Manifestar-se

Heu observat mai com cacen les morenes? Són aquells peixos que semblen anguiles que surten en molts reportatges dels fons marins del planeta. De fet, ben lluny de submergir-me, és on jo les he vist, a la tele. És un peix que durant el dia s’està recollit en cavitats rocoses i que surt de nits per caçar a l’amagada. Solament amb el cap a la vista, escruta els seus voltants i quan algun despistat s’acosta massa rep una queixalada i acaba a l’estómac del predador. Després, torna a l’amagatall i a esperar de nou. Els intel·lectuals que signen el “manifiesto” publicat a El País aquests dies em semblen morenes. Solament surten a treure el cap de tan en tan, sobretot quan senten el seu status amenaçat per alguna vel·leïtat del populatxo, o quan necessiten visualitzar el seu ego. Ara, quan els catalans hem alçat la veu, veuen trontollar els seus límits i això els posa nerviosos. Mentre Catalunya ha estat quieta i obedient, tots muts i a la gàbia, quan ens mostrem rebecs, corren a “manifestar-se”. En realitat, tan se’ls en dóna el benestar del poble, solament el seu és important i intocable. Així, ens trobem amb personatges com Félix de Azúa, que es va exiliar voluntàriament de Catalunya perquè no volia que el seu fill fos educat aquí. És un dels “pensadors” de la solució Ciutadans, gran befa a la democràcia. De Azúa va abandonar C’s com tots, tots, els seus fundadors, tornant a la cova per tal de no rebre cap clatellot. Valgui com a exemple.
Els intel·lectuals han tret el cap a veure què cacen, però trigaran a tornar-hi. Ara, una vegada expressada la seva opinió, ja no es mouran més del cau: ja han deixat anar el seu sermó, com un eructe excrementici que s’abandona a la seva anunciada dissort.

L’Estat invasor

Pilar Rahola, a la seva columna d’ahir a La Vanguardia es mostra preocupada per una decisió del Govern anglès: “les nenes de sis escoles del comtat d’Oxfordshire “podran sol·licitar la píndola de l’endemà mitjançant un SMS en virtut d’un programa que s’iniciarà el proper mes de juliol” i que “l’administració els concedirà la píndola a les noies directament, sense mitjançar cap tracte humà i al marge del coneixement dels pares. És a dir, papà-Estat farà de tutor indirecte de les adolescents via telèfon”. Una autèntica bestiesa. L’Estat, una vegada més, tracta els administrats com a delinqüents o com a tontos, abans fins i tot de cometre cap falta. L’estat desconfia, en aquest cas, dels pares i els converteix en objectes inerts davant d’una de les decisions més dures que una noia, més o menys nena, ha de prendre. Desconfia dels adults i dóna llibertat a l’objecte de la pàtria potestat. Com la Pilar, no hi puc estar més en desacord i també temo que, algun partit progre, d’esquerres i de progrés, amb l’ànim de guanyar vots, prengui la bandera de la Union Jack i ens porti a casa aquest avenç social. La irrupció de l’Estat en la vida privada és cada dia més potent, més invasora, amb l’objectiu de controlar els ciutadans cada vegada de més a prop. És inacceptable i un dels atemptats més perversos contra la llibertat de les persones.

De fa dies que escric sobre aquesta tutela rastrera i l’he explicitada amb que, al final, ens posaran un mosso (cames obertes, ulleres fosques, cap rapat, gorra de gairell...) al menjador de casa. Ara em penso que aviat ens el trobarem al llit.

Qui mana a can Ribot?

Fixem-nos en aquesta “nota” que emergeix, graciosa, quan obres el web d’Unnim aquests dies. Del seu contingut, no en tinc gran cosa a dir, com no sigui que aquestes dades personals poden ser utilitzades per a qualsevol cosa fins i tot per anar contra mi (ho diu l’avís legal). Ara bé, les formes ja són una altra cosa: em tracten de “TU”, com si jo fos un col·legui de tota la vida. Ja fa temps que em queixo d’aquest costum que companyies, administracions o organitzacions de tota mena han anat adoptant per un d’aquells intents que savis del màrqueting recomanen de fidelitzar el client. La familiaritat, sembla, afavoreix que el client se senti com a casa. Ha! Algunes companyies, però, ja s’ha adonat que això no funciona i a Vueling, aquest dies, han tornat al vostè.

Les darreres actuacions de les entitats bancàries, de fet, ja han mostrar la falta absoluta de respecte cap els seus clients enredant-los malèvolament amb productes com les accions preferents. Directius i empleats, enduts per aquest col·leguisme, no han dubtat ni un pèl, abusant de la confiança que en ells havien dipositat, en col·locar-los dipòsits absolutament abjectes. De tal manera ha anat aquesta impostura que els papers ha arribat a canviar i el client s’ha vist tractat com un administrat a qui se’l castiga per qualsevol falta i se li nega el pa i la sal; s’arriba a deixar sonar el telèfon fins que s’esgota i ningú contesta. Tot plegat a dut a una pèrdua de la confiança en les entitats de crèdit i els seus representants. Només falta que, per acabar-ho d’adobar, encara ens tractin de tu. Em sembla a mi que no és així que s’arreglen les coses.

Mil

Aquest mes d’octubre, aquest blog ha rebut més de 1000 visites, 35 diàries, moltes més que l’anterior màxim que va ser de 643 durant el mes de maig.

N’estic molt content i voldria donar les gràcies a tots aquells que em llegeixen. Estic admirat de la seva paciència a l’hora de dedicar uns minuts al coneixement de les meves opinions. Espero continuar amb la vostra fidelitat i paciència, i jo em comprometo a millorar.

Moltes, moltes gràcies a tothom!

La fi del cagaelàstics

Cada dia llegim notícies de desnonaments, els veiem per la TV, quan la justícia (?) va a casa del desnonat, rebenta el pany i treu, a voltes a plantofades, el pobre ex-propietari de la casa o del pis. És una de les imatges més salvatges i inhumanes que he vist: treure una família de casa seva perquè no pot pagar un usurer.

Cal saber que a Espanya la usura no és un delicte des de l’any 1995, encara que contractes considerats viciats poden ser qualificats d’usuraris i declarats il·legals. Es fa molt difícil de què un jutge dicti que un préstec és usurari perquè no hi ha paràmetres que permetin fixar a partir de quin percentatge d’interès es produeix aquest vici. Ni la llei, ni l’Estat, ni els controladors financers s’ha molestat a establir-ne un. Per això, els bancs són impunes davant d’aquesta consideració.

La usura ha estat històricament considerada una lacra. Les religions l’han condemnada, encara que han acabat dulcificant-se a base de donatius i prebendes. Fins i tot va servir d’excusa, una de tantes, perquè els reis “catòlics” expulsessin els jueus a finals del s. XV. Els usurers, si els enxampaven, eren jutjats, escarnits públicament i cremats a la foguera. L’usurer era una persona abjecta.

Malgrat que penalment la llei, avui, ha oblidat aquesta figura, encara continua vigent la Ley Azcárate de 1908 que, en el seu article primer, diu textualment (sic): “habiendo motivos para estimar que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales”. Parla doncs d’inexperiència. Quantes de les persones desnonades tenien experiència en un contracte hipotecari, desvinculat de l’habitatge, que contempla un munt de circumstàncies que varien l’interès, que penalitzen; quants sabien que, en el cas d’impagament, els prendrien la casa i haurien de continuar pagant, em pregunto jo, innocent? De totes aquestes persones, unes tenien una cultura limitada, però un gran percentatge segur que eren gent prou ensenyada, ignorant però dels envitricollats revolts bancaris. Si ho afinéssim veuríem com el 90% dels qui signem un document bancari, el que sigui, som incapaços de capir-ne ben bé l’abast de les seves clàusules.

La usura, la opacitat dels textos, la valoració dels bens hipotecats, les clàusules abusives, tot plegat forma part del gran engany de la banca. I quan em refereixo a la banca, no vull pas quedar-me en els mandamassos, sinó que també incloc tots aquells directors i directorets d’agències petites o grans que, enlluernats per comissions i gratificacions indecents, van repartir desgràcies a tort i a dret: ells també han col·laborat a la gran falòrnia. L’ètica personal hauria de prevaldre sobre la corporativa, que al capdavall només els fa fer còmplices de la seva maldat.

