dijous, 27 de setembre de 2012

Immòbil / amòbil


Les argumentacions mínimament presentables que aquests dies s’esgrimeixen contra la independència de Catalunya, provinents de l’Estat Espanyol, es basen en la Constitució com a referent legal i llei de lleis. Una constitució que, si bé alguns gosen dir que és modificable, no es pot canviar perquè ara no és hora. La Constitució, en lloc de ser un instrument és una finalitat, un final de trajecte on el tren topa i descarrila –i compte!, que et faràs mal!–.
No trobo res més vil i menyspreable que llençar l’exèrcit contra el poble. El mandatari que gosa fer una cosa semblant, hauria de ser jutjat i condemnat per les lleis internacionals. L’exèrcit ha estat bastit per defensar el poble, no fotem. Per atonyinar-nos quan “no creiem” ja hi ha la policia. Doncs bé, la constitució, com l’exèrcit, no es pot llençar contra els ciutadans, i si es fa, hauria de ser delicte. Si la Constitució s’adapta a la ciutadania bé, si és al revés, malament.
Què passa doncs amb els dirigents espanyols? Mentre hi va haver en Franco era fàcil: ell era la constitució, la llei i la democràcia (orgànica). Tothom tenia un referent segur, un mur on tots els poders, civil i polític, es recolzaven. Quan el dictador va morir i la democràcia es va obrir pas, tot va trontollar fins arribar a la situació provocada pel 23F. Va ser aleshores quan la classe política espanyola va veure la llum i va virar: va substituir en Franco per la Constitució i vinga que això no ha estat res. I així durant 30 anys. Cada vegada que Catalunya demanava més autonomia, Espanya contestava amb la Constitució. I ara igual: estem com estàvem amb en Franco, perquè Espanya no ha entès que en democràcia res no és inamovible i que només cal la voluntat del poble per canviar les coses. És precisament aquest principi el que sustenta la democràcia: el poder del poble per organitzar-se. Però això no val per algú com la senyora Cospedal que contesta amb un “no toleraremos” o “defenderemos a ultranza” a les aspiracions catalanes d’independència.
Podríem dir que un pot estar immòbil, que ara, en aquest moment no es mou. Però no és aconsellable ser amòbil, mancat de moviment, tal com semblen els polítics espanyols. Perquè si un té la desgràcia de ser amòbil és segur que acabarà rostit pel sol, rosegat pel vent i corcat per la pluja. Una desgràcia, vaja.