divendres, 5 d’octubre de 2012

Els bisbes estan inquiets


Llegeixo (sic): “Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud”. Deixant a part la penúria de l’argument sobre unitat de cultura, nació i història, no em sorprèn que els bisbes estiguin “inquiets”: sempre que el món es mou, tremolen. Perquè? És que els perilla alguna cosa? Ja ho és el document de penós, però l’actitud i les formes de Juan Antonio Martínez Camino, Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, és el que produeixen inquietud a qualsevol ciutadà que creu, no necessàriament en la fe cristiana. Perquè aquests senyors no transmeten preocupació pels seus fidels, sinó per ells mateixos i pel seu status, en una elit espanyola que perdura des dels anys de la inquisició. Instal·lats sota el pali, creuen que són ells “la paraula”, alliçonen a tort i a dret i ens plantifiquen al davant el Sancristo Gros cada vegada que se’ls prem el cul.
Se’ls veu el llautó, senyors bisbes, els tremola el birret. Cal posar-se de cara al vent encara que ens esquitxi l’escuma del canvi, perquè de cul, senyors bisbes, no s’avança.