a Calalunya que sí a sortir al carrer, els altres no a Espanya.

Si existeix aquesta majoria silenciosa, convindria fer-ne un estudi profund del perquè es manté en silenci. Fóra interessant constatar quants no es mobilitzarien ni que se’ls cremés la casa, quants viuen al marge dels destins comuns, quants estan desencantats de la política. Potser els qui l’invoquen s’adonarien aleshores de que potser més val deixar-los on són, no fóra el cas que, si es mobilitzessis, les coses els anirien pitjor. És certament el discurs del desesperat, d’aquell qui no té confiança ni tan sols en els seus, dels qui necessiten justificar el seu fracàs a l’hora d’atraure un gruix prou important de votants al camp del seu programa. No voldria pas donar la impressió de menysprear aquells qui, amb un criteri madurat, opten pel silenci. Ben al contrari, defensar-los dels qui els volen donar una veu sense cap dret a fer-se’n l’altaveu.

En qualsevol cas, si un vol oposar la “immensa majoria” que no es manifesta, a la “immensa minoria” que sí que ho fa, no en traurà gaire res: malgrat tot, les posicions d’ambdues són clares. I és demagògic oposar la primera a una manifestació 1,5 milions.

Immòbil / amòbil

Les argumentacions mínimament presentables que aquests dies s’esgrimeixen contra la independència de Catalunya, provinents de l’Estat Espanyol, es basen en la Constitució com a referent legal i llei de lleis. Una constitució que, si bé alguns gosen dir que és modificable, no es pot canviar perquè ara no és hora. La Constitució, en lloc de ser un instrument és una finalitat, un final de trajecte on el tren topa i descarrila –i compte!, que et faràs mal!–.

No trobo res més vil i menyspreable que llençar l’exèrcit contra el poble. El mandatari que gosa fer una cosa semblant, hauria de ser jutjat i condemnat per les lleis internacionals. L’exèrcit ha estat bastit per defensar el poble, no fotem. Per atonyinar-nos quan “no creiem” ja hi ha la policia. Doncs bé, la constitució, com l’exèrcit, no es pot llençar contra els ciutadans, i si es fa, hauria de ser delicte. Si la Constitució s’adapta a la ciutadania bé, si és al revés, malament.

Què passa doncs amb els dirigents espanyols? Mentre hi va haver en Franco era fàcil: ell era la constitució, la llei i la democràcia (orgànica). Tothom tenia un referent segur, un mur on tots els poders, civil i polític, es recolzaven. Quan el dictador va morir i la democràcia es va obrir pas, tot va trontollar fins arribar a la situació provocada pel 23F. Va ser aleshores quan la classe política espanyola va veure la llum i va virar: va substituir en Franco per la Constitució i vinga que això no ha estat res. I així durant 30 anys. Cada vegada que Catalunya demanava més autonomia, Espanya contestava amb la Constitució. I ara igual: estem com estàvem amb en Franco, perquè Espanya no ha entès que en democràcia res no és inamovible i que només cal la voluntat del poble per canviar les coses. És precisament aquest principi el que sustenta la democràcia: el poder del poble per organitzar-se. Però això no val per algú com la senyora Cospedal que contesta amb un “no toleraremos” o “defenderemos a ultranza” a les aspiracions catalanes d’independència.

Podríem dir que un pot estar immòbil, que ara, en aquest moment no es mou. Però no és aconsellable ser amòbil, mancat de moviment, tal com semblen els polítics espanyols. Perquè si un té la desgràcia de ser amòbil és segur que acabarà rostit pel sol, rosegat pel vent i corcat per la pluja. Una desgràcia, vaja. 

Ara mateix

Miquel Martí i Pol va escriure el poema Ara mateix, que va musicar Lluís Llach. En aquell LP, Josep Mª Flotats en llegeix l'intròit de manera admirable. Ara, l'he rellegit, unes quantes vegades i m'he decidit a posar-lo en aquest blog perquè, qui bonament vulgui, se'l llegeixi. Val la pena. Ens retrata, a nosaltres i el moment.
De totes les estrofes, no se'n pot triar una perquè cap no té rebuig: cada vers té un pes específic enorme, cada vers ens ascla la consciència. Però pel moment que ens toca de viure, en triaria un, potser aquest:

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

Crec que és l'hora de "trencar la rutina" fent el "gest desmesurat" que ens permetrà de "capgirar la història".

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1
Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2
Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3
Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4
Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5
¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6
Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7
Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8
En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rere solc per mar de cada dia,
pas rere pas amb voluntat d'aurora.

9
Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10
Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Quo vadis, PSC? (II)

Narcís Serra tocant el piano del PSitànic

mentre s'enfonsa al mar de la nació.

Em miro avui el blog del Pere Navarro i em trobo a primera plana una “declaració” del dirigent socialista que, en el segon paràgraf, hi diu (sic): “En aquesta hora greu per a Catalunya i davant el decebedor resultat de la reunió posat en relleu per ambdós responsables polítics, considero oportú traslladar al conjunt del poble de Catalunya les següents reflexions:”. M’abstindré de comentar la resta perquè és un reguitzell de contradiccions, repartiment de garrotades en forma de culpes, absència total d’autocrítica i negant avui el que era dogma ahir a la nit a darrera hora.

