Quan a Catalunya es van prohibir els toros, Espanya es va
aixecar en defensa de la “fiesta nacional”
en una cridòria on semblava que hi participés tothom mes enllà de l’Algars.
Ara, La Vaguardia, per exemple, mostra molta nostàlgia davant dels festejos de
Nimes, que sembla que han estat extraordinaris. No hi ha com baixar a la
realitat. Alcanyís és la segona ciutat de Terol, amb una població d’una mica
més de setze-mil habitants. Aquests dies ha celebrat les festes organitzades
pel seu Ajuntament regit pel PP. Ja abans, el cartell d’actes havia despertat
suspicàcies i al diari local La Comarca José A. Benavente escrivia: “Mi amigo Roque y yo no salimos de nuestro asombro ante la noticia de
que el súper-austero ayuntamiento de Alcañiz quiere gastar en las próximas
fiestas de Septiembre unos 25.000 eurillos de nada en una corrida de toros. Es
fácil echar cuentas: en un solo acto que dura unas dos horas y al que
puede asistir, como mucho, un 5% de la población se dedica más del 25% del
presupuesto de todas las fiestas. ¡Y encima hay que pagar!”.
Semblava un mal averany, però acabats els actes, el regidor Nacho Carbó,
responsable de “festejos” reconeixia
que: “En cuanto a los actos taurinos, el edil reconoció que la asistencia no fue la
deseada”.
Bé, no
em sembla que la gent d’Alcanyís siguin suspectes d’antiespanyolitat. De fet no
tenen res en contra dels toros, però no van a la plaça quan hi ha corrida. El què es pot pensar és que, d’una
banda, els toros han estat, i són, una festa elitista que solament es poden
permetre uns quants nostàlgics adinerats. De l’altra, que potser la gent ja s’ha
cansat d’un espectacle cruent i sanguinari, que per molt d’art que tragini,
hauria de plantejar-se la seva existència en una societat civilitzada. Potser
la decisió catalana no era tan local, potser França es planteja també la
prohibició, potser no es tractava d’un acte anti-espanyol, sinó d’una expressió
de maduresa.
