Més tard, tornant a casa, vaig estar pensant que fàcil que seria de tafanejar entre tota aquella documentació, fins i tot de sostreure algun dels informes, sense que ningú se n'adonés. Era una mala època per mi per reflexionar sobre aquella incursió, tenia altres maldecaps, però malgrat el temps passat no he deixat de pensar-hi en més d’una ocasió, ni que fos fugisserament.
Avui, dia 10 de desembre de 2025, llegeixo al diari ARA la notícia que reprodueixo parcialment en la imatge que encapçala aquest escrit i m’ha vingut al cap, de nou, l’anècdota que he explicat. A veure: si un jove de 19 anys, des d’Igualada, de segur que amb un equip informàtic no pas massa sofisticat, ha aconseguit arrambar 64 milions de dades (DNI, adreces, telèfons i fins i tot codis IBAN), què no poden fer les grans corporacions àvides d’informació? Quan hom sent parlar de la protecció de dades, no pot fer altra cosa que deixar anar un somriure irònic i pensar que ens aixequen la camisa de mala manera. Si bé és cert, i jo ho accepto plenament, que el risc zero no existeix, tot plegat em fa pensar que l’Administració es preocupa ben poc que la confidencialitat estigui garantida. Fa ben poc, argumentant que era per agilitzar la burocràcia, ens van dir que els expedients clínics podrien ser consultats per administratius per tramitar les peticions d’ajuda a la dependència, “garantint, no cal dir-ho, el secret de les dades”. Sí home! Ja era prou que la nostra història saltés per tots els centres de salut, que a més, ara també ho fes per les taules d’administratius sense cap mena de coneixement sanitari.
El cas és que tot plegat genera molta desconfiança i fa reflexionar sobre l’interès real de les autoritats sanitàries per la preservació de la nostra intimitat. Fins i tot s’ha creat l’eufemisme “filtrar” una dada per amagar el que és un robatori criminal.