Aquest sol paràgraf és suficient perquè conté prou informació com per escriure tres o quatre articles sobre la deriva gairebé dipsomaníaca que pren el PSC. Comencem. Hora greu: no n’hem passat poques d’hores greus, no són evitables i a totes cal enfrontar-s’hi. Jo no diria però que l’hora és greu, més aviat transcendent. Greu, em sona a malaltia terminal, i no és el cas. Però, no serà que és el partit qui es troba en estat greu i, en un esgarip final, pretén fer de la seva una agonia col·lectiva? Apa, una per pensar. Decebedor resultat de la reunió: va decebre al Pere Navarro, i al PSC, el resultat de la reunió amb Rajoy? Si és així, és el certificat de la desconnexió total del partit amb la societat, l’espanyola i la catalana: el 99% dels habitants d’ambdues nacions sabien d’antuvi quin seria el resultat. No fa falta fer enquestes ni ser cap llumenera en opinió pública. Aquesta, per reflexionar. Posat en relleu per ambdós responsables polítics: frase totalment inútil destinada a emplenar espai per no fer curt el paràgraf. Per eliminar. Considero oportú: recordo encara el gran Trillo, personatge castís on en quedi algun, dient que “el Presidente del Gobierno (Aznar) ha creido oportuno...” referint-se a la banderassa que van penjar a 50 m d’alçada sobre la Plaza Colón de Madrid (una bandera que, premonitòriament(?), va fer llenya el 2 d’agost d’enguany). La tercera, perquè ho tinguin en compte; lo de la llenya. Al conjunt del poble de Catalunya: no entenc massa l’expressió “conjunt del poble”, estaria bé dir el “conjunt poble”. Però dit com ho diu és com si per damunt del poble hi hagués un conjunt que l’englobés (l'Espanya federal, potser?). Curiós missatge subliminal. Quarta, per arxivar. I, finalment, “les següents reflexions”. Sense comentaris; ja he dit al començament que no mereix atenció.

Aquestes interpretacions que faig són totalment personals, no van dirigides a adoctrinar ningú i només són fruit de la meva febre del moment. Una febre no pas greu, de la qual n’espero un resultat positiu, ni que sigui inoportú per alguns, als quals desitjo que el poble de Catalunya no els arraconi i que en realitat no són reflexions, sinó, com ja he dit, una versió independent i interessada fruit de l’escalfament del meu lliure albiri. Bon vent t’apreti i el cul t’enceti, PSC!

Baladrers!

És dissabte al matí i ens llevem mandrosos. Engego la ràdio i sento els primers esgarips de la Cóppulo al seu programa El suplement: em desperto d’immediat i em poso ferms com a la mili quan, després de diana, passaven llista al pati. Al pobre Pere Tàpias ni se’l sent enmig de la cridòria estrident de la doctora. Els brams de la Còppulo se’m confonen amb els de la Núria Coll el dia abans a La Tribu, defensant la seva fe en els aliments “naturals” contra els transgènics. Amb poca o nul·la gestió de les emocions (una expressió aquesta que odio) bramula contra el pobre Abel Mariné, que amb científica calma mira d’apaivagar el nerviosisme desbocat de la periodista. No cal parlar d’ Els optimistes amb l’histriònic i no menys histèric Àngel Llàcer, que cada dia, cada dia!, ens obsequia amb tons tant aguts, esgarrifosos i baladrers que gairebé esventren els tremolosos altaveus del transistor.

Hi ha dos defectes a la ràdio d’avui que detesto: els crits que ja he descrit amb profusió i mala baba aquí i les interrupcions de l’entrevistador a l’entrevistat, una pràctica que tan el Manel Fuentes com la pròpia Sílvia Còppulo, entre d’altres, practiquen amb assiduïtat i dedicació. Interrupcions que moltes vegades serveixen per a entaforar entre les respostes del convidat les opinions personals del locutor. Penso que quan un fa una entrevista és per deixar parlar, especialment, al convidat i no per a establir-hi una discussió de cafè.

Acabant, no deixa de ser enervant un xiscle, ni que vingui d’una gola doctorada, o haver de suportar talls al discurs de l’entrevistat, ni que un sigui presentador-estrella.

Sobre multilateralitats i frivolitats

En un article al blog El alfiler y el elefente del 21 de setembre, Lluís Bassets parla com un professor dels d'abans a classe: parteixo de què jo, com a tal, sóc posseïdor de la veritat i des d'aquí desenvolupo un reguitzell d'arguments, l'única finalitat dels quals no és altra que justificar un principi indiscutible; en aquest cas, la multilateralitat. Un concepte més que discutible, perquè no sé on seria el món si, per avançar, haguéssim esperat a estar tots d'acord. A vegades, per fer una passa, cal fer-ho a contracorrent, amb un esclop i una espardenya. Hi ha oportunitats històriques davant les quals convé equivocar-se, perquè sinó no tornen a passar. No cal tenir el pis acabat per anar-hi a viure quan un té la voluntat i, sobretot, la il·lusió de viure-hi. En un moment a altre cal fer el pas i mai no serà el moment, sempre faltarà una cortina. Anem-hi, ja el decorarem més tard. Quant de temps fa que Espanya ens diu “no és el moment”? Anys?, No, segles! Cada vegada que aixequem la cresta ens la piquen amb algun argument conjuntural: ara els militars, ara el benestar, ara la crisi.

