dimarts, 9 d’octubre de 2012

Felipe Gonzàlez: el bisbe paradigmàtic


Fa uns dies escrivia sobre la preocupació dels bisbes espanyols per l’independentisme català, o per les seves prebendes més exactament. Galdosa preocupació. Ara sembla que el Felipe González també es preocupa, i com que no té res més a fer engega un discurs prepotent, majestàtic, en la línia bisbal i assegura que ningú no marxarà d’Espanya. I adverteix d’una suposada frustració pels qui creguem en la independència del país (a mi, amb frustracions!).
Vaig veure un Felipe, desenterrat una vegada més pels rancis socialistes, envellit, suat, panxut, cara vermell. Anava amb un jersei d’aquells que es posen la gent d’esquerres quan fa mítings i deixen la corbata burgesa al calaix, no fos que l’obrer que els queda se sentís ofès. Un home sense argument, enutjat, ferotge, inquisidor i amenaçant. Un personatge furiós. Els dubtes que pesen sobre la seva persona com a obscur instigador de sinistres polítiques antiterroristes, de protector d’amics de bodega, de mantenidor de corrupteles diverses, el fan poc fiable pel que fa al respecte a la llei, ja sigui la santa Constitució o cap altra. Afegit al seu aire totalitari, fa pensar més en un dictadoret de pa sucat amb oli que no pas en un veritable estadista. Conscient de què la seva idea d’Espanya unitària, unida pels “señoritos” naturalment, se’n va en orris, de que la seva subvenció com a andalús perilla, ataca i mossega amb ràbia la mà del qui l’alimenta, pensant que així serà seva per sempre. En una actitud masclista-femellista sense parangó, ens nega el pa i la sal i ens prohibeix, directament, sense embuts, que ni tan sols pensem en la separació de Catalunya. Què carai us he cregut!
Tornant als bisbes temorosos, aquells pertanyen al ranci amarg de la cansalada vella, rovellada al rebost, amb ells ja sabem de quin peu calcen, administradors de la seva pròpia misèria personal. Però el Felipe, mòmia enravenada, sembla el paradigma d’un bisbe llustrós, gras, a punt de mocada. En la imatge del míting de Barakaldo, amb el jersei, que volia ser proletari, de color negre només li faltaven la faixa i el birret.