En un article al blog El alfiler
y el elefente del 21 de setembre, Lluís Bassets parla com un professor dels
d'abans a classe: parteixo de què jo, com a tal, sóc posseïdor de la veritat i
des d'aquí desenvolupo un reguitzell d'arguments, l'única finalitat dels quals
no és altra que justificar un principi indiscutible; en aquest cas, la
multilateralitat. Un concepte més que discutible, perquè no sé on seria el món
si, per avançar, haguéssim esperat a estar tots d'acord. A vegades, per fer una
passa, cal fer-ho a contracorrent, amb un esclop i una espardenya. Hi ha
oportunitats històriques davant les quals convé equivocar-se, perquè sinó no
tornen a passar. No cal tenir el pis acabat per anar-hi a viure quan un té la
voluntat i, sobretot, la il·lusió de viure-hi. En un moment a altre cal fer el
pas i mai no serà el moment, sempre faltarà una cortina. Anem-hi, ja el
decorarem més tard. Quant de temps fa que Espanya ens diu “no és el moment”?
Anys?, No, segles! Cada vegada que aixequem la cresta ens la piquen amb algun
argument conjuntural: ara els militars, ara el benestar, ara la crisi.
La multilateralitat és bona quan les parts tenen poders
semblants, quan es pot discutir de tu a tu, i, sobretot, quan els objectius són
comuns. Sinó és així, sempre el més dèbil estarà sota la grapa del més fort i
ja sabem que Espanya té la paella pel mànec. Ja sabem que, multilateralment no
ens deixaran marxar mai. Per molt forts i molt construïts com a nació i
societat que arribem a ser, mai rajoys, cospedals, felipesgonzàlez, sorayas o
guerras-raspalladors i, encara menys aznars, no ens permetran de ser lliures
per a decidir què volem ser. I la voluntat de voler ser no depèn del pensament
d’un tercer, sinó de la nostra força com a poble, de la determinació que demostrem
com a tal. Cal evolucionar: l’avi Pujol, com el qualifica Bassets, ja és
història per molt que se l’escolti bramar.
Finalment, considerar una frivolitat adolescent l’actitud
de Mas ho veig certament ingenu. La ingenuïtat mateixa del qui creu que essent
multilaterals solucionarem tots els problemes, la ingenuïtat dels qui ara
treuen ara el federalisme com a mal menor davant l’independentisme creixent,
quan s’han passat 30 anys amagant-lo sota l’estora. Un federalisme en el qual a
Espanya no hi creu ningú. Ja serem federalistes, si convé, des de la
independència, quan puguem discutir-ne els termes de tu a tu, multilateralment.
Els catalans ja sabem que caçar l’ós a l’abraçada té el risc de sortir-ne
esgarrapat, potser molt mal ferit, però si no ho intentem no ho avançarem mai i
ell anirà pasturant les nostres arnes amb la mateixa tranquil·litat com ho ha
fet els darrers 300 anys. I a l’ós, amic Bassets, cal abraçar-lo en un moment o
altre i sempre unilateralment. I doncs, una abraçada!