La multilateralitat és bona quan les parts tenen poders semblants, quan es pot discutir de tu a tu, i, sobretot, quan els objectius són comuns. Sinó és així, sempre el més dèbil estarà sota la grapa del més fort i ja sabem que Espanya té la paella pel mànec. Ja sabem que, multilateralment no ens deixaran marxar mai. Per molt forts i molt construïts com a nació i societat que arribem a ser, mai rajoys, cospedals, felipesgonzàlez, sorayas o guerras-raspalladors i, encara menys aznars, no ens permetran de ser lliures per a decidir què volem ser. I la voluntat de voler ser no depèn del pensament d’un tercer, sinó de la nostra força com a poble, de la determinació que demostrem com a tal. Cal evolucionar: l’avi Pujol, com el qualifica Bassets, ja és història per molt que se l’escolti bramar.

Finalment, considerar una frivolitat adolescent l’actitud de Mas ho veig certament ingenu. La ingenuïtat mateixa del qui creu que essent multilaterals solucionarem tots els problemes, la ingenuïtat dels qui ara treuen ara el federalisme com a mal menor davant l’independentisme creixent, quan s’han passat 30 anys amagant-lo sota l’estora. Un federalisme en el qual a Espanya no hi creu ningú. Ja serem federalistes, si convé, des de la independència, quan puguem discutir-ne els termes de tu a tu, multilateralment. Els catalans ja sabem que caçar l’ós a l’abraçada té el risc de sortir-ne esgarrapat, potser molt mal ferit, però si no ho intentem no ho avançarem mai i ell anirà pasturant les nostres arnes amb la mateixa tranquil·litat com ho ha fet els darrers 300 anys. I a l’ós, amic Bassets, cal abraçar-lo en un moment o altre i sempre unilateralment. I doncs, una abraçada!

Dels toros i Espanya

Quan a Catalunya es van prohibir els toros, Espanya es va aixecar en defensa de la “fiesta nacional” en una cridòria on semblava que hi participés tothom mes enllà de l’Algars. Ara, La Vaguardia, per exemple, mostra molta nostàlgia davant dels festejos de Nimes, que sembla que han estat extraordinaris. No hi ha com baixar a la realitat. Alcanyís és la segona ciutat de Terol, amb una població d’una mica més de setze-mil habitants. Aquests dies ha celebrat les festes organitzades pel seu Ajuntament regit pel PP. Ja abans, el cartell d’actes havia despertat suspicàcies i al diari local La Comarca José A. Benavente escrivia: “Mi amigo Roque y yo no salimos de nuestro asombro ante la noticia de que el súper-austero ayuntamiento de Alcañiz quiere gastar en las próximas fiestas de Septiembre unos 25.000 eurillos de nada en una corrida de toros. Es fácil echar cuentas:  en un solo acto que dura unas dos horas y al que puede asistir, como mucho, un 5% de la población se dedica más del 25% del presupuesto de todas las fiestas. ¡Y encima hay que pagar!”. Semblava un mal averany, però acabats els actes, el regidor Nacho Carbó, responsable de “festejos” reconeixia que: “En cuanto a los actos taurinos, el edil reconoció que la asistencia no fue la deseada”.

Bé, no em sembla que la gent d’Alcanyís siguin suspectes d’antiespanyolitat. De fet no tenen res en contra dels toros, però no van a la plaça quan hi ha corrida. El què es pot pensar és que, d’una banda, els toros han estat, i són, una festa elitista que solament es poden permetre uns quants nostàlgics adinerats. De l’altra, que potser la gent ja s’ha cansat d’un espectacle cruent i sanguinari, que per molt d’art que tragini, hauria de plantejar-se la seva existència en una societat civilitzada. Potser la decisió catalana no era tan local, potser França es planteja també la prohibició, potser no es tractava d’un acte anti-espanyol, sinó d’una expressió de maduresa.

Quo vadis, PSC?

Avui m’he mirat, per curiositat i per informar-me, el web del PSC. Com si es tractés d’un Telediario del PP, el tema que preocupa al país en aquests moments, la independència i les seves diverses manifestacions, figura al sisè lloc de les notícies que s’agrupen sota el titular Actualitat. Curiós és que al costat Eva Granados parli de cortines de fum.

Si espatarrant i inexplicable va ser la intervenció del cendrós Rubalcaba a la Festa de la Rosa, els passos que Pere Navarro ha anat donant després de la Diada han estat estranyament desendollats. Només feia uns dies que se li preguntava, al primer secretari, sobre la posició del PSOE davant del Pacte Fiscal. Ell responia que no havíem de preocupar-nos pel PSOE, que arribat el moment donarien el do de pit. Doncs el dia 16 ens el van donar, no el do però si el cop, tot dient-nos que, en cas de demanar la independència ells, ELLS (PSOE+PSC) es posarien contra el poble. Ara, a la seva portada, arraconen el que figura a tots els titulars dels diaris al sisè lloc a la primera plana del web. Aquests gestos demostren solament la por que hi ha davant d’un més que possible avenç de les eleccions i d’un inevitable referèndum. La derrota evident del PSC en uns comicis polaritzats entre la tronada pepera i els partidaris de la secessió, significarà l’enterrament del PSC, afonat amb el flotador punxat del federalisme lligat al coll. Els estrategues del partit semblen haver recuperat les velles cantarelles, com aquella de Raimon Obiols que venia a tort i a dret “l’opció d’esquerres i progressista” mentre en Pujol li guanyava una elecció darrera una altra. No sé veure per enlloc que, des d’aleshores, hagin progressat gaire, ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra. D’esquena al poble s’avança poc. Convenen altres portades.

