dilluns, 24 de setembre de 2012

Baladrers!


És dissabte al matí i ens llevem mandrosos. Engego la ràdio i sento els primers esgarips de la Cóppulo al seu programa El suplement: em desperto d’immediat i em poso ferms com a la mili quan, després de diana, passaven llista al pati. Al pobre Pere Tàpias ni se’l sent enmig de la cridòria estrident de la doctora. Els brams de la Còppulo se’m confonen amb els de la Núria Coll el dia abans a La Tribu, defensant la seva fe en els aliments “naturals” contra els transgènics. Amb poca o nul·la gestió de les emocions (una expressió aquesta que odio) bramula contra el pobre Abel Mariné, que amb científica calma mira d’apaivagar el nerviosisme desbocat de la periodista. No cal parlar d’ Els optimistes amb l’histriònic i no menys histèric Àngel Llàcer, que cada dia, cada dia!, ens obsequia amb tons tant aguts, esgarrifosos i baladrers que gairebé esventren els tremolosos altaveus del transistor.
Hi ha dos defectes a la ràdio d’avui que detesto: els crits que ja he descrit amb profusió i mala baba aquí i les interrupcions de l’entrevistador a l’entrevistat, una pràctica que tan el Manel Fuentes com la pròpia Sílvia Còppulo, entre d’altres, practiquen amb assiduïtat i dedicació. Interrupcions que moltes vegades serveixen per a entaforar entre les respostes del convidat les opinions personals del locutor. Penso que quan un fa una entrevista és per deixar parlar, especialment, al convidat i no per a establir-hi una discussió de cafè.
Acabant, no deixa de ser enervant un xiscle, ni que vingui d’una gola doctorada, o haver de suportar talls al discurs de l’entrevistat, ni que un sigui presentador-estrella.