A vegades, quan les coses se’ns giren i la cerca d'arguments es fa feixuga, caiem en l’error de deixar de pensar amb el cap per fer-ho amb
altres parts del cos gens recomanables pel debat. He llegit sempre amb atenció
les opinions del Francesc de Carreras perquè són el contrapunt necessari per a
completar opinions. També he de dir que no és sant de la meva devoció des de l’escampada
de Ciutadans amb totes les patums fundadores (Espada, Boadella, etc.), una
deserció gens honrosa.
Fetes aquestes apreciacions, el darrer article a La Vanguardia
descriu com a errors certes decisions del President Mas. Primer, la suposada ingenuïtat
de Mas en presentar el Pacte fiscal con a condició indispensable per a un
acord. Segon, iniciar ara, en plena crisi, “aventures incertes” agitant la por
del capital. Tercer invocar la consulta malgrat la llei espanyola. I per
acabar, oblidar els dos grans partits estatals: PP i PSOE. El President no era
cap ingenu quan va anar a Madrid amb la seva proposta; qui va ser un babau va
ser Rajoy qui, tancant-se totalment en banda, donava la facilitat a Mas per
continuar endavant. Les aventures ho són sempre d'incertes tan si hi ha crisi
com si no. Potser el curt termini és el què ofusca de Carreras, i ho demostra
quan parla de què Catalunya no seria viable si no és llar termini: doncs això
és el que volem; no cal córrer i estem disposats al sacrifici, potser. La
consulta no és contra la llei, sinó que, evidentment, la democràcia està per
damunt de tot estat de dret, a Europa i a tot arreu. O és que no és la veu de
poble qui se’n dona el marc? Només faltaria que la llei de lleis estigués per
sobre de la voluntat popular: quina democràcia! Finalment, no es tracta de
prescindir olímpicament de PP i PSOE, sinó que són ells qui s’autoexclouen en
negar-se en rodó a discutir qualsevol mena de solució i no acceptant el problema.
Per acabar, que cal tenir por del President Mas perquè (sic) “en política sempre cal tenir por dels
profetes i dels visionaris, dels imprudents i dels insensats” és merament
una estultícia. Torni’m al cap senyor de Carreras i ens aportarà millors
arguments que no pas baixant als peus de les visions que, de tan usades, sonen
a llufa.