El futur del Borbó

En els meus anys universitaris vaig tenir un professor  de filosofia, Antonio Marzal, que solia explicar que l’home és l’únic animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el possible per ofegar-se. Una cosa semblant els passa al borbons amb Catalunya: quan en parlen fan tot el possible per ser odiats. En la seva esperpèntica carta ens diu un “això no toca” que es va repetint un segle darrere l’altre: la nostra reivindicació ara no toca, ni demà, ni demà passat, en definitiva, no tocarà mai. Per tant, senyor rei, quan serà el moment? Potser es tracta de recordar la famosa cançoneta, on la llebre espanyola se’ns fot la collita mentre els gossos del rei esmorzen: Senyor rei de Matalgram, / una llebre tinc al camp / que em pastura la verdura / i se'm menja l'enciam. / Què em voldríeu deixar els gossos? / Ara esmorzen...

Mentre Vos, senyor rei, feu el possible per ofegar-vos a les costes catalanes –una terra que mai n’ha volgut de rei, conformant-se amb un compte– deixeu que els cans esmorzin. Així, nosaltres anirem fent i caminarem cap a la independència, per fosca i inconeguda que resulti, i us deixarem a Vos i a la vostra corona covant els ous.

Futbol independent

Escolto aquests dies gent preocupada per saber què passarà amb el futbol si som independents. Curiosament, a Espanya és un argument per a refregar-nos que, si marxem, a quina lliga jugarà el barça. I ho diuen amb un somriure sorneguer, com si fos l’argument definitiu per fer-nos abandonar les nostres aspiracions sobiranistes. Jo em quedo una mica astorat: el dia que siguem independents, ja ens preocuparem l’endemà de saber on jugarem. Mentrestant, a Madrid tots tranquils, perquè el seu somni es farà realitat i el seu estimat Real, “noble y bélico adalid”, guanyarà totes les lligues.

Autòpsia limitada d’una entrevista

Recordeu Psicosi? És aquella pel·lícula del mestre Alfred Hitchcock en què Janet Leigh era terroríficament assassinada a la dutxa del Motel Bates pel personatge brillantment interpretat per Anthony Perkins. Aquella escena es va convertir, i encara dura, en una icona de la por extrema, la que experimenta qualsevol humà quan cau en una situació extrema.

He escoltat dues vegades l’entrevista que el Manel Fuentes va fer el passat dimecres, per Catalunya Ràdio, a la senyora Alícia Sánchez-Camacho. Em sap greu no haver vist la seva gesticulació, allò que avui s’anomena la comunicació no-verbal, i és per això que qualifico aquesta meva autòpsia de limitada. M’he de refiar solament de la veu. Però el to, les vibracions, el volum, l’harmonia, la fluïdesa, la reiteració, el tremolor, el vocabulari i altres variables em permeten fer-me una idea força exacta i concreta de l’estat d’ànim de la senyora Sánchez-Camacho. Sóc així, jo.

D’entre tots els matisos que se’n poden extreure, jo destacaria tres actituds que s’escolten en el conjunt de la seva veu; molt aguda, gairebé estrident amb un punt desagradable a l’orella. El primer és l’advertència. Tots recordem el què ens deien els pares quan volíem emprendre alguna acció que fins aleshores mai no havíem fet i que no agradava gaire. Un enfilall de “ja t’ho has pensat bé...?”, “mira que...”, “ja saps que...”, “mira en tal i en qual què els va passar...”. No són altra cosa que el precedent que, en cas de fracàs, era ineludible: “ja t’ho deia!”. Com qui alliçona una criatura, sense veure la seva edat real, la dirigent del PP ens adverteix, per exemple, que haurem de posar fronteres, que, fixem-nos-hi, posa entre Catalunya i Aragó, València i Balears i no pas amb Espanya. O que ens faran fora d’Europa i llavors què farem, pobrets, llençats inexorablement a la misèria danesa.

Després de l’advertència ve el desafiament. Quan al pati hi havia algun enfrontament, el desafiament previ era inevitable: “ah que no t’atreveixes!”, “va, vine!”, “no ets pas capaç!”, “ah que no tens collons!”. La senyora Sánchez-Camacho llença el seu desafiament, no al poble català, sinó al president; és un desafiament personal, un atac directe a la “masculinitat” del governant: “digui si vol la independència!”, “què farà l’endemà!”, “ja n’estem tips!”.  És aquell estat en què ja hem advertit de les conseqüències, hem llençat la provocació i esperem la resposta del contrari. Un estat de tremolor intern, i a voltes extern, encès per la ràbia, per la insultant xuleria del contrari: “què t’has cregut!”.

Finalment ve la por. La senyora Sánchez-Camacho ja ha advertit, ja ha desafiat però ara arriba l’hora de la veritat: l’enfrontament de debò. Malgrat que un es vegi més fort, més alt i més valent, i al davant tingui algú menut, escanyolit i aparentment pusil·lànime, no pot evitar de pensar que potser té cops amagats. Aleshores ve la por; un estat que precedeix al pànic i que ens pot menar al terror, que és el que expressava la cara Janet Leigh a Psicosi. En els “eh!” dels finals de frase de la la senyora Sánchez-Camacho, s’endevina la histèria d’aquell que perd els papers, és una expressió lletja, gairebé violenta, de mal orador, de la mare que està al caire de la plantofada perquè ja se li han acabat els arguments. Una por que mira de transmetre als altres quan parla de “camins desconeguts”.