No és cap bestiesa desitjar als indesitjables banquers, usurers de la pitjor espècie, que facin la fi del cagaelàstics. Sempre serà millor que cremar com teies ben encebades en alguna plaça. Sempre serà més benèvol que fer la fi del poll, plomat i rostit, donant voltes a l’ast, penjat al rostidor de la mala llet de la gent enganyada. La maldat té el seu càstig i si l’infern existeix, que es bullin a l’olla de l’oli més calent fins el proper big-ban; com a mínim, colla de delinqüents, coi!

Refrescant la memòria

Es poden perdre dos minuts llegint aquesta carta que signa la senyora Maje Cepero, de Saragossa, publicada a El Heraldo de Aragón del dia 23 d’octubre. No deixa de ser una mostra de les “mires” que es tenen més enllà del Sènia: ells també parlen de la “pela”. És, diguem-ne, discutible que el 90% de la costa catalana fos un fangar inútil on “solo criaban ranas”. Però em sembla que no els devem res als qui han invertit en una segona residència a Catalunya i que nosaltres hem sacrificat aquell fangar per a que ella, i altres, es poguessin fer la caseta, inútil durant 11 mesos a l’any. Si realment haguera estat un fangar, s’hauria comprat ella, i d’altres, una propietat solament voltada de granotes? Potser és que la senyora Cepero és molt poc exigent amb el que compra. Ella ens fa una llista de tot el que els catalans hem aconseguit amb la seva generosa inversió, però ella, com a aragonesa, no n’ha rebut res a canvi?

Treguis la commoció de sobre senyora Cepero, perquè no és necessària. Quan Catalunya sigui independent, que ho serà, no en dubti, podrà seguir venint a Catalunya, sense passaport; conservarà la casa i el seu “pack” –“sol, playa, vivienda junto al mar y lengua española”... “y sangría con vino tinto, espanyol por supuesto”, miserable exigència– i fins i tot veurà com moltes coses milloren perquè ella en pugui gaudir. Pot reclamar quan vulgui el retorn dels seus diners, si és que algú li compra la caseta, i presentar la denúncia per danys morals al tribunal, a veure si la sentència l’afavoreix. Per acabar, posats a refrescar memòries, més val que ho deixem aquí, oi?: hi sortiria perdent.

L’economista Maurici

No ha trigat pas gaire el número dos socialista a fer les seves primeres declaracions oficials. No em va sorprendre el nomenament d’un home de perfil tècnic: treu ideologia i l’accent es posa en el caràcter professional. A més, en les circumstàncies actuals, es lleva importància al debat sobre la independència i es posa el pes sobre l’economia. És una estratègia. De tota manera, de ser el Maurici Lucena, m’asseguraria una bona indemnització en cas de bandejament, perquè aquesta mena de “segons” a vegades els duren poc als polítics: només cal recordar el cas del jutge Garzón i Felipe González.

Em crida l’atenció, en canvi, aquesta afirmació del senyor Lucena: “Em sorprèn la falta de previsió i de rigor en pagaments que ja es coneixien per endavant que calia afrontar, el dèficit de programació en pagaments que no estan subjectes a hipòtesi sinó que se sap que caldrà realitzar-los”. Posaria la mà al foc que la Generalitat coneix, exactament i al cèntim, els pagaments que cal fer efectius i la data del seu venciment i que estan perfectament programats. Quan un hom fa un pressupost sap que hi ha dos grans grups: els ingressos i els pagaments. A menys de que surtin imprevistos, no és gens difícil preveure l’import dels segons perquè els coneixem bé i una gran part, si més no els més importants, formen part de la partida de fixes: hi són passi el que passi. Ara bé, els primers ja són més problemàtics perquè depenen de dos factors: que es produeixin en la quantitat i el temps que hem pressupostat. No n’hi ha prou amb que l’import sigui el que suposem, sinó que a més s’han de produir en el moment oportú. A més, les “vendes” tenen un component aleatori i de mercat que les fa molt volàtils. És curiós deia, perquè en les declaracions el senyor Lucena ni en fa esment dels ingressos. Jo li proposo un joc senzill (dic un joc perquè tan ell com jo tenim poques possibilitats d’arribar a conseller d’economia): que ell pressuposti els ingressos i jo ja faré les despeses. A veure qui s’hi acosta més. Estic tan segur de guanyar que fins i tot estaria disposat a donar-li peixet. 

Sobre el fracàs escolar

Quan el meu fill feia secundària el seu tutor em va cridar per un incident a l’escola. El mestre era un noi llicenciat, com és preceptiu, jove i inexpert. Al llarg de la seva conversa se’m va anar glaçant la sang de mica en mica, escoltant el seu discurs totalment absent de qualsevol traça de pedagogia. Una xerrameca sobre la disciplina i les normes de l’escola anava sortint de la boca d’aquell “mestre”, mentre les meves orelles s’anaven tornant sordes per tal de no escoltar-lo: massa atenció m’hagués provocat un atac d’ira de conseqüències imprevisibles per la seva salut. Vaig marxar pensant que un llicenciat en farmàcia per exemple, de cap manera pot fer manualitats, ni molt menys exercir una tutoria, sense una formació específica. La decepció va ser formidable i em va vacunar per futures entrevistes que posteriorment, durant el batxillerat, també es van produir. A primària, on tothom ha estudiat magisteri, això no passa. Potser hi ha menys coneixement, però el grau pedagògic és extraordinàriament superior.

No vaig entendre aleshores, ni ara, que a secundària s’exigeixen mestres molt llicenciats que no saben un borrall de pedagogia. No es pot confiar a una persona, illetrada en ensenyança, l’educació d’un alumne que camina cap a l’adolescència a grans passes. Aquell personatge em va demostrar que no sabia què és un adolescent, com es comporta, quina responsabilitat tenen els seus actes, fins i tot ignorava que un alumne és una persona amb drets jurídics i morals. Aquell llicenciat, amb estudis superiors, era un perfecte inútil com a ensenyant: per a ell, el meu fill, o qualsevol altre alumne, només era un maldecap. Amb aquests mestres el fracàs està cantat.


Publicat a La Vanguardia del dia 29 d'octubre de 2012.

genteta (V)

Tu, nan clenxinat amb brillantina,
Tu, morros botits, vell xaruc
Que desvergonyit m’insultes!
No faré cas del teu aüc:
Tens el verb tan insuls
Que al teu postís lladruc
Ni l’ase més convuls
Prestaria les orelles.
Què brames, tros de fava seca,
Des de la trona de la FAES?
Que no veus que de la boca bruta
Només et surt, cagu’m la puta,
El cantar esquerp d’una cigala?

genteta (IV)

A tu sí que et surten xinxes Soraya.

Cabells esbullats, femenina rebeca,

Ens alliçones, ardida femella,

Com una lloca els polls.

Maneres suaus de mamà vella,

Però el puny ben clos:

Ah, que us foto una cleca!

Ai, els fills..!

La Carme Chacón i l’Alicia Sánchez-Camacho no deuen tenir gaires coses en comú, o sí: l’ambició en seria una d’evident. En canvi políticament seria més difícil de trobar-ne, o no. Davant però de la independència de Catalunya tenen una preocupació ben compartida que han manifestat públicament: elles no volen decidir pels seus fills si volen ser catalans o espanyols. Els pares pensem, en la nostra suprema ignorància, que la pàtria potestat en dóna poder absolut sobre els fills i que tenim el dret, i el deure, d’escollir allò que ens “sembla millor” per a ells, “pel seu bé”. Aquesta mania absolutista afecta més a les mares que, empeses per un infús instint maternal, es veuen en l’obligació d’intervenir  i manipular la vida dels seus fills. Totes dues semblen obviar l’opinió del pare, que sempre queda relegat a un segon terme pel què fa a l’educació dels fills. M’ha indignat sempre la utilització de la mainada per a les finalitats dels adults, i aquesta que fan les dues dones em sembla especialment perversa. Cap de les dues té el dret a decidir pels fills, sobretot en allò que coarti la llibertat individual futura. Que potser la canalla els ha preguntat: mamà, què he de ser jo, espanyol o català? Segur que no. Si m’ho preguntessin a mi, la meva resposta seria ben clara: mira, no cal que ho decideixis ara, tens temps, ningú t’apressa; quan ho vegis clar serà el moment.

