Ja he escrit més d’una vegada sobre la Guàrdia Urbana del
meu poble, Torelló, i ara hi torno. És molt possible que tingui una fixació amb
els pobres agents i agentes, però no hi puc fer res, ho admeto. Em ve,
possiblement, de quan un guàrdia em va dir que aparqués a 200 m, que així
caminaria i estaria més sa; i del moment en què una agenta em va ventar “no em repliqui” quan li vaig demanar
explicacions per una multa. Avui, en el meu recorregut habitual a la recerca
del diari m’he trobat el cotxe-patrulla ben aparcadet sobre la zona reservada a
la parada dels busos. A poc més de 20 metres, la parella de guàrdies baixava
tranquil·lament pel carrer de Sant Miquel. He deduït, per la seva actitud i
bonhomia, que ni anaven ni venien de cap urgència (sempre addueixen que el
cotxe ha de ser a prop d’ells per si passa alguna cosa).
He fet
una recerca senzilla. He comprovat que des del lloc de la parada fins l’aparcament
del mercat municipal (mesurat al Google Earth) hi ha poc més de 150 m. He
buscat les proves físiques que cal per accedir a una plaça d’agent: cal
realitzar un circuit d’agilitat, on es tracta de recórrer una pista amb
obstacles (saltar una tanca, arrossegar-se, portar un sac de 20 kg, etc.).
Consultant els resultats d’aquestes proves veig que els temps estan entre els
16” i els 23”. Per tant, córrer 150 m sense el sac, sense saltar, sense
arrossegar-se, sembla lògic que es podria fer en aquest temps. L’atenció d’una
urgència vindrà de posem 25”? Per l’autoritat que representen, haurien de donar
exemple i demostrar que estan preparats psíquicament i física per a acudir
corrents, corrents!, a les emergències; almenys fins el cotxe. A tots ens
agrada d’aparcar davant mateix del nostre destí. Les prebendes, exclusions,
avantatges o privilegis adjunts a un càrrec no són èticament justificables i
provoquen en l’administrat un sentiment de tantsemenfot
considerable a l’hora de complir les normes.
