Llegeixo (sic): “Ninguno de los pueblos o
regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es
hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y
política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas
a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud”.
Deixant a part la penúria de l’argument sobre unitat de cultura, nació i
història, no em sorprèn que els bisbes estiguin “inquiets”: sempre que el món
es mou, tremolen. Perquè? És que els perilla alguna cosa? Ja ho és el document
de penós, però l’actitud i les formes de Juan Antonio Martínez Camino, Secretario
General de la Conferencia Episcopal Española, és el que produeixen inquietud a
qualsevol ciutadà que creu, no necessàriament en la fe cristiana. Perquè
aquests senyors no transmeten preocupació pels seus fidels, sinó per ells
mateixos i pel seu status, en una elit espanyola que perdura des dels anys de
la inquisició. Instal·lats sota el pali, creuen que són ells “la paraula”,
alliçonen a tort i a dret i ens plantifiquen al davant el Sancristo Gros cada
vegada que se’ls prem el cul.
Se’ls veu el llautó, senyors bisbes, els tremola el birret. Cal
posar-se de cara al vent encara que ens esquitxi l’escuma del canvi, perquè de
cul, senyors bisbes, no s’avança.
