En els meus anys universitaris vaig tenir un professor de filosofia, Antonio Marzal, que solia
explicar que l’home és l’únic animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el
possible per ofegar-se. Una cosa semblant els passa al borbons amb Catalunya:
quan en parlen fan tot el possible per ser odiats. En la seva esperpèntica
carta ens diu un “això no toca” que es va repetint un segle darrere l’altre: la
nostra reivindicació ara no toca, ni demà, ni demà passat, en definitiva, no
tocarà mai. Per tant, senyor rei, quan serà el moment? Potser es tracta de
recordar la famosa cançoneta, on la llebre espanyola se’ns fot la collita
mentre els gossos del rei esmorzen: Senyor
rei de Matalgram, / una llebre tinc al camp / que em pastura la verdura / i
se'm menja l'enciam. / Què em voldríeu deixar els gossos? / Ara esmorzen...
Mentre
Vos, senyor rei, feu el possible per ofegar-vos a les costes catalanes –una
terra que mai n’ha volgut de rei, conformant-se amb un compte– deixeu que els cans
esmorzin. Així, nosaltres anirem fent i caminarem cap a la independència,
per fosca i inconeguda que resulti, i us deixarem a Vos i a la vostra corona covant
els ous.
