divendres, 7 de setembre de 2012

El premi a qui se’l mereix


Corria l’any 2008 i l’etapa de l’holandès Frank Rijkaard al barça agonitzava després d’uns anys de títols i bons resultats. A la junta de Laporta li calia un revulsiu potent, capaç de rellançar l’equip i tornar la il·lusió als aficionats. L’entrenador era la clau de volta i els noms dels successors havien de ser prou sonors. Des de la rivalitat a través del Chelsea, es va parlar, i amb certa persistència, de José Mourinho i, n’estic segur, hi van haver contactes entre el club i ell. Al final, però, va prevaldre la candidatura d’un home sense experiència, però amb carisma i intel·ligència: Pep Guardiola. I aquí van néixer la psicosi i la misèria de l’home amb un ego com una catedral.
Ja des del Chelsea, però molt més quan va fitxar pel Real Madrid, Mourinho va desenvolupar una animadversió malaltissa pel barça i, sobretot pel Guardiola. Ferit en el més profund de la seva personalitat, convençut de que és el millor del món i part de l’estranger, durant quatre anys va mirar de pervertir l’estructura barcelonista per tal de revertir els èxits del Pep cap el seu equip. Ho va provar de totes les maneres, fins i tot amb agressions físiques, desqualificacions, amenaces a tort i a dret, tot amb la permissivitat de les autoritats esportives. Durant aquest temps es va confondre d’enemic i no va poder, de cap de les maneres, el què havia d’haver perseguit: ser millor que el Pep, guanyar al barça. Mourinho va equivocar l’objectiu, en lloc de lluitar contra l’equip al camp de futbol, es va enfrontar a un home i al món. Cras error. Mentre l’un ha acumulat triomfs i reconeixements, l’altre només n’ha recollit alguna engruna; mentre els homes de l’un obtenien tota mena de premis, els seus es creien rics, bons i guapos. La gran obsessió de Mourinho ha estat el Pep, perquè el sobrepassa en tot formidablement. Mourinho és un pobre noi que solament sap viure a la contra, mentre que el Pep té la grandesa de mirar lluny. Ni punt de comparació.
Ara donen al premi Príncipe de Asturias al Xavi i al Casillas fer seu fair play, per haver pacificat les relacions entre els grans rivals. No vaig per les ombres polítiques que planen per aquest nomenament, que hi són, sinó per reclamar aquest premi pel responsable real de la pau i treva futbolística que vivim: el Pep Guardiola. Desconec, i no penso ni tant sols intentar interpretar el pensament d’un home complex com és el Pep, quines van ser les raons darreres de la seva marxa del club, però conscientment o inconscient ha estat el veritable artífex de la calma actual. En el moment en què va deixar l’equip, al Mourinho li va caure el món damunt del cap i ara vagareja mirant de trobar el seu alter ego: equivocant-se altra vegada, confon el rival. Vist des d’ara i aquí, la renúncia del Pep és la darrera gran victòria sobre Mourinho; ha marcat la diferència entre (i perdoneu l’expressió) un home de collons i collons d’home.