Pretendre una reforma d’aquesta magnitud –rebaixar les hores
treballades sense rebaixar els sous– sense tenir la majoria de la cambra és un
brindis al sol per a qualsevol observador de la realitat política. El seu
Govern ha fet moltes promeses a la gent de Junts i no n’ha complert ni una, i
ara ha pretès que li aprovin la nineta dels seus ulls. No, no és políticament
possible quan l’únic element de pressió que té Junts és precisament aquest,
tombar les iniciatives del rival. I ja se sap: a sants i nadons, no els
prometis si no els dons.
Però mirem-nos aquesta reforma que significaria treballar
dues hores i mitja menys a la setmana, cobrant el mateix sou. Molt bé. Tornem a
Josep Pla: “i tot això qui ho paga?”. Aquest sobre-cost les empreses l’han de
repercutir d’una manera o altre als seus escandalls, perquè si no s’hi juguen
la continuïtat del negoci, i amb ella molts llocs de treball. Quan aquest
escandall amenaça seriosament el benefici no en queda d’altra que tocar el preu
de venda, amb la qual cosa “qui paga” acaba sent l’obrer, el treballador, el
pupes de sempre. I amb això la ministra vol fer-nos creure que millorarem el
nostre nivell de vida? Si els nostres ingressos són erosionats pel preu que hem
de pagar per viure, no veig que les hores de menys compensin els qui ja no
arriben a final de mes. Si en el seu infantilisme lluminós pensa que les
empreses absorbiran el sobre-cost és que la seva immaduresa arriba a límits
fora mesura.
Tinc notícies que ella no ha volgut tocar ni una coma del
seu projecte de reforma, i aquí ha topat amb Catalunya i Junts. La realitat del
teixit industrial català, farcit de petites i mitjanes empreses, no aguantaria
ni de tros aquest despropòsit. Per això Junts demana diàleg i flexibilitat
d’aplicació. No s’oposen a la reforma, han dit per activa i per passiva, però
sí que volen flexibilitat per la seva adaptació al territori del Principat.
El problema de la senyora Díaz és que no identifica el
“paganu”, més ben dit: no el vol identificar. I això que, com a bona
socialista, el coneix de primera mà. Qui hauria d’assumir el saldo negatiu és
el capital. Però ella aquí es caga a les calces i obvia un dels principis de la
seva pròpia ideologia. L’excedent que el nostre treball i el capital generen s’hauria
de repartir socialment i no en percentatges de participació en un negoci.
Mentre continuem atorgant al capital el privilegi d’apropiar-se de l’excedent,
no aconseguirem millorar l’estat del benestar. Només seguirem creant
mega-milionaris que dominen el món amb pressupostos molt superiors als dels
estats. Idò, Yolanda? Ens arremanguem i anem a veure don Florentino i li diem
que els seus impostos pujaran fins on calgui per sostenir un nivell de vida
digne pels obrers? Però no, a la Yolanda combativa se li acaba la pólvora quan
veu amenaçat el seu status, el panís i el cul. Aleshores la lluita obrera, de
la que s’omple la boca als discursos, es desinfla i envia la pilota a la
butxaca dels seus estimadíssims treballadors.
Fins al capdamunt de sentir discursets de fira que ens volen
fer creure que fan les coses “pel nostre bé”, quan ens fan els pagadors dels
seus deliris de grandesa històrica. A la merda, senyora Díaz, vostè i el seu
somriure traïdor.