Senyores mamasses de la política, deixeu els nens en pau, que ja es faran grans. Mentrestant preocupeu-vos de la vostra esquizofrènia nacional, que ja hi teniu prou feina.

La victorieta de Rosa Díez

L’Espanya de dretes utilitza referències al nazisme amb una lleugeresa sistemàtica. Molt més que no pas els partits d’esquerres, es dediquen a qualificar els enemics polítics amb aquest adjectiu pensant potser així exorcitza els fantasmes mes negres de la seva pròpia història. Partits que es declaren defensors de la democràcia, de l’estat de dret a ultrança, encara no han condemnat amb fermesa el franquisme, fins i tot hi ha militants que el defensen com una part ineludible de la “nostra” història. Galdosa justificació.

La senyora Rosa Díez fa la seva anàlisi particular dels resultats que ha obtingut a Euskadi: 21.492 vots, l’1,94% del total i un escó; ha mantingut el que ja tenia. I diu perles com “el mejor de los resultados possibles” o que “se ha situado como la quinta fuerza tanto en Euskadi como en Galicia”. Si, la cinquena a Euskadi, o sigui la darrera i a Galícia també, però sense cap diputat. I ho remata dient que “esta es una noche de alegría”. Doncs apa, a emborratxar-se, que qui no es consola és perquè no vol. Però el que em desassossega de veritat és això: “Que Bildu haya conseguido que les voten no les convierte demócratas, los nazis también consiguieron muchos votos”. Dona, Bildu no ha aconseguit que la votin solament (ella sí que ha aconseguit que algú la voti), sinó que ho han fet el 27% dels bascos mentre UPyD no arriba al 2%. Bildu es mereix un respecte, més després d’haver estat bandejada per una vergonyosa llei de partits. Ara, que compari Bildu, i amb ella els seus votants, als nazis és d’una estultícia que enrojola. Usar el terme nazi, com deia, amb lleugeresa, és voler ignorar què va significar per Alemanya i per Europa l’adveniment de Hitler al poder: una guerra desoladora amb milions de morts i la misèria per a tothom. Pretendre que Bildu pretén això sembla, com a mínim, un despropòsit. Té mal perdre la senyora Díez, i una escassa i vergonyant qualitat democràtica.

La misèria política

La padrina del meu pare, la meva besàvia, va descobrir la nit de noces que l’havien enredada: al llit, en lloc d’un matalàs, hi havia una màrfega. Una màrfega era una funda plena de palla de blat-de-moro que substituïa el matalàs de llana a casa dels pobres. No només es va casar amb un hereu mentider, sinó que a més el marit es va morir jove i ella va haver de tirar endavant la família. I en va aprendre, tant que deia que el que diferencia els pobres dels miserables és una pastilla de sabó: es pot ser pobre, però mai un miserable, sentenciava.

Un pot anar enredant, mentint, fatxendejant, però al final es mor i s’ha acabat. Fer-ho jove o vell ja depèn de la cura que es té amb la salut i de la sort. La senyora Sánchez-Camacho sembla que ho vulgui fer jove, perquè aquesta és la dissort que espera els miserables: aquells que no són capaços ni de comprar-se una pastilla de sabó per anar nets pel món, ni que siguin pobres.

Em sembla essencialment miserable, mesquí, anar a una residència d’avis i ventar-los a la cara que es quedaran sense pensió si el dimoni independentista guanya. Si un meu familiar hagués estat a aquella residència l’hauria denunciada per crueltat mental i assetjament impúdic. Compri’s un sabó i renti’s la boca Alícia.

La (segona) invasió subtil

Des de fa uns anys, potser dos o tres, he observat que la quantitat de teranyines creix ostensiblement al meu entorn. Ho he pogut comprovar a la casa vella que, en ser lluny, solament visitem de tant en tant. Quan arribem, la quantitat d’aranyes que corren amunt i avall en encendre els llums apagats durant mesos, és espectacular. Envaeixen tots els racons de cada habitació i, en entrar-hi, és inevitable sentir a la cara els llefiscosos fils que es van trencant. Quan al cap d’unes hores et sembla que ja has fet net de tota la seda acumulada, et dones compte que només n’has eliminat una part i que has de tornar a la inspecció i eliminació. I, al capdavall, quan ja marxes, una aranyota de potes llargues es despenja del sostre suspesa del seu fil davant dels teus ulls atònits. Emprenyat, l’aixafes d’una plantofada.

A mi les aranyes no em fan por, si de cas angúnia i sensació de brutícia. En definitiva, hi puc conviure. Però hi ha persones que no les suporten i no gosen ni mirar-les, com és el cas de la meva amiga Ramona que no treu ni les de casa; fa anys que el seu marit se n’ocupa. Sigui com sigui, entre l’angúnia i el terror, l’aranya no ha tingut mai bona premsa i el seu instint depredador l’ha convertida en un animalot cruel i repugnant. No veig doncs que sigui gaire apreciada, excepte per aquells col·leccionistes rarets, biòlegs apassionats o naturistes recalcitrants. A què és deguda doncs la seva expansió? O és que ja veig invasors per tot arreu?

La vaga

La vergonya sindicalista arriba a cims incommensurables amb la convocatòria de vaga pel proper dia 14 de novembre. Inoperants, fora de la realitat, muts davant els esdeveniments polítics del país, amb el prestigi sota mínims, convoquen a vaga. Càndido Méndez demanava aquesta setmana “una ola de simpatía y de comprensión por parte del conjunto de la población, de la opinión pública”. Simpatia i comprensió, gloriosa manera de demanar la participació. I és que de fet, com que el poder de convocatòria és el que és, no els en queda d’altra. Com els Garrofa i en Pallanga d’uns pastorets tronats, apareixen el Càndido i el Toxo de bracet a tot arreu bramulant velles consignes que ja no recorden ni els més antics.

Però la cosa va per una altre camí. Perquè el dia 14, en plena campanya catalana? Per una pretesa convocatòria unitària europea? Una unitat grega, espanyola i portuguesa? És una falta de respecte al procés iniciat pel poble de Catalunya, un procés delicat, transcendental, pels ciutadans d’aquests país, cridar a la vaga irrompent desvergonyidament en el procés electoral. I des d’Espanya, mentre els líders d’aquí s’hi avenen sense piular.

genteta (III)

Ai! Espe, boqueta de pinyó!

Tres-mil anys et contemplen

Des del fons merdós del teu parrús.

Estreny-te bé les calces,

No te les tregui un gamarús,

I pel forat de l’alegria

Et deixi la nostra algaravia

Ben plantada, talment un fus.

genteta (II)

Vargas Llosa crida:

“visca els toros!”

Mentre a la barba li penja

la babaia pudenta

de cretí esponerós.

genteta (I)

Els bisbes estan inquiets,

Què els passa als bisbes pobrets?

Que ploren i grinyolen per no perdre la hisenda!

I el poble? El poble els empenta!

independència (III)

Aquesta és la rosa que puja i que punxa,

Que s’alça i agita el poble sencer.

Que bella que és roja!

De pell vellutada, color de passió.

independència (II)

Alça ara la rosa al puny,

La que vaig robar per tu

Aquell dia d’abril, lluminós i subtil.

Alça-la ara, com si fos el juny!

independència (I)

A Espanya, ara, la brama és aquesta:

“Cataluña, molesta!”

Doncs marxem! cridem els catalans.

Així no en serem la pesta!

de la terra

He publicat aquests dies revoltats al Facebook un seguit de petis poemes: uns dedicats a la independència de Catalunya i uns altres, sota el títol genèric de Genteta, dirigits als noms propis que pontifiquen sobre el tema i les seves col·lateralitats. Pels qui em llegiu a través d’aquest blog, també els publicaré aquí.

Vargas Llosa dixit

“Sin corridas de toros se empobrecerían las artes y letras”. Així s’expressa, des de la trona que l’Ajuntament de Toro li ha prestat, el gran Vargas Llosa. Aquest personatge d’origen peruà, Premi Nobel de literatura l’any 2010, posseïdor d’un ego tan gran com una plaça de toros, ens sermoneja sobre el gran bé que és la fiesta nacional.

