Recordeu Psicosi?
És aquella pel·lícula del mestre Alfred Hitchcock en què Janet Leigh era
terroríficament assassinada a la dutxa del Motel Bates pel personatge brillantment
interpretat per Anthony Perkins. Aquella escena es va convertir, i encara dura,
en una icona de la por extrema, la que experimenta qualsevol humà quan cau en
una situació extrema.
He escoltat dues vegades l’entrevista que el Manel Fuentes
va fer el passat dimecres, per Catalunya Ràdio, a la senyora Alícia Sánchez-Camacho.
Em sap greu no haver vist la seva gesticulació, allò que avui s’anomena la
comunicació no-verbal, i és per això que qualifico aquesta meva autòpsia de
limitada. M’he de refiar solament de la veu. Però el to, les vibracions, el
volum, l’harmonia, la fluïdesa, la reiteració, el tremolor, el vocabulari i
altres variables em permeten fer-me una idea força exacta i concreta de l’estat
d’ànim de la senyora Sánchez-Camacho. Sóc així, jo.
D’entre tots els matisos que se’n poden extreure, jo
destacaria tres actituds que s’escolten en el conjunt de la seva veu; molt
aguda, gairebé estrident amb un punt desagradable a l’orella. El primer és l’advertència. Tots recordem el què ens deien
els pares quan volíem emprendre alguna acció que fins aleshores mai no havíem
fet i que no agradava gaire. Un enfilall de “ja t’ho has pensat bé...?”, “mira
que...”, “ja saps que...”, “mira en tal i en qual què els va passar...”.
No són altra cosa que el precedent que, en cas de fracàs, era ineludible: “ja t’ho deia!”. Com qui alliçona una
criatura, sense veure la seva edat real, la dirigent del PP ens adverteix, per
exemple, que haurem de posar fronteres, que, fixem-nos-hi, posa entre Catalunya
i Aragó, València i Balears i no pas amb Espanya. O que ens faran fora d’Europa
i llavors què farem, pobrets, llençats inexorablement a la misèria danesa.
Després de l’advertència ve el desafiament. Quan al pati hi
havia algun enfrontament, el desafiament previ era inevitable: “ah que no t’atreveixes!”, “va, vine!”, “no ets pas capaç!”, “ah que
no tens collons!”. La senyora Sánchez-Camacho llença el seu desafiament, no
al poble català, sinó al president; és un desafiament personal, un atac directe
a la “masculinitat” del governant: “digui
si vol la independència!”, “què farà
l’endemà!”, “ja n’estem tips!”. És aquell estat en què ja hem advertit de les conseqüències,
hem llençat la provocació i esperem la resposta del contrari. Un estat de
tremolor intern, i a voltes extern, encès per la ràbia, per la insultant xuleria del contrari: “què t’has cregut!”.
Finalment ve la por. La senyora Sánchez-Camacho ja ha advertit,
ja ha desafiat però ara arriba l’hora de la veritat: l’enfrontament de debò.
Malgrat que un es vegi més fort, més alt i més valent, i al davant tingui algú
menut, escanyolit i aparentment pusil·lànime, no pot evitar de pensar que potser
té cops amagats. Aleshores ve la por; un estat que precedeix al pànic i que ens
pot menar al terror, que és el que expressava la cara Janet Leigh a Psicosi. En els “eh!” dels finals de
frase de la la senyora Sánchez-Camacho, s’endevina la histèria d’aquell que perd
els papers, és una expressió lletja, gairebé violenta, de mal orador, de la
mare que està al caire de la plantofada perquè ja se li han acabat els
arguments. Una por que mira de transmetre als altres quan parla de “camins desconeguts”.
Havíem sentit advertiments i desafiaments en la veu dels
polítics espanyols, però la por no l’havia percebut, fins aquell dia, com en la
veu de la senyora Alícia Sánchez-Camacho. Ara arriba la por, perquè tanta gent
al carrer, malgrat es digui que no representen a tots els catalans, no és cap broma
i fer-se el sord, aquesta vegada, no sembla la millor actitud. Ens han advertit
i amenaçat i no n’hem fet cas; ara ens diuen la por, una por que és d’ells no
pas nostra. Estan esporuguits perquè saben bé que sense nosaltres són molt
menys, perquè si marxem el seu bo sí que serà una escombraria, perquè sortir d’aquest
atzucac sense el principat és una tasca que deixaria Espanya més avall que
Grècia. Perquè Europa ens pot dir no avui, però ens dirà que sí demà; o potser,
després de tantes ambigüitats, no ens agradarà ser europeus.
Mal
els pesi, ja hem clavat la primera plantofada i ha estat amb una contundència que
no esperaven i la por els encamina cap al pànic, ara que han de contestar: no
havien previst la fortalesa del rival i les cames els tremolen. Encara que no
els agradi, el partit ha començat i no és de costellada.
