diumenge, 30 de setembre de 2012

La immensa majoria


Aquestes tres paraules, pronunciades sempre per polítics populosos, voldria ser el paradigma de la democràcia i per això s’invoca sempre a la majoria silenciosa quan es tracta d’erigir-se en portaveu d’aquest nombre de votants indefinit. De fet, ningú no ha quantificat mai ni la “immensa majoria” ni la “majoria silenciosa”. Ara, Mariano Rajoy, des de la llunyania nord-americana invoca als espanyols que no es manifesten, una altra majoria inquantificable. El PP, a Catalunya, no fa ara altra cosa que dir que tots aquells que es consideren catalans i espanyols es manifestin. Bona coherència: els uns, a Calalunya que sí a sortir al carrer, els altres no a Espanya.
Si existeix aquesta majoria silenciosa, convindria fer-ne un estudi profund del perquè es manté en silenci. Fóra interessant constatar quants no es mobilitzarien ni que se’ls cremés la casa, quants viuen al marge dels destins comuns, quants estan desencantats de la política. Potser els qui l’invoquen s’adonarien aleshores de que potser més val deixar-los on són, no fóra el cas que, si es mobilitzessis, les coses els anirien pitjor. És certament el discurs del desesperat, d’aquell qui no té confiança ni tan sols en els seus, dels qui necessiten justificar el seu fracàs a l’hora d’atraure un gruix prou important de votants al camp del seu programa. No voldria pas donar la impressió de menysprear aquells qui, amb un criteri madurat, opten pel silenci. Ben al contrari, defensar-los dels qui els volen donar una veu sense cap dret a fer-se’n l’altaveu.
En qualsevol cas, si un vol oposar la “immensa majoria” que no es manifesta, a la “immensa minoria” que sí que ho fa, no en traurà gaire res: malgrat tot, les posicions d’ambdues són clares. I és demagògic oposar la primera a una manifestació 1,5 milions.