Havíem sentit advertiments i desafiaments en la veu dels polítics espanyols, però la por no l’havia percebut, fins aquell dia, com en la veu de la senyora Alícia Sánchez-Camacho. Ara arriba la por, perquè tanta gent al carrer, malgrat es digui que no representen a tots els catalans, no és cap broma i fer-se el sord, aquesta vegada, no sembla la millor actitud. Ens han advertit i amenaçat i no n’hem fet cas; ara ens diuen la por, una por que és d’ells no pas nostra. Estan esporuguits perquè saben bé que sense nosaltres són molt menys, perquè si marxem el seu bo sí que serà una escombraria, perquè sortir d’aquest atzucac sense el principat és una tasca que deixaria Espanya més avall que Grècia. Perquè Europa ens pot dir no avui, però ens dirà que sí demà; o potser, després de tantes ambigüitats, no ens agradarà ser europeus.

Mal els pesi, ja hem clavat la primera plantofada i ha estat amb una contundència que no esperaven i la por els encamina cap al pànic, ara que han de contestar: no havien previst la fortalesa del rival i les cames els tremolen. Encara que no els agradi, el partit ha començat i no és de costellada.

La misèria èpica del PSC

En una fotografia publicada ahir a la pàgina digital d’alguns diaris es veu el “gros” del PSC, Pere Navarro, amb un coixí de flors amb les sigles del seu partit sobre un fons vermell. I res més, cap símbol nacional, cap referència al país. Com diu algú estimat, un Navarro, amb cara de restret avança cap a la penitència.

Després, a la tarda, la gran mani avançava a bots i empentes cap al Parlament per a fregar pels morros de tots els polítics del país (els que hi eren i els que no) que se’ns ha acabat la paciència i, fins i tot el seny. Que ja som grandets i que ja ha arribat l’hora; el mandat és clar: independència. Però el PSC, mossegant-se masoquistament la cua parla encara, per boca de l’Àngel Ros, de federalisme i confederalisme, idees tronades i devastades que només serveixen per emmascarar la pota coixa del PSOEisme del seu partit. Ja vaig referir-me en una altra ocasió de la misèria del PSC i ara els ho recordo: l’allunyament. Em cito a mi mateix: “És la imatge de la por i la desolació, de la solitud més pura, del desafecte dels polítics pel poble. En definitiva, fan pena. Per a ells, sembla el "jorn dels miserables"”. Pretendre que la manifestació d’ahir no era independentista i desentendre-se’n olímpicament, com estant per damunt del poble, és la més pura desraó; o bé dient que sí que ho era, però que ells no s’hi trobaven “còmodes”. No sempre és còmoda la política, perquè els mandats del poble són el què son.

Catalunya necessita el PSC, un partit ensenya del país i el necessitem aquí, no com una extremitat del PSOE per remoure aigües brutes i fer merder. Algú ha d’exhortar els dirigents socialistes perquè, d’una vegada per totes, s’apuntin a Catalunya sense embuts ni mitges paraules, que lluiti amb un poble que té la voluntat de ser.

El tiet de la granota

Ahir, dia 9 de setembre, va morir a Vic el meu tiet Lluís Vilardell. Tenia 94 anys, una vida llarga. Menut, el cabell arrissat, de gestos tranquils i mirada curiosa. Els meus primers records del tiet són difusos, però permanents alhora. Per a mi era el tiet de la granota. De petit, a Taradell, el veia arribar al migdia de treballar de can Benguerel, allà a Marenga. El recordo dinant sol, per l’horari segurament, i marxar de nou cap a la feina. Quan tornava, a la tarda, a l’eixida de casa, sota un cobert, hi arreglava paraigües. A mi em tenia fascinat aquell racó ple d’eines ben ordenades, sobretot una mola que fèiem voltar a tota castanya amb la maneta, amb aquell sorollet afinat que la velocitat treia dels engranatges. Les barnilles de recanvi, posades per mides i menes atreien la mirada i les mans: una barnilla ho podia ser tot en els nostres jocs, fins i tot una poderosa espasa.

La gent, en aquells anys, gastava uns paraigües molt diferents dels d’ara. Mànec i bastó de fusta i amb la tela gruixuda eren estris pesants i robustos. Una paraigua havia de durar molt, i per això hi havia gent que n’arreglava, un ofici avui desaparegut. Aquella feina pacient, i en certa mesura delicada, és la que el tiet Lluís feia amb cura i afició per complementar el sou, magre aleshores. “Lluís! Hi ha la Pepeta de can Prunes! Que diu que si tens el paraigua arreglat!”, era la frase que es repetia a casa pronunciada per la Rafela, l’àvia Teresa (la Valla) o fins i tot la meva mare, perquè aleshores vivíem al pis de dalt.

El tiet de la granota ho aprofitava tot. Llaunes, virolles, volanderes, caragols, barnilles, s’acumulaven en algun racó tot esperant una nova utilitat. Fins i tot culots de cartutx, que en ser de coure devien tenir un valor especial. En Lluís els deixava ben nets, lliures del cartró i altres restes inútils i els guardava en un calaix de fusta. I el plom. Allò sí que em tenia encuriosit. Qualsevol retall d’aquest metall era apreciat, perquè se’n treia molta utilitat en canonades d’aigua, sobretot. El tiet, quan en tenia una certa quantitat, feia foc amb carbó en una petita fornal, hi escalfava un soldador i, per contacte fonia el plom que i en feia petits lingots. Aquell metall gris que es transformava en un líquid platejat i brillant, em fixava la mirada i m’admirava.