No m’ha agradat mai Vargas per la prepotència moral que transmet i per la falsedat de les seves impostures, per l’abandó que ha fet del seu país i per la seva megalomania malaltissa: “el Perú soy yo”. Amb la qual cosa vull dir que ni que et donin el Nobel, ni que escriguis molt bé, no n’hi ha prou per convèncer. De la mateixa manera que ara defensa la barbàrie taurina, ho feia amb els militars implicats en el Caso Uchuraccay per la mort de vuit periodistes el 1983. L’any 1990 va presentar la candidatura per presidir el seu país i va ser derrotat per Alberto Fujimori, infausta memòria pel país. Aleshores, el gran Vargas es va instal·lar a Madrid i el Gobierno li va concedir la nacionalitat espanyola sense renunciar a la peruana. Amb aquests antecedents, ja no cal parlar de prepotència, sinó d’impertinència moral, quan deixa anar raonaments com: “las corridas de toros tienen un ritual determinado que se ha 'suavizado' y se ha ido 'refinando', sobre todo en defensa del animal", pese a que tienen un componente de violencia que 'indiscutiblemente' forma parte de la fiesta”. Aquestes paraules contenen un munt de maldat èticament reprovable, un joc d’arguments essencialment perversos. Un resum de la seva estúltica visió del món. Un cretí, vaja.

El federalisme encara

Ana Maria Moix és una de les signants del manifest “Per la justícia social i la raó democràtica, crida a la Catalunya federalista i d’esquerres” (es veu que si hi ha federalistes de dretes, no els volen). Aquesta declaració ha estat signada per 100 personatges del món universitari, empresarial i artístic. A part de la senyora Moix, hi podem trobar gent com Carlos Jiménez Villarejo, José Luis López Bulla, Najal El Hachmi o Isabel Coixet. Tots ells són gent vinculats d’una manera o altra al PSC, secció PSOE. Aquests personatges són aquella mena de gent que solament surten a fer el paripé quan alguna sabata els estreny massa l’ull de poll. No se’ls sent amb normalitat i només els treuen a passeig quan als dirigents se’ls en va de rosca l’apreciació de la realitat. Aleshores, des del partit, els diuen que facin una espantada i apa, a tornar a la cova, al pis ben moblat de l’eixample i a viure dels drets d’autor, ben asseguts al balancí. La senyora Moix n’és el paradigma, ben aposentada rere l’ombra del “gran germà”, l’inefable Terenci, pontifica i interpreta la seva pobra realitat. La nena Moix, com l’anomenaven els de la Gauche Divine, tem per “el trencament de l’Estat”, titlla de “populistes i agressives (frases) com “Espanya ens roba”” i ens avisa de que “l’alternativa de la secessió és enormement inquietant i perillosa per a la cohesió social”. Aquests arguments estan àmpliament utilitzats pel PP i no són pas cap originalitat intel·lectual. Ja em perdonaran, però l’argumentació d’aquest document és de lo més pobre que he llegit darrerament.

Ara, aquesta genteta ens predica el federalisme com la mare de tots els beneficis, com la gran solució perquè tot canviï i es quedi com està; no fos cas que a ells se’ls bellugués l’statu quo i tota la seva videta de balancí se n’anés a fer punyetes.

Dia Internacional de la Dona Rural

Ahir dia 15 es va celebrar (?) la diada internacional de la dona pagesa, en els termes de l’ONU: “La funció i contribució decisives de la dona rural, inclosa la dona indígena, en la promoció del desenvolupament agrícola i rural, la millora de la seguretat alimentària i l'eradicació de la pobresa rural”. Bé, està molt bé, però i l’home rural? No se li dedica cap dia al seu esforç?

Durant desenes d’anys, en molts països, han estat els homes qui han possibilitat la supervivència de la vida rural. Mentre les dones emigraven a les ciutats i àrees urbanes, els homes es quedaven a la terra on vivien i morien sols. Durant aquests llargs anys, ells van mantenir cases i hisendes sense l’ajut de cap dona, perduts en territoris oblidats, tractats com a veritables proscrits. Ningú no es recorda ara d’ells. Aclaparats, lluitadors, van organitzar “caravanes de dones” per tal de repoblar el camp i procurar que la descendència esdevingués la continuació d’una feina elemental per a la pervivència de la humanitat. Ara sembla que solament les dones siguin les grans valedores de la pagesia, però si no hagués estat per aquells homes solitaris i sacrificats, avui aquest món ho tindria molt pelut. No cal pas oblidar el paper de la tradicional dona pagesa, qui al costat del seu company, tirava endavant la família i treballava durament agafada a la terra, però no em sembla correcte que organismes com l’ONU s’oblidin d’ells. La humanitat està feta d’homes i dones i separar-los per mèrits o qualsevol altra qualitat em sembla una bestiesa. Per això escric reivindicant els homes oblidats.

Lara miop

El president del Grupo Planeta, José Manuel Lara, fa dies que mormola fora dels seus cercles esparverat per una possible independència de Catalunya. Es tracta, evidentment, d’una opinió amb altaveus potents que solament ha sortit a la palestra quan li han tremolat les cames de la inestabilitat. Va començar dient que, en cas de secessió, ell i les seves empreses marxarien de Catalunya perquè no tenia sentit tenir-les en un país en català, deixant anar així un advertiment ben explícit. Ara ja rectifica i ja no marxarà: ara reclama diàleg i eslògans.

El senyor Lara, com a ciutadà, té tot el dret a opinar el què li doni la gana i a defensar aquella ideologia o fórmula que li sembli més adient per a organitzar-nos. Una altra cosa és que com a representant d’uns determinats interessos econòmics miri d’influir en polítics i ciutadans i alci la veu amb el volum al màxim. Se li veu el llautó, i això li fa perdre credibilitat. De fet ell només parla de costos que no podrem pagar, de pèrdues econòmiques: el país i el poble, la gent i el territori no figuren en les seves argumentacions.

Deixant a part tota consideració política, aquesta actitud del Sr. Lara és un dels problemes dels empresaris que es perpetuen al càrrec. Es tornen miops en dos aspectes: en l’apreciació dels canvis de l’entorn immediat i en la visió a llarg termini. Tota vegada que són personatges d’èxit, solen entrar en una mena de megalomania que els du a pensar que dominen els mecanismes socials, i que són capaços de transformar-los mantenir-los al seu albiri. Però l’entorn canvia independentment del que ells pretenguin o vulguin. D’altra banda, la consecució d’objectius financers a curt termini els du a atacar tot el què puguin significar moviments immediats. Lara comet aquests errors, que si bé no són fatals, li resten oportunitats molt importants i que aniran en detriment del desenvolupament  immediat del negoci.

Jo crec que hi ha molts empresaris catalans que veuen les coses d’una altra manera perquè salten aquesta línia indefinida del què separa la por i la prudència de l’audàcia. Una anàlisi d’una Catalunya independent, des del punt de vista del poder dels seus agents econòmics i socials, potser sigui una mica tèrbola a curt termini i fins i tot pot dur a que ens espeteguin els genolls. Però si se supera la superfície evident, les perspectives a mitjà termini em semblen ben diferents. No donaré pistes al Sr. Lara, però li diré que “dialogui”, abans d’exigir-ho als altres, amb empresaris de visió diversa i tal vegada la seva proposta de “soy catalan, sóc espanyol” no li semblarà tan equilibrada ni tan adient.

L’estratega

Ni que no hagi començat la campanya electoral a Catalunya, un hom ja pot endevinar per on anirà l’estratègia electoral d’algunes formacions polítiques. Acostumat a analitzar passats, per la feina sempre em criden quan ja han fracassat, no puc considerar-me ni molt menys un expert en això del futur. Però faré un intent, racional, encara que possiblement pobre. Tot ve a ran de les paraules d’Alicia Sánchez-Camacho d’avui després de la manifestació unionista a la Plaça de Catalunya “Alicia Sánchez-Camacho, ha reclamado este viernes al presidente de la Generalitat, Artur Mas, que tome nota del "éxito" de la concentración”. I ha afegit “Esto debería hacer reflexionar a Mas, que es quien quiere dividir y separar a los catalanes”. La prepotència del “toma nota” i la falsedat de la divisió.

