No sé per on començar a parlar
d’en Dídac: hi ha tant per explicar, tantes anècdotes, tantes vetllades, tantes
xerrades... Resumiria la seva personalitat, la que coneixo, amb dues paraules:
en Dídac va ser un HOME BO. Ho escric en majúscules perquè voldria donar als
dos mots els seu significat ple, amb tota la càrrega que comporten.
Primer era un HOME, que
responia a l’Oratio de hominis dignitate de Giovanni Pico della
Mirandola que allà pel s. XV va escriure:
“No t’hem creat ni celestial
ni terrenal, ni mortal ni immortal, per tal de que puguis ser lliure segons la
teva voluntat i el teu honor, perquè esdevinguis el teu propi creador i
constructor. Només a tu hem concedit el poder de créixer i desenvolupar-te:
exercir-lo només depèn de tu i de la teva llibertat per fer-ho. Portes en tu
els gèrmens d’una vida universal.”
Més terrenal que celestial, va
ser un esperit lliure i essencialment feliç, desprès, humil, que es va fer a
ell mateix teixint un entramat de profunda amistat amb tots aquells que el van
conèixer. Optimista, positiu i proactiu en totes les circumstàncies que va
haver de viure.
I era BO. Perquè estimava tot
el que existia damunt la terra, tot excepte la maldat i la injustícia que el
treien de polleguera i l’indignaven. Però dels actes dels homes, de les seves febleses,
n’evitava fer-ne judicis, concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions
fermes i arrelades a la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la ma
del Creador.
En els llargs anys que va
passar com a vicari de la Garriga i rector de Bigues, venia sovint per casa i
el rebíem com al bon amic de qui esperem sempre la visita. A vegades només per
xerrar una estona, d’altres amb alguna preocupació que necessitava compartir. La
meva mare li havia sargit més d’una camisa i s’ocupava pel seu aspecte que sempre
era, diguem-ne, despreocupat.
Sempre
enyorat de la seva terra gironina, mai va perdre el seu accent i va dedicar la
seva obra poètica a la seva terra. En temps del bisbe Camprodon, va demanar de
tornar a les arrels. Veïns de Torelló que som, veiem sovint mossèn Jaume en les
seves visites als seus germans i un bon dia no vam poder evitar d’intercedir
pel Dídac. El bisbe, sempre amb la seva bonhomia, ens va contestar: “digueu-li
que no passi ànsia, que aviat podrà tornar”. I així va ser.
Mil històries explicaria del
vell amic, com la del dia que va perdre el cotxe; o quan, estant amb els escoltes
a la Vall de Boí, es va “oblidar” de la festa major sant Gaietà; i també quan,
amb el meu germà Toni, es van comprar una casa –més aviat un munt de runa– a Guils
del Cantó. I encara recordem el dia que de nit, mirant el far de Sant Sebastià,
va descobrir que l’encenien de nit i l’apagaven de dia. I moltes més que donen
un dibuix de la candidesa d’una ànima neta i sincera.
Del llibre No tot encar ho
és tot, que publicà el 1997, un dels seus treballats poemes:
I ANIRÉ PER LES VALLS I LES MUNTANYES,
i ploraré amb el plor d’aquell vellet
que al pedrís resta mut, si no fa fred,
i amb la mà diu adéu a veus estranyes.
I aniré per les valls de les entranyes
que engendraven el poble i el seu dret;
de la fe i l’esperit aquell esplet
que bastia topants sense migranyes.
I al cel entonaré un Veni Creator
d’albors de verge bruna i Pantocràtor.
I tornarà la vida als vells escons.
I s’ompliran de fills tots els racons.
I abans que aquell vellet s’envoli al cel,
veurà rajar la terra llet i mel.
Fins sempre benvolgut Dídac.