Podria explicar més coses del Lluís, però ara em quedo amb aquest record de la meva infantesa, la imatge de l’home discret, posseïdor de secrets útils, curiós i tafaner. Descansi en pau el tiet de la granota.

El premi a qui se’l mereix

Corria l’any 2008 i l’etapa de l’holandès Frank Rijkaard al barça agonitzava després d’uns anys de títols i bons resultats. A la junta de Laporta li calia un revulsiu potent, capaç de rellançar l’equip i tornar la il·lusió als aficionats. L’entrenador era la clau de volta i els noms dels successors havien de ser prou sonors. Des de la rivalitat a través del Chelsea, es va parlar, i amb certa persistència, de José Mourinho i, n’estic segur, hi van haver contactes entre el club i ell. Al final, però, va prevaldre la candidatura d’un home sense experiència, però amb carisma i intel·ligència: Pep Guardiola. I aquí van néixer la psicosi i la misèria de l’home amb un ego com una catedral.

Ja des del Chelsea, però molt més quan va fitxar pel Real Madrid, Mourinho va desenvolupar una animadversió malaltissa pel barça i, sobretot pel Guardiola. Ferit en el més profund de la seva personalitat, convençut de que és el millor del món i part de l’estranger, durant quatre anys va mirar de pervertir l’estructura barcelonista per tal de revertir els èxits del Pep cap el seu equip. Ho va provar de totes les maneres, fins i tot amb agressions físiques, desqualificacions, amenaces a tort i a dret, tot amb la permissivitat de les autoritats esportives. Durant aquest temps es va confondre d’enemic i no va poder, de cap de les maneres, el què havia d’haver perseguit: ser millor que el Pep, guanyar al barça. Mourinho va equivocar l’objectiu, en lloc de lluitar contra l’equip al camp de futbol, es va enfrontar a un home i al món. Cras error. Mentre l’un ha acumulat triomfs i reconeixements, l’altre només n’ha recollit alguna engruna; mentre els homes de l’un obtenien tota mena de premis, els seus es creien rics, bons i guapos. La gran obsessió de Mourinho ha estat el Pep, perquè el sobrepassa en tot formidablement. Mourinho és un pobre noi que solament sap viure a la contra, mentre que el Pep té la grandesa de mirar lluny. Ni punt de comparació.

Ara donen al premi Príncipe de Asturias al Xavi i al Casillas fer seu fair play, per haver pacificat les relacions entre els grans rivals. No vaig per les ombres polítiques que planen per aquest nomenament, que hi són, sinó per reclamar aquest premi pel responsable real de la pau i treva futbolística que vivim: el Pep Guardiola. Desconec, i no penso ni tant sols intentar interpretar el pensament d’un home complex com és el Pep, quines van ser les raons darreres de la seva marxa del club, però conscientment o inconscient ha estat el veritable artífex de la calma actual. En el moment en què va deixar l’equip, al Mourinho li va caure el món damunt del cap i ara vagareja mirant de trobar el seu alter ego: equivocant-se altra vegada, confon el rival. Vist des d’ara i aquí, la renúncia del Pep és la darrera gran victòria sobre Mourinho; ha marcat la diferència entre (i perdoneu l’expressió) un home de collons i collons d’home.

Prebendes urbano-municipals

Ja he escrit més d’una vegada sobre la Guàrdia Urbana del meu poble, Torelló, i ara hi torno. És molt possible que tingui una fixació amb els pobres agents i agentes, però no hi puc fer res, ho admeto. Em ve, possiblement, de quan un guàrdia em va dir que aparqués a 200 m, que així caminaria i estaria més sa; i del moment en què una agenta em va ventar “no em repliqui” quan li vaig demanar explicacions per una multa. Avui, en el meu recorregut habitual a la recerca del diari m’he trobat el cotxe-patrulla ben aparcadet sobre la zona reservada a la parada dels busos. A poc més de 20 metres, la parella de guàrdies baixava tranquil·lament pel carrer de Sant Miquel. He deduït, per la seva actitud i bonhomia, que ni anaven ni venien de cap urgència (sempre addueixen que el cotxe ha de ser a prop d’ells per si passa alguna cosa).

He fet una recerca senzilla. He comprovat que des del lloc de la parada fins l’aparcament del mercat municipal (mesurat al Google Earth) hi ha poc més de 150 m. He buscat les proves físiques que cal per accedir a una plaça d’agent: cal realitzar un circuit d’agilitat, on es tracta de recórrer una pista amb obstacles (saltar una tanca, arrossegar-se, portar un sac de 20 kg, etc.). Consultant els resultats d’aquestes proves veig que els temps estan entre els 16” i els 23”. Per tant, córrer 150 m sense el sac, sense saltar, sense arrossegar-se, sembla lògic que es podria fer en aquest temps. L’atenció d’una urgència vindrà de posem 25”? Per l’autoritat que representen, haurien de donar exemple i demostrar que estan preparats psíquicament i física per a acudir corrents, corrents!, a les emergències; almenys fins el cotxe. A tots ens agrada d’aparcar davant mateix del nostre destí. Les prebendes, exclusions, avantatges o privilegis adjunts a un càrrec no són èticament justificables i provoquen en l’administrat un sentiment de tantsemenfot considerable a l’hora de complir les normes.

