dimarts, 11 de setembre de 2012

El tiet de la granota


Ahir, dia 9 de setembre, va morir a Vic el meu tiet Lluís Vilardell. Tenia 94 anys, una vida llarga. Menut, el cabell arrissat, de gestos tranquils i mirada curiosa. Els meus primers records del tiet són difusos, però permanents alhora. Per a mi era el tiet de la granota. De petit, a Taradell, el veia arribar al migdia de treballar de can Benguerel, allà a Marenga. El recordo dinant sol, per l’horari segurament, i marxar de nou cap a la feina. Quan tornava, a la tarda, a l’eixida de casa, sota un cobert, hi arreglava paraigües. A mi em tenia fascinat aquell racó ple d’eines ben ordenades, sobretot una mola que fèiem voltar a tota castanya amb la maneta, amb aquell sorollet afinat que la velocitat treia dels engranatges. Les barnilles de recanvi, posades per mides i menes atreien la mirada i les mans: una barnilla ho podia ser tot en els nostres jocs, fins i tot una poderosa espasa.
La gent, en aquells anys, gastava uns paraigües molt diferents dels d’ara. Mànec i bastó de fusta i amb la tela gruixuda eren estris pesants i robustos. Una paraigua havia de durar molt, i per això hi havia gent que n’arreglava, un ofici avui desaparegut. Aquella feina pacient, i en certa mesura delicada, és la que el tiet Lluís feia amb cura i afició per complementar el sou, magre aleshores. “Lluís! Hi ha la Pepeta de can Prunes! Que diu que si tens el paraigua arreglat!”, era la frase que es repetia a casa pronunciada per la Rafela, l’àvia Teresa (la Valla) o fins i tot la meva mare, perquè aleshores vivíem al pis de dalt.
El tiet de la granota ho aprofitava tot. Llaunes, virolles, volanderes, caragols, barnilles, s’acumulaven en algun racó tot esperant una nova utilitat. Fins i tot culots de cartutx, que en ser de coure devien tenir un valor especial. En Lluís els deixava ben nets, lliures del cartró i altres restes inútils i els guardava en un calaix de fusta. I el plom. Allò sí que em tenia encuriosit. Qualsevol retall d’aquest metall era apreciat, perquè se’n treia molta utilitat en canonades d’aigua, sobretot. El tiet, quan en tenia una certa quantitat, feia foc amb carbó en una petita fornal, hi escalfava un soldador i, per contacte fonia el plom que i en feia petits lingots. Aquell metall gris que es transformava en un líquid platejat i brillant, em fixava la mirada i m’admirava.
Podria explicar més coses del Lluís, però ara em quedo amb aquest record de la meva infantesa, la imatge de l’home discret, posseïdor de secrets útils, curiós i tafaner. Descansi en pau el tiet de la granota.