Són dos greus errors de càlcul perquè no estan destinats als electors, sinó a la persona d’Artur Mas. Recordo ara les campanyes del portentós Obiols, cridant a tort i a dret la seva “alternativa d’esquerres i progressista” mentre acusava Pujol de tots els mals del país. Un error enorme que el PSC ha arrossegat durat trenta anys. Obiols també anava contra Pujol, no a convèncer votants. Ara, a l’Alicia Sánchez-Camacho li passarà exactament el mateix. Imbuïda en una lluita a l’home, mirant-se sempre Catalunya des del pedestal de Madrid, només sap clamar des de la supèrbia a la contra del què sigui. Que difícil es fa trobar arguments contra la independència des de l’òptica espanyolista, sense empatia! No se li veu enlloc l’amor per Catalunya; solament el llautó de l’ambició personal. La seva presència física i la seva actitud personal no ajuden gens.

D’altra banda la mentida de la separació. Què li preocupa a la senyora Sánchez-Camacho, que ja no podrà ser espanyola a Catalunya? No hi veig el problema. La doble nacionalitat, si s’arriba a un acord entre dos països, és una possibilitat evident. De veres pensa que aixecarem un mur al voltant del país, fronteres inútils, quan el què volem és continuar a Schengen i a Europa? Espero que recordi el lema de l’11S. Fins i tot podrà parlar castellano: aquest podria ser fàcilment idioma cooficial. No veig que ningú prediqui la divisió, des de la banda independentista, quan per la banda unionista, PSC inclòs, s’apel·la constant-ment al “trencament social”.

Mentida i supèrbia, no semblen bones estratègies per muntar una campanya electoral tan important com aquesta. Em preocupa aquesta debilitat argumental dels partits espanyolistes, aquesta ofuscació tan miop, aquesta manca absoluta de profunditat, sense una argumentació que vagi a la rel del problema. Ah!, però és que hi ha un problema? Quin problema? Ells l’hauran de descobrir, que per dir-los això ja els cobraria. De moment, la ment clarivident de Felip de Borbó, hereu del tron de la corona espanyola –i l’Aragonesa que ara tan s’estimen els nostres veïns–, ja ha dit que “Catalunya no es un problema”. Ves a saber, potser és el gran estratega.

La constitució i el llibre roig

El 1966, quan a la Xina Mao va començar la revolució cultural, jo tenia 12 anys. Eren els primers anys de la televisió i a partir d’aleshores, les imatges que ens arribaven d’aquella cultura tan llunyana eren les de grans masses de gent manifestant-se per enormes extensions urbanes o rurals. Indefectiblement, a la mà hi portaven un llibret vermell on hi havia escrits els discursos del gran líder de la revolució. El llibre roig es va fer famós al món, encara que avui ja n’hi ha pocs que se’n recorden: tot passa i res no en queda.

Ara, a espanya, sembla que fan la seva gran revolució, només en que lloc d’aquell llibret comunista, ara exhibeixen a la mà la Constitución democràtica. Encara recordo aquell personatge, oblidat, que es deia Manuel Pizarro, ex-president d’ENDESA, exhibint-la com a raó per no cedir el poder a empresaris catalans: “mejor una Endesa alemana a catalana”; ridícul. Així és com es veu la democràcia des d’Espanya: la llei per sobre de tot, fins i tots dels homes i dels pobles. El discurs del líder és la paraula única i vertadera. 

Encara l’islamisme recalcitrant i el silenci còmplice

Malala Yousafzai és, encara, una noia de 14 anys pakistanesa que escriu un blog per a la BBC denunciant la violència talibana al seu país. Abans d’ahir, li van engegar un tret que li va travessar el crani. Anava de tornada a casa en l’autobús escolar. Greument ferida, es parla de dur-la fora del seu país per evitar-ne la mort i nous atemptats. La crueltat i la violència religiosa islamistes no tenen límits i s’acarnissen covardament en nenes que escriuen. Salvatges immorals que no tenen altra cosa al cap que imposar la visió trastocada i delirant de l’islam a tot el món: és la veritat única i absoluta. La pertinaç supèrbia de l’islam gosa dir-nos a tots què és el què està bé i què és el què està malament, quin és el bé ei el mal, qui són els bons i els dolents.
Tornaré però a preguntar: totes aquelles veus, les feministes també, ara callen davant aquest horror, aquelles veus que xisclaven a favor de Tahrir, que s’asseien amb els salafistes “amics” a parlar dels drets de les dones? De veritat que m’agradaria de sentir-les, veure-les com es desemboliquen el mocador palestí en protesta pel què ha passat. Tampoc veig aquells homenots pontificant contra el barça i El Jueves condemnar aquesta esfereïdora lacra. De veres és pitjor una caricatura que atemptar contra la vida d’un ésser humà? És aquesta la seva visió de la veritat.  No es poden donar xecs en blanc a la violència, no es poden recolzar causes en el fons de les quals hi ha l’engany i la supèrbia de qui es creu superior, per damunt de tots. Ihsanullah Ihsan , portaveu en cap dels talibans pakistanesos, es va atribuir la responsabilitat de l'atac, sentenciant que Yousafzai “és el símbol dels infidels i la obscenitat”. Doncs això.

PSC, que te la fots, home?

“Es tractava d’una proposició-trampa”. Aquesta és l’explicació que se li acut a Pere Navarro per justificar el vot en contra del PSC a Madrid a la proposta d’ERC-RCat-Catalunya Sí de transferir a la Generalitat, la competència de convocar referèndums. Consulto de nou el blog del Navarro: res de res; darrera entrada, dia 7 d’octubre sobre “les entrevistes que em publiquen avui a la premsa”. Doncs per ser una trampa esta molt ben parada i socialistes i pepistes hi han caigut de quatre grapes. S’han afanyat a respondre amb la base de l’estómac i han qualificat d’inconstitucional quelcom hi és previst: traspassar una competència. El PSC, adscrit al PSOE felipià, sense cap vincle amb la realitat social actual catalana, continua pertinaç segant qualsevol brot de consulta popular, i s’entesten en voler propiciar un canvi a la Constitució que és més utòpic que la pròpia independència.

L’ànima de l’actual PSC neix dels pactes en l’enterrament de la federació catalana del PSOE, quan el PSC es va deixar humiliar pels comissaris polítics i va admetre pincipis centralistes en els seus postulats. Així, els aleshores rebrots del PSC es justificaven dient que “primer socialistes, i després catalanistes”: primer jo, després el país. Ho recordo molt bé perquè aleshores el comitè local socialista en festejava i vaig tenir l’oportunitat de discutir-ho amb ells. Aquesta entrada ibèrica va causar un efecte molt pervers. El PSC ha basat la seva base social, sempre clarament insuficient, en aglutinar el vot de la immigració, sobretot en les poblacions del Baix Llobregat, i és així com es va anar decantant per una deriva clarament “classista”. Això els ha impedit reiteradament convèncer l’altre gran sector de la societat, el nacionalista, independentista, i integrar-lo també al seu ideari. Però l’error continua ara: l’opinió, l’estatus, el greuge, i sobretot les generacions d’emigrants, han evolucionat, han canviat i ja no es perceben, com li convenia al PSC, com una realitat diferent dintre de Catalunya. Recordo Canovelles els anys 70; a l’entrada del la població, davant de l’empresa de sabons Camp, ben gran i ample hi havia un rètol que deia: “Aquí acaba Cataluña y empieza Andalucía”. Aquest és el país que ha creat, en el seu imaginari, el PSC. Cada any, a la Feria de Abril catalana, es submergeixen al seu submón i tenen el miratge de la Catalunya iberitzada; un xute necessari. En lloc d’anar integrant la gent al país ha maldat, de totes totes, per integrar el país a la “seva” gent.