Emigrar?

Llegeixo i escolto de fa dies articles i cartes que parlen de joves amb estudis, ben preparats, que se’n van a treballar a l’estranger. Per molts, el destí és Alemanya, un país que avui necessita gent per tirar endavant el seu ressorgir econòmic. La queixa comú és que han de marxar del país perquè aquí no troben feina a l’alçada de les seves possibilitats o aspiracions. Que perdem els diners invertits en la seva educació mentre algú se n’aprofita més enllà de les ratlles del mapa.

La meva reflexió és basa en una sola pregunta: anar a Europa a treballar és anar a treballar a l’estranger? Si pretenem una construcció sòlida d’Europa, amb un camí comú, una unitat forta, no podem considerar que treballar a Alemanya és emigrar. És un error que ens du a considerar que els veïns s’aprofiten de la nostra debilitat, quan el què fan és absorbir el coneixement que d’altra manera resultaria perdut i, a més, donar a aquests joves una experiència que, si tot va bé, potser retornaran al país en un futur proper. Contribuiran així a un traspàs de coneixements i mètodes de treball que d’altra manera no tindríem. El nostre fill, molt possiblement, anirà a treballar a Berlín, on una empresa de nova creació li ha ofert de col·laborar en el seu projecte: hi treballen un noruec, un alemany, un cordovès, un anglès i, sit tot arriba, ell, un català. Entenguem bé per on va el món. Tots preferiríem tenir els fills a prop de casa i sopar amb ells un cop a la setmana. Doncs bé, deixem-los marxar tranquils i nosaltres, el què hem de fer és que, quan estiguin ben ensenyats, puguin plantejar-se de tornar. I això sols ho aconseguirem si posem el què calgui per transformar el país. No ens queixem tant i traurem profit demà del petit sacrifici d’avui.


Publicat a La Vanguardia del dia 7 de setembre de 2012.

Incendiaris per motius econòmics?

La Vanguardia del dilluns, 3 de setembre d’enguany, publica un article titulat “Delinqüents del foc”. Explica que solament el 10% dels incendis són deguts a causes naturals i que la resta són provocats. D’aquests provocats, els intencionats representen el 25% del total. Ja és discutible si l’home forma part o no de la naturalesa, però deixem aquest tema per una altra ocasió. L’article diu (sic): “L’incendiari actua sempre mogut per un mòbil, que sol ser econòmic”. S’entén que l’incendiari és qui provoca intencionadament el foc. I es posen exemples: a Sant Llorenç del Munt, una masovera cala foc al bosc per a fer baixar el preu de la masia i així poder cobrar una indemnització; un pastor d’ovelles que cremava prats a Tordera per a tenir més pastures; i una anciana de Vilanova i la Geltrú que cremava bardisses de la vorera de la carretera per on passejava perquè l’obligaven a caminar per l’asfaltat i temia que l’atropellessin. Un pastor i dues ancianes. Aquestes són les persones que han detingut les fabuloses investigacions de la policia i els agents rurals? I els han detingut per calar foc pels motius “econòmics” que s’exposen? Ja em perdonareu, però més aviat veig pobre gent que no pas algú que espera fer-se milionari. És cert que el dany a vegades és immens. Però si el motiu que addueixen els senyors investigadors, el mòbil com diuen el professionals, és el benefici econòmic no m’estranya que no s’aconsegueixin condemnes. Qualsevol persona amb sentit comú no es creu que algú cremi intencionadament desenes de miler d’hectàrees per fer baixar el preu d’una masoveria, per poder transitar millor o per disposar d’una mica més de pastura. En tot cas es tracta de pobre gent que no han mesurat prou bé les possibles conseqüències del seu acte. Cremar bardisses amb la intenció de fer-se pas, no veig que sigui un mòbil essencialment econòmic. En definitiva, si els resultats de costoses investigacions ha estat aquest, no sé si val la pena de fer-les. Dedicar aquests esforços i recursos a d’altres menesters més profitosos.

L’aviador sonat

Ja vaig escriure en una altra ocasió sobre les opinions de Darío Vidal. Escriu a La Comarca, diari local d’Alcanyís,  una columna titulada “El aviador” que signa amb el títol humil de “Miembro de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luís y la Academia Aragonesa de Gastronomía”. Fot-li al mono, que és de goma! Aleshores, aquest monstre del periodisme d’opinió ens donava la seva versió de la relació de Catalunya amb Espanya. Ara, empès pel mateix esperit prehistòric, dinosàuric diria jo, enfila amb esperpèntica joia l’atac a Alemanya i deixa anar perles com ara (sic) “...los alemanes están intentando por tercera vez someternos y hacernos súbditos del Reich”. I ho diu així, després de despatxar-se dient que Europa va derrotar Alemanya en les dues guerres que ella mateixa va començar i que, per tant... (sic) “algo debimos hacer mal (...) porque Alemania ha desenterrado otra vez el hacha de guerra para someternos”. En definitiva, es veu que pel bo de don Vidal, Alemanya els vol sotmetre!, i que si ho haguéssim fet bé –eliminant-los, potser?– ara no ens veuríem obligats a lliurar-los Granada com vulgars Boabdils ploramiques.

