És dissabte al matí i ens llevem mandrosos. Engego la ràdio
i sento els primers esgarips de la Cóppulo al seu programa El suplement: em desperto d’immediat i em poso ferms com a la mili
quan, després de diana, passaven llista al pati. Al pobre Pere Tàpias ni se’l
sent enmig de la cridòria estrident de la doctora. Els brams de la Còppulo se’m
confonen amb els de la Núria Coll el dia abans a La Tribu, defensant la seva fe en els aliments “naturals” contra
els transgènics. Amb poca o nul·la gestió de les emocions (una expressió aquesta
que odio) bramula contra el pobre Abel Mariné, que amb científica calma mira d’apaivagar
el nerviosisme desbocat de la periodista. No cal parlar d’ Els optimistes amb l’histriònic i no menys histèric Àngel Llàcer,
que cada dia, cada dia!, ens obsequia amb tons tant aguts, esgarrifosos i
baladrers que gairebé esventren els tremolosos altaveus del transistor.
Hi ha dos defectes a la ràdio d’avui que detesto: els crits
que ja he descrit amb profusió i mala baba aquí i les interrupcions de l’entrevistador
a l’entrevistat, una pràctica que tan el Manel Fuentes com la pròpia Sílvia
Còppulo, entre d’altres, practiquen amb assiduïtat i dedicació. Interrupcions
que moltes vegades serveixen per a entaforar entre les respostes del convidat
les opinions personals del locutor. Penso que quan un fa una entrevista és per
deixar parlar, especialment, al convidat i no per a establir-hi una discussió de
cafè.
Acabant,
no deixa de ser enervant un xiscle, ni que vingui d’una gola doctorada, o haver de suportar
talls al discurs de l’entrevistat, ni que un sigui presentador-estrella.
