He llegit manta vegades la
frase “el jutge no es creu la versió de...”. No sé si és un recurs literari del
periodista, però si és així qui escriu hauria de pensar una mica en el que les
seves paraules poden provocar. I si és cert que els jutges basen les seves
decisions en creences, la barbaritat arriba a límits inadmissibles.
Atenent a la frase, es pot
afirmar que la condemna d’una persona depèn de si el jutge se’l creu o no, i no
pas de les proves o refutacions aportades per la fiscalia i la defensa. És així
que les sentències es converteixen en una qüestió de fe i no pas de justícia.
A la representació de la
justícia hi ha unes balances que haurien de servir per a valorar els fets
provats, sospesar-los, i llegir bé i imparcialment la llei per a poder emetre un
judici just. En introduir una impressió estrictament personal del jutge, com és
creure en l’acusat i en el que diu o no, es converteix la justícia en el mal
essencial, en lloc de ser el refugi dels tractats injustament.
El poder d’un jutge és molt
gran i, em sembla, que no pot donar-se a qui no és objectiu, honrat i just.
