dimecres, 12 de setembre de 2012

La misèria èpica del PSC


En una fotografia publicada ahir a la pàgina digital d’alguns diaris es veu el “gros” del PSC, Pere Navarro, amb un coixí de flors amb les sigles del seu partit sobre un fons vermell. I res més, cap símbol nacional, cap referència al país. Com diu algú estimat, un Navarro, amb cara de restret avança cap a la penitència.
Després, a la tarda, la gran mani avançava a bots i empentes cap al Parlament per a fregar pels morros de tots els polítics del país (els que hi eren i els que no) que se’ns ha acabat la paciència i, fins i tot el seny. Que ja som grandets i que ja ha arribat l’hora; el mandat és clar: independència. Però el PSC, mossegant-se masoquistament la cua parla encara, per boca de l’Àngel Ros, de federalisme i confederalisme, idees tronades i devastades que només serveixen per emmascarar la pota coixa del PSOEisme del seu partit. Ja vaig referir-me en una altra ocasió de la misèria del PSC i ara els ho recordo: l’allunyament. Em cito a mi mateix: “És la imatge de la por i la desolació, de la solitud més pura, del desafecte dels polítics pel poble. En definitiva, fan pena. Per a ells, sembla el "jorn dels miserables"”. Pretendre que la manifestació d’ahir no era independentista i desentendre-se’n olímpicament, com estant per damunt del poble, és la més pura desraó; o bé dient que sí que ho era, però que ells no s’hi trobaven “còmodes”. No sempre és còmoda la política, perquè els mandats del poble són el què son.
Catalunya necessita el PSC, un partit ensenya del país i el necessitem aquí, no com una extremitat del PSOE per remoure aigües brutes i fer merder. Algú ha d’exhortar els dirigents socialistes perquè, d’una vegada per totes, s’apuntin a Catalunya sense embuts ni mitges paraules, que lluiti amb un poble que té la voluntat de ser.