dijous, 13 de setembre de 2012

Autòpsia limitada d’una entrevista


Recordeu Psicosi? És aquella pel·lícula del mestre Alfred Hitchcock en què Janet Leigh era terroríficament assassinada a la dutxa del Motel Bates pel personatge brillantment interpretat per Anthony Perkins. Aquella escena es va convertir, i encara dura, en una icona de la por extrema, la que experimenta qualsevol humà quan cau en una situació extrema.
He escoltat dues vegades l’entrevista que el Manel Fuentes va fer el passat dimecres, per Catalunya Ràdio, a la senyora Alícia Sánchez-Camacho. Em sap greu no haver vist la seva gesticulació, allò que avui s’anomena la comunicació no-verbal, i és per això que qualifico aquesta meva autòpsia de limitada. M’he de refiar solament de la veu. Però el to, les vibracions, el volum, l’harmonia, la fluïdesa, la reiteració, el tremolor, el vocabulari i altres variables em permeten fer-me una idea força exacta i concreta de l’estat d’ànim de la senyora Sánchez-Camacho. Sóc així, jo.
D’entre tots els matisos que se’n poden extreure, jo destacaria tres actituds que s’escolten en el conjunt de la seva veu; molt aguda, gairebé estrident amb un punt desagradable a l’orella. El primer és l’advertència. Tots recordem el què ens deien els pares quan volíem emprendre alguna acció que fins aleshores mai no havíem fet i que no agradava gaire. Un enfilall de “ja t’ho has pensat bé...?”, “mira que...”, “ja saps que...”, “mira en tal i en qual què els va passar...”. No són altra cosa que el precedent que, en cas de fracàs, era ineludible: “ja t’ho deia!”. Com qui alliçona una criatura, sense veure la seva edat real, la dirigent del PP ens adverteix, per exemple, que haurem de posar fronteres, que, fixem-nos-hi, posa entre Catalunya i Aragó, València i Balears i no pas amb Espanya. O que ens faran fora d’Europa i llavors què farem, pobrets, llençats inexorablement a la misèria danesa.
Després de l’advertència ve el desafiament. Quan al pati hi havia algun enfrontament, el desafiament previ era inevitable: “ah que no t’atreveixes!”, “va, vine!”, “no ets pas capaç!”, “ah que no tens collons!”. La senyora Sánchez-Camacho llença el seu desafiament, no al poble català, sinó al president; és un desafiament personal, un atac directe a la “masculinitat” del governant: “digui si vol la independència!”, “què farà l’endemà!”, “ja n’estem tips!”.  És aquell estat en què ja hem advertit de les conseqüències, hem llençat la provocació i esperem la resposta del contrari. Un estat de tremolor intern, i a voltes extern, encès per la ràbia, per la insultant xuleria del contrari: “què t’has cregut!”.
Finalment ve la por. La senyora Sánchez-Camacho ja ha advertit, ja ha desafiat però ara arriba l’hora de la veritat: l’enfrontament de debò. Malgrat que un es vegi més fort, més alt i més valent, i al davant tingui algú menut, escanyolit i aparentment pusil·lànime, no pot evitar de pensar que potser té cops amagats. Aleshores ve la por; un estat que precedeix al pànic i que ens pot menar al terror, que és el que expressava la cara Janet Leigh a Psicosi. En els “eh!” dels finals de frase de la la senyora Sánchez-Camacho, s’endevina la histèria d’aquell que perd els papers, és una expressió lletja, gairebé violenta, de mal orador, de la mare que està al caire de la plantofada perquè ja se li han acabat els arguments. Una por que mira de transmetre als altres quan parla de “camins desconeguts”.
Havíem sentit advertiments i desafiaments en la veu dels polítics espanyols, però la por no l’havia percebut, fins aquell dia, com en la veu de la senyora Alícia Sánchez-Camacho. Ara arriba la por, perquè tanta gent al carrer, malgrat es digui que no representen a tots els catalans, no és cap broma i fer-se el sord, aquesta vegada, no sembla la millor actitud. Ens han advertit i amenaçat i no n’hem fet cas; ara ens diuen la por, una por que és d’ells no pas nostra. Estan esporuguits perquè saben bé que sense nosaltres són molt menys, perquè si marxem el seu bo sí que serà una escombraria, perquè sortir d’aquest atzucac sense el principat és una tasca que deixaria Espanya més avall que Grècia. Perquè Europa ens pot dir no avui, però ens dirà que sí demà; o potser, després de tantes ambigüitats, no ens agradarà ser europeus.
Mal els pesi, ja hem clavat la primera plantofada i ha estat amb una contundència que no esperaven i la por els encamina cap al pànic, ara que han de contestar: no havien previst la fortalesa del rival i les cames els tremolen. Encara que no els agradi, el partit ha començat i no és de costellada.