dijous, 20 de setembre de 2012

Dels toros i Espanya


Quan a Catalunya es van prohibir els toros, Espanya es va aixecar en defensa de la “fiesta nacional” en una cridòria on semblava que hi participés tothom mes enllà de l’Algars. Ara, La Vaguardia, per exemple, mostra molta nostàlgia davant dels festejos de Nimes, que sembla que han estat extraordinaris. No hi ha com baixar a la realitat. Alcanyís és la segona ciutat de Terol, amb una població d’una mica més de setze-mil habitants. Aquests dies ha celebrat les festes organitzades pel seu Ajuntament regit pel PP. Ja abans, el cartell d’actes havia despertat suspicàcies i al diari local La Comarca José A. Benavente escrivia: “Mi amigo Roque y yo no salimos de nuestro asombro ante la noticia de que el súper-austero ayuntamiento de Alcañiz quiere gastar en las próximas fiestas de Septiembre unos 25.000 eurillos de nada en una corrida de toros. Es fácil echar cuentas:  en un solo acto que dura unas dos horas y al que puede asistir, como mucho, un 5% de la población se dedica más del 25% del presupuesto de todas las fiestas. ¡Y encima hay que pagar!”. Semblava un mal averany, però acabats els actes, el regidor Nacho Carbó, responsable de “festejos” reconeixia que: “En cuanto a los actos taurinos, el edil reconoció que la asistencia no fue la deseada”.
Bé, no em sembla que la gent d’Alcanyís siguin suspectes d’antiespanyolitat. De fet no tenen res en contra dels toros, però no van a la plaça quan hi ha corrida. El què es pot pensar és que, d’una banda, els toros han estat, i són, una festa elitista que solament es poden permetre uns quants nostàlgics adinerats. De l’altra, que potser la gent ja s’ha cansat d’un espectacle cruent i sanguinari, que per molt d’art que tragini, hauria de plantejar-se la seva existència en una societat civilitzada. Potser la decisió catalana no era tan local, potser França es planteja també la prohibició, potser no es tractava d’un acte anti-espanyol, sinó d’una expressió de maduresa.