Llegeixo i escolto de fa dies articles i cartes que parlen
de joves amb estudis, ben preparats, que se’n van a treballar a l’estranger.
Per molts, el destí és Alemanya, un país que avui necessita gent per tirar
endavant el seu ressorgir econòmic. La queixa comú és que han de marxar del
país perquè aquí no troben feina a l’alçada de les seves possibilitats o
aspiracions. Que perdem els diners invertits en la seva educació mentre algú se
n’aprofita més enllà de les ratlles del mapa.
La
meva reflexió és basa en una sola pregunta: anar a Europa a treballar és anar a
treballar a l’estranger? Si pretenem una construcció sòlida d’Europa, amb un
camí comú, una unitat forta, no podem considerar que treballar a Alemanya és
emigrar. És un error que ens du a considerar que els veïns s’aprofiten de la
nostra debilitat, quan el què fan és absorbir el coneixement que d’altra manera
resultaria perdut i, a més, donar a aquests joves una experiència que, si tot
va bé, potser retornaran al país en un futur proper. Contribuiran així a un traspàs
de coneixements i mètodes de treball que d’altra manera no tindríem. El nostre
fill, molt possiblement, anirà a treballar a Berlín, on una empresa de nova
creació li ha ofert de col·laborar en el seu projecte: hi treballen un noruec,
un alemany, un cordovès, un anglès i, sit tot arriba, ell, un català. Entenguem
bé per on va el món. Tots preferiríem tenir els fills a prop de casa i sopar
amb ells un cop a la setmana. Doncs bé, deixem-los marxar tranquils i
nosaltres, el què hem de fer és que, quan estiguin ben ensenyats, puguin
plantejar-se de tornar. I això sols ho aconseguirem si posem el què calgui per
transformar el país. No ens queixem tant i traurem profit demà del petit
sacrifici d’avui.Publicat a La Vanguardia del dia 7 de setembre de 2012.