L’intent ha fracassat durant 30 anys. Mai el PSC ha guanyat unes eleccions a Catalunya, malgrat els intents pírrics de Maragall cridant, després dels resultats, “hem guanyat!”. I, malgrat les greus davallades electorals, des de l’egregi i orgullós Obiols fins el gris, trist i cendrós Montilla, s’han anat succeint líders mediocres i líquids, informes. Montilla és l’expressió paradigmàtica de la inutilitat dels gestos socialistes per imposar la seva idea baixllobregatina: ara serà president de Catalunya un xarnego! I va fracassar en tots els aspectes, polítics i de gestió, perquè l’opció no neix de cap mandat popular, sinó del tupí de personatges com Zaragoza o Corbacho, ensucrats per polítics professionals com Iceta. Un  Montilla que va assolir el poder per l’ambició personal d’un home, Josep M. Carod Rovira qui, ressentit profundament i personal amb Convergència, es va apuntar a la contra. Greus errors d’apreciació i, sobretot, una manca de rigor analític profunda, encegada pel l’ànsia de domini i, perquè no, la idea de què l’independentisme és bàsicament burgès. Greu error... ? Cras error! Què més haguérem volgut molts joves d’aleshores un PSC més abocat al país, bé superior, que a una ja aleshores decadent idea de socialisme ibèric? Sentir de la boca de l’alcalde Ros fa ben pocs dies aquest polsós, arnat, concepte retruny la intel·ligència.

Escriure tot això em dol perquè veig com gent informe arrelada a idees tronades només per protagonisme personal que sembla que es foten del poble parlant de proposició-trampa, de legalitats immutables, traient del panteó un bisbe gras, suós, tip i llustrós com Felipe González, que ens ve a donar lliçons parlant del “marco constitucional”, veritat absoluta de post-franquistes avançats. Quina pena Déu meu, quanta misèria!

Felipe Gonzàlez: el bisbe paradigmàtic

Fa uns dies escrivia sobre la preocupació dels bisbes espanyols per l’independentisme català, o per les seves prebendes més exactament. Galdosa preocupació. Ara sembla que el Felipe González també es preocupa, i com que no té res més a fer engega un discurs prepotent, majestàtic, en la línia bisbal i assegura que ningú no marxarà d’Espanya. I adverteix d’una suposada frustració pels qui creguem en la independència del país (a mi, amb frustracions!).

Vaig veure un Felipe, desenterrat una vegada més pels rancis socialistes, envellit, suat, panxut, cara vermell. Anava amb un jersei d’aquells que es posen la gent d’esquerres quan fa mítings i deixen la corbata burgesa al calaix, no fos que l’obrer que els queda se sentís ofès. Un home sense argument, enutjat, ferotge, inquisidor i amenaçant. Un personatge furiós. Els dubtes que pesen sobre la seva persona com a obscur instigador de sinistres polítiques antiterroristes, de protector d’amics de bodega, de mantenidor de corrupteles diverses, el fan poc fiable pel que fa al respecte a la llei, ja sigui la santa Constitució o cap altra. Afegit al seu aire totalitari, fa pensar més en un dictadoret de pa sucat amb oli que no pas en un veritable estadista. Conscient de què la seva idea d’Espanya unitària, unida pels “señoritos” naturalment, se’n va en orris, de que la seva subvenció com a andalús perilla, ataca i mossega amb ràbia la mà del qui l’alimenta, pensant que així serà seva per sempre. En una actitud masclista-femellista sense parangó, ens nega el pa i la sal i ens prohibeix, directament, sense embuts, que ni tan sols pensem en la separació de Catalunya. Què carai us he cregut!

Tornant als bisbes temorosos, aquells pertanyen al ranci amarg de la cansalada vella, rovellada al rebost, amb ells ja sabem de quin peu calcen, administradors de la seva pròpia misèria personal. Però el Felipe, mòmia enravenada, sembla el paradigma d’un bisbe llustrós, gras, a punt de mocada. En la imatge del míting de Barakaldo, amb el jersei, que volia ser proletari, de color negre només li faltaven la faixa i el birret.

Menys supèrbia

Aquests darrers dies hem assistit a dues lliçons dels islamistes al nostre país. I dic lliçons perquè ens ha alliçonat sobre com ens he de comportar, què hem de respectar, què està bé i què no, i que si no creiem ens faran pam-pam al cul. Començo a estar una mica tip d’aquests barbuts que parlen català per predicar el què he i no he de fer, o de dir, o de mirar.

Primer va ser la portada de El Jueves. L’entitat pakistanesa Camino por la Paz ha presentat una demanda contra la revista perquè “se han vulnerado nuestros sentimientos religiosos” i “se ha obrado con oportunismo e irresponsabilidad, con un ánimo únicamente provocador que alienta e incita al odio hacia un colectivo religioso”. I afegeixen, amb un cert aire d’amenaça, que “rechazan y condenan cualquier manifestación que utilice la violencia física o verbal para protestar”. La tireta abans del mal, per si de cas. Fins i tot arriben a dir que no es tracta pas d’una blasfèmia, solament d’una manca de respecte, perquè si fos la primera circumstància ja en parlaríem. Francament, no veig que una caricatura inciti a l’odi cap a un col·lectiu, ni religiós ni res. Després el soldat israelià Gilad Shalit, que va demanar una entrada per poder veure el clàssic Barça-Madrid. Impressionants les opinions d’un paio per 8TV on , mentre es mostraven imatges de palestins enfadats amb el club, advertia amb un somriure als morros que coses així són perilloses pel barça. I advertint que si això es repetís “no sé què pot passar”.

Tothom em coneix perquè jo no tinc manies a l’hora de fer amistats, ajudar, facilitar, integrar i fins i tot menjar entre els estrangers siguin d’on siguin, però el respecte ha de ser mutu i no toleraré que es qüestionin de cap manera els principis vitals que defineixen Catalunya i els catalans com a gent lliure. Cap mahometà d’enlloc té el dret a jutjar-me, solament perquè una creença seva, com n’hi ha milers al món, li vingui de gust dir-me com haig de menar la vida. Queda clar? Més encara, si la meva societat no t’agrada, carretera i manta. Vina aquí, treballa, participa, col·labora, practica la teva fe, estudia: t’ajudaré. Però no em demanis, no m’exigeixis, que renunciï a la meva llibertat per satisfer el teu desig de puresa insana. Si no t’agrada, no t’ho miris. I, sobretot, fes l’esforç de fer teva la nostra comunitat: no fundis associacions només per a tu, no vagis a comprar només a les teves botigues, no rebutgis les nostres fetes i celebracions, menja amb nosaltres, beu amb nosaltres.

Benvolguts conciutadans mahometans, menys supèrbia: no jutgeu perquè no esteu en possessió de la veritat única, absoluta.

El sexe del psicòleg

Beatriz Garvía Peñuelas, especialista en psicologia clínica i psicoterapeuta, escriu a La Vanguardia d’Ahir (sic): “Des de la psicologia profunda veiem que la dificultat de l’ésser humà a l’hora d’enfrontar el diferent està marcada pel descobriment de la diferència de sexes: l’infant, cap als quatre anys, descobreix les diferències anatòmiques i s’identifica amb un sexe, de manera que la percepció de l’altre com a diferent li causa angoixa”. Bé, sembla que la psicoanàlisi freudiana ha calat fort entre les psiquiatres i el sexe, pel qual estan cada vegada més preocupades. De fet potser té una lògica fisiològica. Un vell amic, ginecòleg, humanista i millor persona, irrita moltes pacients quan els diu que elles estan molt més condicionades per les hormones que no pas els homes. Malgrat que el sexe també és al cervell, menysprear els condicionants físics seria oblidar una gran part de la qüestió. De fet, la mateixa senyora Garvía aprofita que la riera Gavarresa passa per Alpens, i ens cola un pensament de Sant Agustí d’Hipona: “Les dones no han de ser il·luminades ni educades de cap manera. De fet, haurien de ser segregades, ja que són causa d’insidioses i involuntàries ereccions en els sants homes”. Certament no sé què hi pinta aquí aquest pobre home preocupat pel piu i la seva santedat (gloriosa disjuntiva). A no ser que vulgui insinuar que són els homes els qui senten angoixa perquè tenen penis, i en canvi la dona no perquè no en té. És que el tenir vagina les immunitza contra la por a la diferència?