Mentre aquest país del nord només pagava i pagava els FEDER, els MINER i no sé què més, l’aviador volava alt i li semblava tan bé que ni tan sols es recordava de qui era la senyora Merkel; mentre arribés el xec de cada mes... Ara bé, quan el pagano diu prou aleshores és que ens vol destruir i convertir-nos en esclaus d’una idea tronada –del Reich, qui en parla ja sinó els tronats–. No és just don Vidal: mentre vostè vivia a l’ombra de les aportacions alemanyes, malbaratant recursos, malgastant els diners que ells guanyaven suant i estalviant, bé que no protestava i cridava: prou, prou... me’ls acabaré! Però és el que té viure de la subvenció, que al capdavall s’acaba i aleshores el qui subvencionava esdevé el dolent de la pel·lícula i l’acusem d’insolidari, d’invasor i d’escanyapobres. Ens agradi o no, Alemanya té tota la raó del món, s’ha cansat de pagar, ha dit prou i ara vol que tothom visqui del què produeix i que la solidaritat tingui el límit de la barra del qui la rep. I no voldria entrar en comparacions, però més a prop tindria un exemple més fàcil de la situació i que no ha provocat mai cap guerra, encara.

La vella estultícia carpetovetònica campa com una daina a bots i saltirons per les planures hispàniques, i solament li falten les parauletes de l’entranyable i mai ben ponderat alcalde de Zalamea: “pel mànec tenen la paella!”, li agradi o no, don Vidal. Ah! I vigili les seves volades, que tenen pinta de gallinàcies.

L’altre nord

Tinc un amic que, durant l’època d’expansió de la TDT, es dedicava a muntar repetidors i antenes per la geografia d’Osca. Armat amb arnesos i tornavisos es penjava a alçades respectables en els llocs més elevats i inhòspits del territori. Ara, com a bon autònom, a causa dels deutes que l’administració no li paga, s’ha hagut de reconvertir i es dedica a altres tasques més terrenals. En més d’una ocasió havíem parlat de la mala preparació i la ignorància de molts dels anomenats “tècnics”. Me n’explicava anècdotes sucoses. Tota vegada que un ajuntament no se’n sortia amb el seu “tècnic” a l’hora de reparar una instal·lació de radiofreqüència, li van demanar ajuda. Ell es va desplaçar, amb l’empleat municipal, fins el turó on hi havia plantada l’antena i tot l’arsenal d’aparells. Només arribar, el meu amic es va adonar que l’antena estava mal orientada i així li va fer saber al grum de manteniment. Aquest, li va demanar que cap a on l’havia de girar i li va contestar que cap al nord, que era d’on provenia el senyal. Aleshores el sapastre li va preguntar: “¿pa donde, p’allà?, tot assenyalant més o menys cap al sud. Entre esmaperdut i emprenyat l’Enrique li va ventar: “¡No! ¡Este norte no, el otro coño!”.

A l’article que publica el catedràtic Francesc de Carreres, a La Vanguardia del dia 1 de setembre, m’ha recordat immediatament l’anècdota de l’Enrique. Aquest home, polític de cafè, va fundar amb altres il·lustres –Arcadi Espada, Albert Boadella, Félix Ovejero Lucas o Félix de Azúa–  el partit que va acabar sent Ciutadans. Després d’un manifest i una espantada que jo, amb mol de mèrit ja vaig preveure, es van retirar als seus palaus d’hivern a esperar altres temps i a deixar a primera fila els voraços arribistes de torn. Ara escriu “El món a l’inrevés” on demostra on es pot arribar quan es viu d’esquena a la realitat, quan, bo i assegut amb un cohiba en una mà i un whisky a l’altra pontifica sobre el què no sap. No sap...? O tergiversa el què sap? Senyor de Carreras, “No!, Aquest nord no, l’altre collons”.

Cliqueu sobre la imatge de l'article si voleu llegir-lo.

Experts?

Què és en realitat un expert? Segons el diccionari de l’IEC (sic): Versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica. És a dir que, per molt que un hom hagi estudiat, fet màsters, impartit centenars de cursos i conferències, no serà un expert si no té la pràctica de la matèria que tracta. I al contrari, algú sense estudis ni títols pot ser un expert a través de la pràctica. Avui n’hi ha molts d’experts, però del primer grup. Així, a ran de la famosa carmanyola escolar han sorgit desenes de suposats experts en l’estri i les seves possibilitats, però quants d’ells són realment experts? No crec que cap d’ells hagi fet l’ús suficient, continuat i eficient de la carmanyola com per poder considerar-se’n això: un expert. Experta en seria la meva mare, amb 85 anys, sis fills i deu nets, per alguns dels quals encara en prepara de carmanyoles. 70 anys preparant fiambreres: això sí que és una experta! En tots aquests anys cap dels qui hem menjat les seves preparacions no ens hem intoxicat i hem crescut raonablement bé. El meu fill, que aquest any que ve acabarà enginyeria superior a l’UPC, ha viscut els darrers 4 anys amb la seva àvia i s’ha endut a la universitat centenars de carmanyoles, content de la cuina que ella practica.

Qui dels qui opina de carmanyoles avui pot justificar 70 anys de pràctica constant, aportant resultats immaculats...? Possiblement cap de les patums carmanyolenques que avui es dediquen a donar lliçons a la meva mare. En definitiva: aquests personatges es podrien considerar estudiosos de carmanyologia, però cap d’ells es pot considerar realment un expert. Hi ha experts, expertets i cagabandúrries. Molts dels qui s’atorguen el títol estan a la darrera categoria i alguns arriben a l’honrosa d’expertets i gràcies. Ah! I el què val per la carmanyola val per tot!