Les argumentacions mínimament presentables que aquests dies
s’esgrimeixen contra la independència de Catalunya, provinents de l’Estat
Espanyol, es basen en la Constitució com a referent legal i llei de lleis. Una
constitució que, si bé alguns gosen dir que és modificable, no es pot canviar
perquè ara no és hora. La Constitució, en lloc de ser un instrument és una
finalitat, un final de trajecte on el tren topa i descarrila –i compte!, que et
faràs mal!–.
No trobo res més vil i menyspreable que llençar l’exèrcit contra
el poble. El mandatari que gosa fer una cosa semblant, hauria de ser jutjat i
condemnat per les lleis internacionals. L’exèrcit ha estat bastit per defensar
el poble, no fotem. Per atonyinar-nos quan “no creiem” ja hi ha la policia.
Doncs bé, la constitució, com l’exèrcit, no es pot llençar contra els ciutadans,
i si es fa, hauria de ser delicte. Si la Constitució s’adapta a la ciutadania
bé, si és al revés, malament.
Què passa doncs amb els dirigents espanyols? Mentre hi va
haver en Franco era fàcil: ell era la constitució, la llei i la democràcia
(orgànica). Tothom tenia un referent segur, un mur on tots els poders, civil i
polític, es recolzaven. Quan el dictador va morir i la democràcia es va obrir
pas, tot va trontollar fins arribar a la situació provocada pel 23F. Va ser aleshores
quan la classe política espanyola va veure la llum i va virar: va substituir en Franco
per la Constitució i vinga que això no ha estat res. I així durant 30 anys.
Cada vegada que Catalunya demanava més autonomia, Espanya contestava amb la
Constitució. I ara igual: estem com estàvem amb en Franco, perquè Espanya no ha
entès que en democràcia res no és inamovible i que només cal la voluntat del
poble per canviar les coses. És precisament aquest principi el que sustenta la
democràcia: el poder del poble per organitzar-se. Però això no val per algú com
la senyora Cospedal que contesta amb un “no toleraremos” o “defenderemos a ultranza”
a les aspiracions catalanes d’independència.
Podríem
dir que un pot estar immòbil, que ara, en aquest moment no es mou. Però no és
aconsellable ser amòbil, mancat de moviment, tal com semblen els polítics
espanyols. Perquè si un té la desgràcia de ser amòbil és segur que acabarà
rostit pel sol, rosegat pel vent i corcat per la pluja. Una desgràcia, vaja.