Per això em pregunto pel sexe del psicòleg i em qüestiono si l’opinió científica d’un professional, que no un expert, varia segons el sexe, si les hormones ens condicionen encara malgrat el nostre raciocini evolucionat, malgrat ho digui des de la “psicologia profunda”. Si necessito alguna mena de teràpia, deixant a part el “meu” gènere, m’he de plantejar si em guiarà millor un home o una dona? O m’he de mirar solament el seu currículum? Un currículum que en qualsevol cas serà més reduït que el seu coneixement de la diferència sexual, que ve dels quatre anys. He de triar l’expert o el professional? Ben conscient de possibles represàlies, a voltes penso que les dones avançades d’avui pretenen una maduresa sexual que en realitat no han aconseguit, i que n’amaguen les mancances centrant la causa de les seves repressions en un possible desconcert masculí. Dissabte, sense anar més lluny, a la ràdio es parlava de “plenitud sexual” i totes les intervencions van anar referides a la plenitud de la dona; sembla que l’home, o ja està ple, o és un enze incapaç.

No fem el préssec

Jordi Fàbrega, Alcalde de Sant Pere de Torelló, publica al seu Facebook avui el següent (sic): “En moments històrics i d'emergència nacional cal unitat i generositat ara be quan una part no hi t voluntat no cal criticar-nos si no animar”. Suposo que és a ran de la impossibilitat de presentar una coalició independentista a les properes eleccions del país. No és greu, encara que potser haguera estat desitjable. La unitat no cal que estigui en el nombre de candidatures sinó en l’objectiu comú. Si aquest es manté, tot anirà com ha d’anar. El fotut és el trist espectacle a què ens tenen acostumats els polítics a l’hora d’engegar culpes a tort i a dret i a mirar de justificar fins i tot el què potser no cal.

En una conversa per arribar a acords no fracassa solament una part, sinó les dues i la maniobra barroera de repartir-se clatellots només suposa la confirmació del fracàs i es el descrèdit de tots. No comencem a jugar amb la cançoneta de les ideologies, ara és l’hora del país, l’hora de tots, l’hora d’empènyer o estirar, “I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!” Abans de dir què i com ho volem fer, hem de ser. I no s’hi val de dividir el poble a partir d’interessos i ambicions personals, de baralles i gresques de partit. Caminem junts cap a la llibertat nacional, ja la construirem.

Jordi Fàbrega va ser el primer Alcalde del País en proclamar el seu terme lliure i sobirà. Des de Sant Pere, un poble sota Bellmunt, algú aixeca una veu que arriba fins a Bárcena de Pie de Concha, un poblet d’Asturias, on una AES (Alternativa Española) va presentar al ple de l’ajuntament una proposta “a favor de la disolución del Ayuntamiento de Sant Pere de Torelló (Barcelona) y de la declaración de personas non gratas a sus cargos electos por suscribir la primera declaración de independencia para Cataluña”. Fa ben poc, no sabíem ni que AES existia i ara ja ens baladregen a 800 km. Si l’acció és clara, directa, sense sigles entre mig, té ressò, sinó és solament soroll fatu. Seguim així.

L’aparició de la Chacon

Acabo de sentir la Carmen Chacon fent les primeres declaracions que li sento en molts mesos, naturalment en contra del procés obert a Catalunya. Per pura curiositat, vaig al Facebook, hi busco i quan la trobo veig que on parla de l’ocupació actual hi diu Ministra de Defensa. La darrera aparició a la xarxa és del dia 20 de març. En l’apartat de pàgina web es redirecciona cap a la Wikipedia. Per descomptat, tot en castellà. A la pàgina ahorachacon no responen. No trobo cap blog escrit per ella. Desapareguda de la xarxa?

Carme Chacon, a desgrat seu, s’ha convertit a ella mateixa, afonada per la pròpia i desmesurada ambició que l’ha moguda, en una mena de fantasma polític que pul·lula per camins foscos sempre, però a l’aguait. Ara comença a aixecar la cresta i ho fa amb aquella ràbia de femella ofesa, de xiqueta enrabiada, d’adolescent desairada. De veres creu que ens faran triar entre el papa i la mama? Ni Espanya ni Catalunya seran mai pares per a mi: possiblement ella necessiti l’empara d’una falda o un pit maternal per continuar vivint, però els catalans ja fa temps que correm sols pel món i que ens afaitem (o depilem, segons convingui). N’estic una mica tip de salvapàtries com ella que ens renyen per no res, erigint-se en matrones de tot el poble, que veu “inconcebible” que algú la convoqui a referèndum per decidir el futur del país.

Rellegeixo les línies anteriors i dubto: estic irritat amb la Carme Chacon i potser no sóc objectiu; segur que no. Però no puc evitar la urticària que em produeixen persones poc netes, que solament s’acosten a Catalunya per guanyar un escó, que només serveixen a la seva ambició de poder. Espiant darrera les cortines, movent fils a la tenebra, conspirant, no és com es fan les coses. Decididament, aquestes persones m’exasperen. Publico!

Els bisbes estan inquiets

Llegeixo (sic): “Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud”. Deixant a part la penúria de l’argument sobre unitat de cultura, nació i història, no em sorprèn que els bisbes estiguin “inquiets”: sempre que el món es mou, tremolen. Perquè? És que els perilla alguna cosa? Ja ho és el document de penós, però l’actitud i les formes de Juan Antonio Martínez Camino, Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, és el que produeixen inquietud a qualsevol ciutadà que creu, no necessàriament en la fe cristiana. Perquè aquests senyors no transmeten preocupació pels seus fidels, sinó per ells mateixos i pel seu status, en una elit espanyola que perdura des dels anys de la inquisició. Instal·lats sota el pali, creuen que són ells “la paraula”, alliçonen a tort i a dret i ens plantifiquen al davant el Sancristo Gros cada vegada que se’ls prem el cul.

Se’ls veu el llautó, senyors bisbes, els tremola el birret. Cal posar-se de cara al vent encara que ens esquitxi l’escuma del canvi, perquè de cul, senyors bisbes, no s’avança.

On ha quedat Tahrir?

No vaig poder veure la notícia sencera, però es veia una taula en què membres salafistes egipcis (?) s’havien entrevistat amb dones del país, ja fa uns mesos, arran de la pujada al poder de partits religiosos provinents de la primavera àrab. Pel què es veu, en aquella trobada, els musulmans s’havien compromès a garantir els drets de les dones en la nova constitució. Sembla que les coses no van per aquí i que en aquests països –Tunísia, Egipte, Líbia– les velles lleis de Mahoma presidiran les del poble.

Quan van començar aquelles “primaveres”, molts progres es van apuntar a aquelles enormes concentracions de gent que protestaven contra un poder ofegador i tirànic per reclamar els seus drets, sobretot els dels joves al treball. Gent dels moviments d’indignats i altres van fer seves consignes i mètodes sense, crec jo, conèixer per on anaven realment les coses, qui movia els fils i, sobretot, sense saber res d’una cultura i una manera d’entendre la vida que són molt diferents. Per poc que un hagi viatjat per països dels nord d’Àfrica de religió musulmana, es dóna compte de seguida que les diferències culturals són importants i que els condicionants són enormes. No implica això que no puguem comprendre els seus costums, la seva religió, la seva visió del dia a dia. Un arriba a capir, per poc esforç que hi posi, els perquè de moltes coses. Tot un altre exercici és acceptar-ho des dels nostres valors occidentals guanyats a base de patacades durant segles. En definitiva, un arriba a convèncer-se de què mentre els uns han avançat, els altres han maldat per quedar-se enrere.

És per això que, penso, es va errar el tret i encara es continua errant en defensar actituds i moviments com Hamas, facilitant-los comprensió i recolzament sense preguntes. Ni Israel és el mal de món ni els palestins són ànimes pures. Ara, resulta que aquells Germans Musulmans, en teoria moderats, no ho eren ni molt menys tant i retornen ràpidament a allò que el pitjor masclisme representa: l’anorreament de la dona com a ésser individual i lliure. Què en farem ara d’aquells esgarips a favor de Tahrir? Els deixarem en la boca de les seves dones en un rictus congelat?


