dijous, 4 d’octubre de 2012

Els errors de de Carreras


A vegades, quan les coses se’ns giren i la cerca d'arguments es fa feixuga, caiem en l’error de deixar de pensar amb el cap per fer-ho amb altres parts del cos gens recomanables pel debat. He llegit sempre amb atenció les opinions del Francesc de Carreras perquè són el contrapunt necessari per a completar opinions. També he de dir que no és sant de la meva devoció des de l’escampada de Ciutadans amb totes les patums fundadores (Espada, Boadella, etc.), una deserció gens honrosa.
Fetes aquestes apreciacions, el darrer article a La Vanguardia descriu com a errors certes decisions del President Mas. Primer, la suposada ingenuïtat de Mas en presentar el Pacte fiscal con a condició indispensable per a un acord. Segon, iniciar ara, en plena crisi, “aventures incertes” agitant la por del capital. Tercer invocar la consulta malgrat la llei espanyola. I per acabar, oblidar els dos grans partits estatals: PP i PSOE. El President no era cap ingenu quan va anar a Madrid amb la seva proposta; qui va ser un babau va ser Rajoy qui, tancant-se totalment en banda, donava la facilitat a Mas per continuar endavant. Les aventures ho són sempre d'incertes  tan si hi ha crisi com si no. Potser el curt termini és el què ofusca de Carreras, i ho demostra quan parla de què Catalunya no seria viable si no és llar termini: doncs això és el que volem; no cal córrer i estem disposats al sacrifici, potser. La consulta no és contra la llei, sinó que, evidentment, la democràcia està per damunt de tot estat de dret, a Europa i a tot arreu. O és que no és la veu de poble qui se’n dona el marc? Només faltaria que la llei de lleis estigués per sobre de la voluntat popular: quina democràcia! Finalment, no es tracta de prescindir olímpicament de PP i PSOE, sinó que són ells qui s’autoexclouen en negar-se en rodó a discutir qualsevol mena de solució i no acceptant el problema. Per acabar, que cal tenir por del President Mas perquè (sic) “en política sempre cal tenir por dels profetes i dels visionaris, dels imprudents i dels insensats” és merament una estultícia. Torni’m al cap senyor de Carreras i ens aportarà millors arguments que no pas baixant als peus de les visions que, de tan usades, sonen a llufa.