“Es tractava d’una proposició-trampa”.
Aquesta és l’explicació que se li acut a Pere Navarro per justificar el vot en
contra del PSC a Madrid a la proposta d’ERC-RCat-Catalunya Sí de transferir a
la Generalitat, la competència de convocar referèndums. Consulto de nou el blog
del Navarro: res de res; darrera entrada, dia 7 d’octubre sobre “les
entrevistes que em publiquen avui a la premsa”. Doncs per ser una trampa esta
molt ben parada i socialistes i pepistes hi han caigut de quatre grapes. S’han
afanyat a respondre amb la base de l’estómac i han qualificat
d’inconstitucional quelcom hi és previst: traspassar una competència. El PSC,
adscrit al PSOE felipià, sense cap vincle amb la realitat social actual
catalana, continua pertinaç segant qualsevol brot de consulta popular, i
s’entesten en voler propiciar un canvi a la Constitució que és més utòpic que
la pròpia independència.
L’ànima de l’actual PSC neix dels pactes en l’enterrament de
la federació catalana del PSOE, quan el PSC es va deixar humiliar pels
comissaris polítics i va admetre pincipis centralistes en els seus postulats.
Així, els aleshores rebrots del PSC es justificaven dient que “primer socialistes, i després catalanistes”:
primer jo, després el país. Ho recordo molt bé perquè aleshores el comitè local
socialista en festejava i vaig tenir l’oportunitat de discutir-ho amb ells.
Aquesta entrada ibèrica va causar un efecte molt pervers. El PSC ha basat la
seva base social, sempre clarament insuficient, en aglutinar el vot de la
immigració, sobretot en les poblacions del Baix Llobregat, i és així com es va
anar decantant per una deriva clarament “classista”. Això els ha impedit
reiteradament convèncer l’altre gran sector de la societat, el nacionalista,
independentista, i integrar-lo també al seu ideari. Però l’error continua ara:
l’opinió, l’estatus, el greuge, i sobretot les generacions d’emigrants, han
evolucionat, han canviat i ja no es perceben, com li convenia al PSC, com una
realitat diferent dintre de Catalunya. Recordo Canovelles els anys 70; a
l’entrada del la població, davant de l’empresa de sabons Camp, ben gran i ample
hi havia un rètol que deia: “Aquí acaba Cataluña y empieza Andalucía”. Aquest és el país que ha creat, en el seu
imaginari, el PSC. Cada any, a la Feria de Abril catalana, es submergeixen al
seu submón i tenen el miratge de la Catalunya iberitzada; un xute necessari. En lloc d’anar integrant
la gent al país ha maldat, de totes totes, per integrar el país a la “seva”
gent.
L’intent ha fracassat durant 30 anys. Mai el
PSC ha guanyat unes eleccions a Catalunya, malgrat els intents pírrics de
Maragall cridant, després dels resultats, “hem guanyat!”. I, malgrat les greus
davallades electorals, des de l’egregi i orgullós Obiols fins el gris, trist i
cendrós Montilla, s’han anat succeint líders mediocres i líquids, informes.
Montilla és l’expressió paradigmàtica de la inutilitat dels gestos socialistes per
imposar la seva idea baixllobregatina: ara serà president de Catalunya un
xarnego! I va fracassar en tots els aspectes, polítics i de gestió, perquè
l’opció no neix de cap mandat popular, sinó del tupí de personatges com
Zaragoza o Corbacho, ensucrats per polítics professionals com Iceta. Un Montilla que va assolir el poder per
l’ambició personal d’un home, Josep M. Carod Rovira qui, ressentit profundament
i personal amb Convergència, es va apuntar a la contra. Greus errors
d’apreciació i, sobretot, una manca de rigor analític profunda, encegada pel
l’ànsia de domini i, perquè no, la idea de què l’independentisme és bàsicament
burgès. Greu error... ? Cras error! Què més haguérem volgut molts joves
d’aleshores un PSC més abocat al país, bé superior, que a una ja aleshores
decadent idea de socialisme ibèric? Sentir de la boca de l’alcalde Ros fa ben
pocs dies aquest polsós, arnat, concepte retruny la intel·ligència.
Escriure
tot això em dol perquè veig com gent informe arrelada a idees tronades només
per protagonisme personal que sembla que es foten del poble parlant de proposició-trampa,
de legalitats immutables, traient del panteó un bisbe gras, suós, tip i
llustrós com Felipe González, que ens ve a donar lliçons parlant del “marco
constitucional”, veritat absoluta de post-franquistes avançats. Quina pena Déu
meu, quanta misèria!