Publicat a la Vanguardia 09/10/2012

Els errors de de Carreras

A vegades, quan les coses se’ns giren i la cerca d'arguments es fa feixuga, caiem en l’error de deixar de pensar amb el cap per fer-ho amb altres parts del cos gens recomanables pel debat. He llegit sempre amb atenció les opinions del Francesc de Carreras perquè són el contrapunt necessari per a completar opinions. També he de dir que no és sant de la meva devoció des de l’escampada de Ciutadans amb totes les patums fundadores (Espada, Boadella, etc.), una deserció gens honrosa.

Fetes aquestes apreciacions, el darrer article a La Vanguardia descriu com a errors certes decisions del President Mas. Primer, la suposada ingenuïtat de Mas en presentar el Pacte fiscal con a condició indispensable per a un acord. Segon, iniciar ara, en plena crisi, “aventures incertes” agitant la por del capital. Tercer invocar la consulta malgrat la llei espanyola. I per acabar, oblidar els dos grans partits estatals: PP i PSOE. El President no era cap ingenu quan va anar a Madrid amb la seva proposta; qui va ser un babau va ser Rajoy qui, tancant-se totalment en banda, donava la facilitat a Mas per continuar endavant. Les aventures ho són sempre d'incertes  tan si hi ha crisi com si no. Potser el curt termini és el què ofusca de Carreras, i ho demostra quan parla de què Catalunya no seria viable si no és llar termini: doncs això és el que volem; no cal córrer i estem disposats al sacrifici, potser. La consulta no és contra la llei, sinó que, evidentment, la democràcia està per damunt de tot estat de dret, a Europa i a tot arreu. O és que no és la veu de poble qui se’n dona el marc? Només faltaria que la llei de lleis estigués per sobre de la voluntat popular: quina democràcia! Finalment, no es tracta de prescindir olímpicament de PP i PSOE, sinó que són ells qui s’autoexclouen en negar-se en rodó a discutir qualsevol mena de solució i no acceptant el problema. Per acabar, que cal tenir por del President Mas perquè (sic) “en política sempre cal tenir por dels profetes i dels visionaris, dels imprudents i dels insensats” és merament una estultícia. Torni’m al cap senyor de Carreras i ens aportarà millors arguments que no pas baixant als peus de les visions que, de tan usades, sonen a llufa.

El Wert està vert

El senyor José Ignacio Wert diu que l’escola té la culpa de l’independentisme creixent a Catalunya. Bé, sempre és una forma de tirar pilotes fora i centrifugar les responsabilitats. L’escola té la culpa de tot i no fa res bé. Però no va per aquí la meva història. Vaig passar 13 anys de la meva vida amb els Hermanos de las Escuelas Cristianas, La Salle, aquells del pitet blanc i emmidonat damunt la sotana negra. Aquella tropa d’energúmens que ens tractava a plantofades, provenia dels racons més allunyats de l’Espanya franquista; pocs eren catalans. D’entre ells, ens en va tocar un de català que va exercir de director durant uns anys. Era un home sec, alt, cap pelat i emmurriat que no reia ni per fum de sabatots. Cada matí, a les nou, tocava la campana, abans d’entrar a classe ens feia formar al pati. Ell, encimbellat a la tribuna que presidia el camp de futbol, ens feia cantar el Cara al sol o el Imno Nacional, segons li venia de gust aquell matí, i acabava amb un “Viva España, arriba Franco”, tot alçant el braç feixista. Quan a classe havia d’avisar algú, solia llençar-li un tros de guix al cap tot recordant que “Yo he sido artillero de Franco”.

A classe teníem un professor de FEN (Formación del Espíritu Nacional). Aquest era un homenet baixet, cabells engominats, bigoti del règim, veu rogallosa, i un cigarret, que sempre semblava el mateix, que li penjava de la boca: era un antic soldat de la División Azul i el cap de l’estació de la RENFE. Aquell pobre era la riota de la classe i maldava per explicar-nos els principios del movimiento, mentre nosaltres aprofitàvem la vagància gratuïta per fer-ne de tots colors. Recordo que duia un petit escut a la solapa amb una esvàstica negra damunt la bandera espanyola. Entre el del pitet i el de la insígnia vaig arribar a odiar tot el què tenia a veure amb un país que m’era estrany, llunyà i desconegut, malgrat tot.

El senyor Wert s’equivoca molt. Pretendre que les persones som fruit d’adoctrinaments escolars és suposar que l’individu no és capaç d’evolucionar i dotar-se d’opinions i posicions pròpies, és considerar-lo un estúpid manipulat. I de fet els resultats són evidents: si jo, i tots els qui vam viure aquella educació, haguéssim estat fruit de l’adoctrinament que ens recitaven, avui seríem uns espanyolistes radicals, i en canvi resulta que som independentistes irredempts! Curiós resultat.

Sobre els drets adquirits

A La Vanguardia d’ahir, Miquel Roca encapçala el seu article amb el títol “Amb la pensió no s’hi juga”. I té tota la raó: ni amb la pensió ni amb la salut. L’argumentació que utilitza és irrefutable: “La pensió és un dret individual del seu titular; l’import que percep són els seus diners. Són els diners que ha pagat en forma de cotització perquè li siguin “retornats” quan arribi a l’edat de jubilació. Són els seus diners i qui no li tornés cometria una acció il·legal en quedar-se el que no és seu”. O sigui, robar. Em treu de polleguera quan polítics i “experts” pretenen que pensionistes i malalts són un cost per les arques públiques. No hem pagat individualment, i per endavant, uns diners per a preveure aquestes contingències vitals? Amb quin dret qualsevol Govern, unilateralment, modifica els termes d'aquest contracte? Mantenir la població sempre amb l’ai al cor sobre si cobrarà o no el què s’ha guanyat amb el seu esforç personal, és una immoralitat èticament aberrant. Els projectes vitals de les persones no poden ser objecte de mercadeig dia sí dia també. I això inclou la salut, perquè sense ella, aquell projecte vital difícilment tindrà ressò a causa d’una qualitat de vida deficient. Un home jove, de 60 anys, no pot esperar dos anys per operar-se un genoll que no li permet ni conduir: li estan malbaratant la vida.

No es pot parlar per tant de costos o d’indemnitzacions, sinó del compliment d’un dret adquirit pel qui paga religiosament cada mes la seva aportació. Les aportacions a la seguretat social no són un impost amb el qual l’Estat pugui fer el què li dona la gana, són diners que pertanyen a les persones.

La immensa majoria

Aquestes tres paraules, pronunciades sempre per polítics populosos, voldria ser el paradigma de la democràcia i per això s’invoca sempre a la majoria silenciosa quan es tracta d’erigir-se en portaveu d’aquest nombre de votants indefinit. De fet, ningú no ha quantificat mai ni la “immensa majoria” ni la “majoria silenciosa”. Ara, Mariano Rajoy, des de la llunyania nord-americana invoca als espanyols que no es manifesten, una altra majoria inquantificable. El PP, a Catalunya, no fa ara altra cosa que dir que tots aquells que es consideren catalans i espanyols es manifestin. Bona coherència: els uns, a Calalunya que sí a sortir al carrer, els altres no a Espanya.

Si existeix aquesta majoria silenciosa, convindria fer-ne un estudi profund del perquè es manté en silenci. Fóra interessant constatar quants no es mobilitzarien ni que se’ls cremés la casa, quants viuen al marge dels destins comuns, quants estan desencantats de la política. Potser els qui l’invoquen s’adonarien aleshores de que potser més val deixar-los on són, no fóra el cas que, si es mobilitzessis, les coses els anirien pitjor. És certament el discurs del desesperat, d’aquell qui no té confiança ni tan sols en els seus, dels qui necessiten justificar el seu fracàs a l’hora d’atraure un gruix prou important de votants al camp del seu programa. No voldria pas donar la impressió de menysprear aquells qui, amb un criteri madurat, opten pel silenci. Ben al contrari, defensar-los dels qui els volen donar una veu sense cap dret a fer-se’n l’altaveu.

En qualsevol cas, si un vol oposar la “immensa majoria” que no es manifesta, a la “immensa minoria” que sí que ho fa, no en traurà gaire res: malgrat tot, les posicions d’ambdues són clares. I és demagògic oposar la primera a una manifestació 1,5 milions.