dijous, 4 d’octubre de 2012

On ha quedat Tahrir?


No vaig poder veure la notícia sencera, però es veia una taula en què membres salafistes egipcis (?) s’havien entrevistat amb dones del país, ja fa uns mesos, arran de la pujada al poder de partits religiosos provinents de la primavera àrab. Pel què es veu, en aquella trobada, els musulmans s’havien compromès a garantir els drets de les dones en la nova constitució. Sembla que les coses no van per aquí i que en aquests països –Tunísia, Egipte, Líbia– les velles lleis de Mahoma presidiran les del poble.
Quan van començar aquelles “primaveres”, molts progres es van apuntar a aquelles enormes concentracions de gent que protestaven contra un poder ofegador i tirànic per reclamar els seus drets, sobretot els dels joves al treball. Gent dels moviments d’indignats i altres van fer seves consignes i mètodes sense, crec jo, conèixer per on anaven realment les coses, qui movia els fils i, sobretot, sense saber res d’una cultura i una manera d’entendre la vida que són molt diferents. Per poc que un hagi viatjat per països dels nord d’Àfrica de religió musulmana, es dóna compte de seguida que les diferències culturals són importants i que els condicionants són enormes. No implica això que no puguem comprendre els seus costums, la seva religió, la seva visió del dia a dia. Un arriba a capir, per poc esforç que hi posi, els perquè de moltes coses. Tot un altre exercici és acceptar-ho des dels nostres valors occidentals guanyats a base de patacades durant segles. En definitiva, un arriba a convèncer-se de què mentre els uns han avançat, els altres han maldat per quedar-se enrere.
És per això que, penso, es va errar el tret i encara es continua errant en defensar actituds i moviments com Hamas, facilitant-los comprensió i recolzament sense preguntes. Ni Israel és el mal de món ni els palestins són ànimes pures. Ara, resulta que aquells Germans Musulmans, en teoria moderats, no ho eren ni molt menys tant i retornen ràpidament a allò que el pitjor masclisme representa: l’anorreament de la dona com a ésser individual i lliure. Què en farem ara d’aquells esgarips a favor de Tahrir? Els deixarem en la boca de les seves dones en un rictus congelat?


Publicat a la Vanguardia 09/10/2012