dimecres, 5 de setembre de 2012

Emigrar?


Llegeixo i escolto de fa dies articles i cartes que parlen de joves amb estudis, ben preparats, que se’n van a treballar a l’estranger. Per molts, el destí és Alemanya, un país que avui necessita gent per tirar endavant el seu ressorgir econòmic. La queixa comú és que han de marxar del país perquè aquí no troben feina a l’alçada de les seves possibilitats o aspiracions. Que perdem els diners invertits en la seva educació mentre algú se n’aprofita més enllà de les ratlles del mapa.
La meva reflexió és basa en una sola pregunta: anar a Europa a treballar és anar a treballar a l’estranger? Si pretenem una construcció sòlida d’Europa, amb un camí comú, una unitat forta, no podem considerar que treballar a Alemanya és emigrar. És un error que ens du a considerar que els veïns s’aprofiten de la nostra debilitat, quan el què fan és absorbir el coneixement que d’altra manera resultaria perdut i, a més, donar a aquests joves una experiència que, si tot va bé, potser retornaran al país en un futur proper. Contribuiran així a un traspàs de coneixements i mètodes de treball que d’altra manera no tindríem. El nostre fill, molt possiblement, anirà a treballar a Berlín, on una empresa de nova creació li ha ofert de col·laborar en el seu projecte: hi treballen un noruec, un alemany, un cordovès, un anglès i, sit tot arriba, ell, un català. Entenguem bé per on va el món. Tots preferiríem tenir els fills a prop de casa i sopar amb ells un cop a la setmana. Doncs bé, deixem-los marxar tranquils i nosaltres, el què hem de fer és que, quan estiguin ben ensenyats, puguin plantejar-se de tornar. I això sols ho aconseguirem si posem el què calgui per transformar el país. No ens queixem tant i traurem profit demà del petit sacrifici d’avui.


Publicat a La Vanguardia del dia 7 de setembre de 2012.